Cercaterm
Buscador del conjunto de fichas terminológicas que TERMCAT pone a disposición pública.
Si necesitan más información, pueden dirigirse al Servicio de Consultas (es necesario registrarse previamente).
Resultados para la búsqueda "arxiu" dentro de todas las áreas temáticas
<Construcció > Arquitectura > Dibuix tècnic>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de dibuix tècnic. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 133 p.; 22 cm.
ISBN 84-88169-01-9
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca arxiu de dibuix, n m
- es fichero de dibujo
- en drawing file
<Construcció > Arquitectura > Dibuix tècnic>
Definición
<Biblioteconomia. Documentació > Arxivística>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca arxiu de gestió, n m
- es archivo de gestión
<Biblioteconomia. Documentació > Arxivística>
Definición
<Dret administratiu>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arxiu de gestió, n m
- es archivo de gestión, n m
<Dret administratiu>
<Art i arquitectura>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'assessorament terminològic del TERMCAT per a l'obra següent:
Tesaurus d'art i arquitectura [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, cop. 2000.
<http://aatesaurus.cultura.gencat.cat/index.php>
Els equivalents anglesos procedeixen de l'obra següent:
GETTY, J. Paul. Art & architecture thesaurus online [en línia]. Los Angeles: The Getty Research Institute, 2017.
<https://www.getty.edu/research/tools/vocabularies/aat/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca arxiu de pel·lícules, n m
- en film vault, n
<Art i arquitectura>
Definición
<Dret > Dret notarial > Notaria>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>
- ca arxiu de protocols, n m
- es archivo de protocolos
<Notaria > Document i protocol > Protocol>
Definición
<Documentació jurídica>, <Dret notarial>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arxiu de protocols, n m
- es archivo de protocolos
<Documentació jurídica>, <Dret notarial>
Definición
Nota
- Àmbit: Espanya
-
L'arxiu de protocols neix del desig de donar seguretat a les relacions jurídiques privades, mitjançant escriptures, la validesa i l'autenticitat de les quals són garantides per la intervenció d'una persona amb autoritat emanada d'una institució pública, davant la qual el document té valor probatori. La creació dels arxius de protocols arrela a Catalunya, així com a la resta de l'Estat, amb la promulgació de la Llei orgànica del notariat del 1862, que representà el naixement del notariat contemporani, i dels reglaments i decrets posteriors, en especial el del 1869. Per tant, són molt posteriors al naixement de la institució que generà la documentació a l'inici del segle XIII.
Aquest retard en l'establiment d'una normativa d'abast general ha determinat que molts dels registres més antics s'hagin perdut, o bé que hagin arribat en un estat de conservació força deficient. Tanmateix, el nombre de registres notarials i de protocols de caire històric conservats a Catalunya és molt elevat, tant més si es compara amb els de la resta de la Península, amb un sistema jurídic diferenciat. I això, perquè els primers arxius de protocols nasqueren al mateix segle XIII, de manera espontània i amb un caire administratiu o de gestió. Convenia guardar els protocols, perquè les minutes dels manuals i les notes dels llibres servien de guia en el cas que se'n demanés una còpia posterior; també, per la mecànica de l'activitat notarial, atès que sobre els assentaments s'havien d'anotar les cancel·lacions de deutes o les finalitzacions dels contractes, i perquè el notari gaudia del domini útil del protocol, és a dir, dels rendiments derivats del lliurament de les còpies. Això connecta amb la qüestió de la patrimonialitat del registre notarial i del seu traspàs.
Malgrat no haver-hi cap norma expressa de declaració de propietat pública dels llibres notarials, els poders públics sempre mostraren interès pels fons notarials, per assegurar-ne la conservació, la transmissió de notari a notari i, per tant, la continuïtat de la funció. Tanmateix, els notaris tenien llibertat per elegir els seus successors i això provocà l'existència d'abusos. Al capdavall, les normatives parcials garantiren la supervivència material de la documentació que, conservada tant per particulars i per diferents institucions com en algunes escrivanies jurisdiccionals, ha arribat en un volum més que considerable.
