Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca cèdula urbanística, n f
es cédula urbanística
fr certificat d'urbanisme

<Construcció > Urbanisme>

Definición

Document acreditatiu de les circumstàncies urbanístiques que concorren en les finques compreses en un terme municipal.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca fitxa, n f
ca cèdula, n f sin. compl.
es ficha
fr fiche
en index card

<Biblioteconomia. Documentació > Equip de biblioteca>

Definición

Full petit de paper o cartolina de forma rectangular on es consignen el títol i altres dades dels documents d'una biblioteca.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca fitxa, n f
ca cèdula, n f sin. compl.
es cédula
es ficha

<Documentació jurídica>

Definición

Paper o cartolina on hom consigna dades referents a obres d'una biblioteca, a documents d'un arxiu, a notes d'un vocabulari, a persones d'un determinat col·lectiu o a qualsevol altre conjunt de dades més o menys homogènies.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: La fitxa antropomètrica d'un criminal.

Ex.: Cèdula bibliogràfica.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca Reial cèdula de dotació, n f
es Real cédula de dotación

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

Definición

Carta financera atorgada a la ciutat de Barcelona i expedida a San Lorenzo del Escorial el 16 de setembre de 1718.

Nota

Àmbit: Catalunya
El títol original d'aquesta cèdula reial expedida per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) era Reglamento de Gastos y Dotación anual del Cuerpo Político del Común de la Ciudad de Barcelona. Constava de vuitanta-set articles i fou elaborada pel secretari del Despatx de Gràcia i Justícia, José Rodrigo, possiblement a instàncies de l'intendent de Catalunya, José Patiño. La cèdula reial fou tramesa al capità general, el marquès de Castel Rodrigo, i l'Escrivania Principal de Cambra i el Govern de l'Audiència n'adreçaren després una còpia a l'Ajuntament de Barcelona. En la primera sessió consistorial del 6 de desembre de 1718, el tinent de rei de Barcelona i corregidor interí, n'ordenà la lectura al secretari de l'Ajuntament. Els primers cinquanta-vuit articles regulaven oficis i salaris, però també els ingressos i les despeses que tindria l'Ajuntament. Els vint-i-nou capítols finals suprimien i confirmaven els càrrecs que es distribuirien entre els diferents membres del capítol. La cèdula establia les bases econòmiques del nou ajuntament després d'eliminar l'antiga capacitat gestora del Consell de Cent, els recursos econòmics del qual havien estat confiscats per la Intendència. La dotació era, de fet, un pressupost, en teoria vàlid per un any, però a la pràctica quedà prorrogat indefinidament, sense alteracions substancials, i els intendents catalans es convertiren en tutors econòmics de l'Ajuntament.
Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) establí una fiscalització general de tots els comptes municipals. Concedí unes quantitats fixes globals molt estrictes que no deixaren marge de maniobra als regidors per fer front a despeses extraordinàries, les quals sempre havien de ser autoritzades per la Intendència. En total, la dotació era de 449.403 rals i divuit maravedisos anuals, que gairebé representaven la cinquena part dels 2.387.888 rals que recaptà en impostos el Consell de Cent el 1712. Els recursos d'aquestes minses quantitats procediren de l'arrendament de la neu (86.685 rals); de les rendes patrimonials dels llocs de Flix i la Palma d'Ebre, de l'administració de la barca de Sant Boi de Llobregat (26.764 rals), i de les rendes, el cens i els drets de cises i entrades de portals de la ciutat de Barcelona que havien estat incorporats a la Reial Hisenda, que l'intendent es veié obligat a retornar a la ciutat, i que comportaren el nucli de la dotació (335.953 rals).