Tal com s'esdevingué sobretot a la península italiana, també a Catalunya hi hagué diferents intents de constituir arxius de protocols dotats d'una reglamentació (Perpinyà, 1393; Barcelona, 1598 i 1816; Tàrrega, 1788, i Calaf, 1805), però cap no reeixí i calgué esperar la normativa resultant del període codificador de la segona meitat del segle XIX. La Llei del notariat del 1862 determinà que els protocols pertanyien a l'Estat i que els notaris els conservarien d'acord amb les lleis, com a arxivers i sota llur responsabilitat. Disposà, a més, la creació d'arxius generals d'escriptures públiques a cada audiència territorial, en els quals serien custodiats els registres de més de vint-i-cinc anys d'antiguitat. I el Reglament notarial del mateix any ja fixà que cap persona que no fos notària no podia tenir al seu càrrec un arxiu de protocols. Davant la impossibilitat d'acomplir aquesta normativa, perquè suposava una concentració excessiva de la documentació, la segona norma, el Decret llei del 1869, replantejà l'organització d'aquests centres, suprimí els arxius d'audiència i creà els arxius generals de districte notarial o de partit judicial. Fou a partir d'aleshores que s'inicià la recollida de volums, sobretot de les cases de particulars i de les notaries, i que es començaren a formar els veritables arxius de protocols. Passats uns quants anys i atès que molts col·legis incomplien les normes (el de Barcelona en seria una excepció), l'Estat promulgà el Reial decret del 1902, que reblava el contingut del Reial decret del 1869.
Conservats amb més o menys cura i encert, els protocols, als quals només a partir del 1914 s'havia reconegut l'immens potencial i valor històric que tenien, havien romàs sota la tutela de la institució notarial, i no s'havia plantejat el traspàs dels fons centenaris i oberts a la consulta a altres centres específics. Això s'esdevingué els anys trenta del segle XX, en què durant una desena llarga d'anys es mantingué una pugna sobre quina institució havia de tutelar la documentació notarial. Aquesta lluita s'establirà entre el Ministeri d'Instrucció Pública o d'Educació corresponent i el cos estatal d'arxivers i bibliotecaris, d'una banda, i el Ministeri de Justícia i el notariat, de l'altra. Pels decrets del 1931 i del 1939, la balança es decantarà a favor dels primers, mentre que pels reglaments notarials del 1935 i del 1944, ho farà a favor dels segons. Així, per mitjà del Decret del 1931, es creaven a les capitals de província els arxius històrics provincials, en què s'havien d'integrar els protocols seculars dels 477 districtes notarials de l'Estat, exceptuant els de les capitals de col·legi, que els podien continuar conservant.
Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) la documentació notarial, per bé que no sofrí tant com l'eclesiàstica, també fou objecte de trasllats, pèrdues i accions de destrucció. Ultra el cas paradigmàtic de l'arxiu de protocols de Granollers -cremat del tot el maig del 1937-, es poden citar altres arxius, com ara els de les Borges Blanques -també cremat-, Falset, Gandesa, Lleida o la Seu d'Urgell -destruïts en major o menor proporció. Altres fons notarials foren traslladats al monestir de Poblet o als arxius refugi de Viladrau, i no sempre retornaren al seu lloc d'origen.
Per als fons històrics, la normativa vigent la constitueix el Decret del 1945. Elaborat a proposta del Col·legi de Notaris de Barcelona, procurava assolir la col·laboració més estreta possible entre totes les institucions implicades. Hom creava, a cada arxiu de protocols, una secció històrica integrada pels manuals de més de cent anys i oberta als investigadors. Prenent sempre com a base el districte notarial, es consideraven tres classes de seccions històriques dels arxius de protocols: en els col·legis de notaris, a càrrec exclusivament dels mateixos col·legis; en els arxius històrics provincials, la documentació de les capitals restants, a càrrec del Ministeri, i en els altres districtes notarials, a càrrec dels notaris arxivers i traspassables, en tot cas, a la xarxa d'arxius comarcals o municipals. Arran del darrer procés democràtic i de descentralització política i administrativa la normativa no ha canviat gaire. El 1981 es produí el traspàs dels arxius històrics provincials de Tarragona, Lleida i Girona, i el 1982 la Generalitat assumí les competències dels òrgans del Ministeri de Cultura sobre les seccions històriques de protocols notarials a Catalunya, si més no quant a les antigues atribucions d'aquest -direcció i ordenació tècnica- i salvant, en tot cas, les competències de la institució notarial -conservació i responsabilitat últimes en mans dels notaris arxivers.