No obstant això, en molts casos l'intendent continuà controlant les rendes i només en lliurava la part proporcional. En altres, -com ara l'arrendament del pa i la carn- la gestió directa correspongué a la ciutat. Però no sempre l'intendent acceptà aquesta situació i sempre posà obstacles a l'hora de pagar les quantitats acordades perquè, per a aquest agent de la Corona, la prioritat sempre fou pagar els soldats i els funcionaris del rei, i afrontar les despeses militars. De fet, entre el 1740 i el 1745, les guerres italianes deixaren sotmesa la ciutat en una penúria total perquè l'intendent no pagava la dotació o bé ho feia amb un retard exasperant.
Tot i que Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) havia retornat a Barcelona tres antigues imposicions del Consell de Cent -el dret vell per lliura, el dret de tres diners i l'impost de l'aiguardent- que sumaven 370.000 rals anuals, Barcelona es veié obligada sovint a adreçar representacions al rei per a queixar-se de l'actitud passiva i prepotent de l'intendent. Les finances de l'Ajuntament barceloní demostraren una fragilitat angoixosa durant tot el segle XVIII, que eren símptoma del grau de postergació total a què quedà sotmesa la ciutat per les autoritats borbòniques.
Els recursos econòmics que havien de nodrir la dotació sortien de la Tresoreria General de l'Exèrcit, a la qual corresponia lliurar les partides establertes, sempre amb l'autorització de l'intendent. La comptadoria principal prenia nota i registrava les quantitats concedides. Un cop ingressades a les arques municipals, aquestes eren gestionades pel majordom de propis, a qui l'Ajuntament ordenava fer efectiu els pagaments de salaris o de despeses. Les cartes de nòmines de sous del personal municipal eren redactades pel tinent de comptador cada tres mesos. A finals del 1750, s'acordà establir la referència de pagament a començaments de cada trimestre (març, juny, setembre i desembre), per a fer coincidir els comptes de l'Ajuntament amb els que remetia a la comptadoria principal.
Les nòmines eren sis. Una incloïa els sous del corregidor (sempre que no hagués cobrat per la Tresoreria), dels dos alcaldes majors, dels vint-i-quatre regidors i del síndic procurador general (a partir del 1762). Dues eren les dels oficials subalterns, nomenats de dins la casa (escrivà major, síndic de la ciutat, advocat, comptador, macers, porters, entre altres càrrecs) i de fora la casa (com ara netejador, pregoner, veedor, escombriaire, fontaner o mestre rellotger). I dues més reflectien els sous dels quatre administradors de la taula de comuns dipòsits i dels subalterns (oficial del llibre major, oficial del llibre de dipòsits, escrivà, porter, caixer, argenter i credencer). En total sumaven 205.715 rals anuals, gairebé la meitat de la dotació, perquè a part també calia comptar les despeses per a mantenir carrers, fonts, edificis i obres públiques (72.939 rals); per a culte diví, festes, obres pies i almoines (64.363 rals), i per a pagar l'amortització del deute públic reconegut (cens) que l'Ajuntament barceloní assumí de l'antic Consell de Cent (106.384 rals), amb la qual es feia també una altra nòmina trimestral.
Els capítols finals de la cèdula de dotació informaven de la supressió d'oficis tan arrelats a l'antic municipi consular com eren l'arxiver major, el correu, els cònsols, el clavari, els obrers, el mostassà (aleshores dit almotacén), l'agutzil, el subsíndic i l'ambaixador, entre altres. Tot i que en el millor dels casos alguns d'ells es repartiren per torn entre els regidors de la ciutat, molts desaparegueren per sempre. El Consoltat de Mar no seguí aquest camí, però fou separat de la influència que durant molts segles havia connectat el món mercantil amb el govern de la ciutat.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca Reial cèdula instructòria, n f
es Real cédula instructora