La segona i vigent Llei d'arxius i documents del 2001 conceptuà com a documents públics de Catalunya els produïts pels fedataris i els registres públics i establí l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona i els arxius històrics provincials com a integrants del Sistema d'Arxius de Catalunya. Seguint la pauta del Decret del 1945, en el primer grup cal situar l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, el més valuós de l'Estat d'entre els notarials, amb sèries continuades des del mateix segle XIII. En el segon grup, els arxius històrics de Girona, Tarragona i Lleida. Tots ells apleguen els protocols del districte de la capital que li són propis, però, a més, recullen un nombre notable de documentació d'altres districtes notarials de la província. Així, el més important, el de Girona, conserva també documentació dels districtes de la Bisbal, Figueres i Santa Coloma de Farners. El de Tarragona aplega també documentació dels districtes de Reus, Tortosa, el Vendrell i Valls, i és complementat per un ric fons notarial parroquial dipositat a l'Arxiu Històric Arxidiocesà. Ultra el de Lleida, el més modest, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que actuà de provincial de Barcelona, s'hi troben protocols dels districtes de Berga, Igualada, Manresa, Mataró, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa. En el tercer grup hi ha els arxius de districte, integrats en la xarxa d'arxius històrics comarcals de la Generalitat i en els arxius municipals. Quant als fons, alguns són realment rics, com ara els de Vic, Cervera, Arenys de Mar, Manresa, Puigcerdà, Olot, Reus o Terrassa, amb sèries continuades des de la baixa edat mitjana. Pel que fa a la descripció, cal parlar de la col·lecció Inventaris d'Arxius Notarials de Catalunya, editada per la Fundació Noguera.
<Dret > Dret parlamentari > Activitat parlamentària>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.
- ca Arxiu del Parlament, n m
- oc Archiu deth Parlament, n m
- es Archivo del Parlamento, n m
- fr Archives du Parlement, n f pl
- en Archives of Parliament, n pl
<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>
Definición
Nota
- L'Arxiu del Parlament custodia la documentació que generen o reben l'Administració parlamentària i els òrgans parlamentaris, des de la primera legislatura. També aplega documentació relativa al Parlament de la Segona República (1932-1938).
<TIC > Telecomunicacions > Telemàtica > Aplicacions per xarxa > Xarxes socials>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; REALITER. Vocabulari de les xarxes socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/156>
- ca arxiu digital, n m
- oc archiu digitau, n m
- es archivo digital, n m
- fr archive numérique, n f
- gl arquivo dixital, n m
- pt arquivo digital, n m
- ro arhivă digitală, n f
- en digital archive, n
<Xarxes socials > Conceptes generals > Conceptes generals > Dret>
Definición
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; REALITER. Vocabulari de les xarxes socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/156>
- ca arxiu digital, n m
- oc archiu digitau, n m
- es archivo digital, n m
- fr archive numérique, n f
- gl arquivo dixital, n m
- pt arquivo digital, n m
- ro arhivă digitală, n f
- en digital archive, n
<Xarxes socials > Conceptes generals > Conceptes generals > Dret>
Definición
<Dret > Dret administratiu>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>
- ca arxiu electrònic de documents, n m
- es archivo electrónico de documentos, n m
<Dret administratiu > Administració electrònica>
Definición
Nota
- Un arxiu electrònic de documents ha de disposar de mesures de seguretat que garanteixin, d'una banda, la integritat, l'autenticitat, la confidencialitat, la qualitat, la protecció i la conservació dels documents emmagatzemats i, de l'altra, la identificació dels usuaris, el control d'accessos i el compliment de les garanties previstes en la legislació de protecció de dades.