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

Definición

Disposició jurídica relativa a la normativa municipal que havia de regular el govern polític i econòmic de l'Ajuntament de Barcelona i els consistoris de ciutats i viles caps de corregiment de Catalunya.

Nota

Àmbit: Catalunya
La Reial cèdula instructòria fou promulgada per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) a Valsaín, el 13 d'octubre de 1718. La redacció final d'aquesta normativa fou aprovada per la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, i ratificada pel Consell de Castella. L'endemà de ser publicada en fou enviada una còpia a Barcelona per tal que fos executada. La Reial cèdula instructòria es fonamentà en set punts referents a la constitució dels nous ajuntaments de regidors de planta castellana que el capità general de Catalunya, el marquès de Castel Rodrigo, adreçà al Consell de Castella, l'agost del 1717, seguint un dictamen del ministre català, Francesc d'Ametller. La metodologia empleada per a redactar els continguts d'aquesta instrucció s'inspiraren en les lleis de Castella, però també en la Política para corregidores (Madrid, 1597) de Jerónimo Castillo de Bobadilla, i en la Curia Philipica (Lima, 1603) de Juan de Hevia Bolaños. Les reflexions generals marcades pel Decret de Nova Planta (1716) foren ampliades, però la redacció precipitada del text obligà a fer-ne modificacions posteriors a partir del 1719. Els vint-i-dos capítols de la cèdula recolliren aspectes normatius que afectaven el cerimonial, el protocol, el caràcter, la condició i la naturalesa dels regidors. La nova formulació suprimia qualsevol aspecte que recordés l'antic ritual del municipi foral. Els consellers, jurats, paers o cònsols, ara regidors, no podien fer servir els símbols visibles de llur poder, ni mitjançant la vestimenta ni amb les insígnies. Tota aquesta tradició centenària quedà reduïa a una estricta uniformitat que subordinava els regidors catalans a l'autoritat suprema del capità general i de la reial audiència. El nou protocol els obligava a no fer ostentació pública ni a gaudir dels privilegis de l'antiga posició consular que havia ocupat. Un vestit típic espanyol discret, amb banda i insígnies de la població, era tota l'exhibició permesa en actes públics, pel qual reberen, com a concessió reial, el tractament col·lectiu de senyoria. Aquest segon pla al qual quedaren confinats els regidors fou també extensible a les presidències de les sessions del consistori. La integració d'agents del rei dins els ajuntaments del país va significar culminar una vella aspiració política de la monarquia absoluta: l'intervencionisme directe en la vida municipal catalana, com passava des de feia segles a Castella. El corregidor va encapçalar els governs municipals del país. Tot i la naturalesa castrense, el corregidor -governador militar i polític- era el president nat de l'ajuntament. Seia a la primera cadira i ocupava una posició privilegiada. Encarnava l'autoritat del rei en el capítol, gràcies a la vara alta o el bastó de fusta de comandament, que simbòlicament representava la justícia. En cas d'absència, el corregidor era substituït per un tinent. A les places fortes considerades governacions militars com ara Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa, el reemplaçava el tinent de rei -com a corregidor interí- que era la segona autoritat militar. En absència seva, però, la presidència requeia a mans de l'alcalde major o del tinent de corregidor, un magistrat lletrat que assessorava en matèria de justícia ordinària civil i criminal de primera instància el corregidor. Si faltava aquest lloctinent, el president n'era el regidor degà. Tot i que no recollit en l'article sisè, el regidor antiquior, era, de fet, qui substituïa el degà quan aquest estava malalt o impedit. Una prelació jeràrquica rígida regulava les relacions entre els regidors, no tant per l'antiguitat com a regidors, sinó atenent criteris qualitatius propis d'una societat privilegiada, com era la de l'Antic Règim, en què el títol nobiliari i la condició social establien una base de representació social estricta i restringida que constituïa el principi bàsic per a ser nomenat regidor pel rei. Sense aquest requisit de qualitat, amplis sectors de la societat urbana, anteriorment representats dins els governs municipals, amb els Borbó quedaren exclosos. El corregidor, l'alcalde major i el regidor degà estaven facultats per a convocar sessions ordinàries o extraordinàries. Lliuraven llicències als regidors que per motiu justificat no hi assistien. No obstant això, tot i la dependència i la submissió total a les directrius dels corregidors i dels alcaldes majors, la Reial cèdula instructòria establí amb tebiesa, però, les bases de la preponderància política del primer regidor de tots: el degà. A la pràctica, ell era qui dirigia les sessions, proposava els temes per a debatre, donava o retirava la paraula als regidors i amb la seva actitud condicionava les votacions orals, perquè corregidors i alcaldes majors no gaudien d'aquest privilegi, tret d'un cas d'empat. El regidor degà veié reforçades les aspiracions vitalícies de conductor del consistori, en votar i signar acords i representacions sempre el primer. Finalment, la cèdula reial precisà més les competències establertes per l'article 46 del Decret de Nova Planta: les ordenances, els privilegis de regidors i les poblacions afectades.
Malgrat que molts punts feien una referència expressa a Barcelona, la pràctica adjudicada a la capital catalana va servir de model per a la resta de poblacions en cas de dubtes. Els ajuntaments, segons el capítol dinou, tenien al seu càrrec el govern polític i econòmic de la població. S'encarregaven de tot el que estava relacionat amb la provisió i l'arrendament d'aliments, aspectes considerats de policia, com ara la higiene i les llicències d'obres; també de la gestió econòmica de recursos, tot i que condicionats per les directrius de l'intendent de Catalunya. Aquest últim administrava, en molt casos, rendes municipals i impostos que, en el cas de Barcelona, per dotació, van significar la dependència absoluta respecte, d'aquesta figura, del líquid necessari per a afrontar les despeses bàsiques, com ara els sous dels regidors i dels oficials subalterns. Aquest dèficit no es pogué corregir amb ingressos alternatius, a càrrec de deute públic, sense el permís del rei. Expressament quedava exclosa la potestat de substanciar un procés contenciós i judicial, dins l'àmbit municipal, com abans tenien els consellers i que llavors passà a ser competència exclusiva del corregidor i de l'alcalde major. Per aquest motiu no fou estrany que durant el segle XVIII els agents del rei i els regidors tinguessin fortes topades a causa de la duplicació de responsabilitats polítiques i econòmiques en principi reservades als ajuntaments. Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) i els seus successors es veieren obligats a introduir elements correctors que ratificaren la primacia gestora dels ajuntaments catalans, però, contradictòriament, això mai no comportà la desaparició de les competències dels ministres objecte de litigi.
V. t.: ajuntament n m

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Resultados para la búsqueda "c��dula" dentro de todas las áreas temáticas

Definición

Definición

Definición

Nota

Definición

Nota

Definición

Nota