Cercaterm

Buscador del conjunto de fichas terminológicas que TERMCAT pone a disposición pública. 

Si necesitan más información, pueden dirigirse al Servicio de Consultas (es necesario registrarse previamente).

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Búsqueda básica
Búsqueda avanzada

Resultados para la búsqueda "catafurna" dentro de todas las áreas temáticas

Estatut d'autonomia de Catalunya

<Ciències socials > Educació > Gestió universitària>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Nomenclatura de gestió universitària [en línia]. 6a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/180>

  • ca  Estatut d'autonomia de Catalunya, n m
  • es  Estatuto de autonomía de Cataluña, n m
  • en  Statute of Autonomy of Catalonia, n

<Gestió universitària > Legislació i normativa / Legislation and regulations>

Estatut d'autonomia de Catalunya del 1932

<Documentació jurídica>, <Dret públic>, <Història del dret>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Estatut d'autonomia de Catalunya del 1932, n m
  • ca  Estatut de Núria, n m sin. compl.
  • es  Estatuto de autonomía de Cataluña de 1932
  • es  Estatuto de Núria

<Documentació jurídica>, <Dret públic>, <Història del dret>

Definición
Estatut d'autonomia aprovat el 9 de setembre de 1932 per les Corts espanyoles, vigent fins al 1979, que concedia a Catalunya un règim d'autonomia.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • Les eleccions municipals celebrades el 12 d'abril de 1931, amb la victòria de les forces republicanes a moltes ciutats espanyoles, implicaren la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República. Francesc Macià proclamà la República Catalana integrada dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, tot i que després d'un pacte amb el Govern de la República es recondueix el procés vers la restauració de la Generalitat. A Catalunya es constituí un govern provisional, dirigit per Macià. Es designà una assemblea encarregada d'elaborar un avantprojecte d'estatut d'autonomia, que finalment hauria de ser aprovat a les Corts espanyoles. La primera redacció es va dur a terme en el si de la Diputació Provisional de la Generalitat, una assemblea escollida pels regidors dels ajuntaments catalans, amb majoria d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (vint-i-cinc dels quaranta-sis diputats). Per tal d'elaborar l'Estatut, es nomenà una ponència de quaranta-sis membres (d'ERC, Unió Socialista de Catalunya, Partit Catalanista Republicà i independents), presidida per Jaume Carner (independent), que es reuní a Núria (el text de l'avantprojecte acabat es coneix amb el nom de Estatut de Núria), i acabà els treballs el 10 de juny de 1931. El text que es va sotmetre a consulta dels ajuntaments i dels ciutadans de Catalunya va ser votat en referèndum el 2 d'agost i va rebre un suport molt important: tots els ajuntaments s'hi mostraren a favor i també els ciutadans, amb un 99 % de vots afirmatius i amb una participació del 75 % del cens. Les dones, tot i que encara no podien votar, van presentar un document de suport amb unes 400.000 signatures. El projecte de Núria parlava, entre altres coses, de Catalunya com a estat autònom dins la República espanyola, del dret d'autodeterminació del poble català i de l'oficialitat preferent de la llengua catalana. Però la Constitució de la Segona República espanyola encara no estava enllestida i es va haver d'esperar que les Corts espanyoles sorgides de les eleccions de 28 de juny de 1931 redactessin i aprovessin la nova Constitució.
    A partir del 6 de maig de 1932, es va tramitar a les Corts espanyoles i el 9 de setembre es va aprovar per tres-cents catorze vots a favor i vint-i-quatre en contra, enmig de moltes polèmiques, tensions i desconfiances. El 15 de setembre, el president de la Segona República Niceto Alcalá Zamora el va signar simbòlicament a Sant Sebastià. En els debats per a aprovar-lo, destacaren els discursos de significats diputats en contra de l'Estatut, com ara José Ortega y Gasset, Antonio Royo Villanova, Miguel Maura y Gamazo, Alejandro Lerroux García, José M. Gil-Robles y Quiñones o Felipe Sánchez Román, els quals van ser demolidors. El futur president del Govern, Manuel Azaña, d'Acció Republicana, va haver d'intervenir en diferents moments per tal que el projecte tirés endavant, en un moment en què l'intent de cop d'estat del general Sanjurjo, del 10 d'agost, planejava en l'ambient i va obligar a buscar un consens per salvar la República. Un cop aprovat l'Estatut al Congrés dels diputats, el president de la República va anar a Barcelona per tal de visitar Macià i afavorir l'aparença de normalitat institucional.
    El text iniciat de l'Estatut, però, va ser objecte d'importants reticències i esmenes a les Corts, en especial pel caràcter federalista que tenia, que topava amb la concepció d'estat integral consagrat, finalment, en el text constitucional republicà. Es limitava el grau d'autonomia de la Generalitat respecte del projecte entrat a les Corts. El sentiment de «retallada» va ser bastant estès. A l'Estatut aprovat es definia Catalunya com a «regió autònoma dins l'Estat espanyol», lluny de les pretensions federals de la tradició republicana catalanista; s'establia l'oficialitat del català compartida amb el castellà -garantint el dret dels ciutadans a escollir una de els dues llengües en llurs relacions amb les institucions públiques-, el repartiment de competències entre les institucions de la Generalitat i els òrgans centrals de la República, el finançament de la Generalitat i les relacions entre les dues instàncies polítiques: la Generalitat i l'Estat espanyol. Les competències legislatives exclusives i d'execució directa foren poques (ferrocarrils, canals, ports i altres obres públiques; serveis forestals, agrònoms i pecuaris, sindicats i cooperatives agrícoles i política d'acció social agrària; beneficència; sanitat interior; establiment i ordenació de centres de contractació de mercaderies i de valors, cooperatives, mutualitats i pòsits, exceptuant-ne les lleis socials. La Generalitat tindria la legislació exclusiva en l'àmbit civil i administratiu, i en l'organització de la justícia, excepte la militar i de l'armada. El nomenament dels magistrats del Tribunal de Cassació corresponia a la Generalitat. Pel que es referia a l'ordre públic, la Generalitat gaudiria d'importants competències i desenvoluparia uns serveis de policia propis, mitjançant els Mossos d'Esquadra. També cal destacar que s'establí la condició de català (en lloc de la condició de ciutadà de Catalunya), atès que es va considerar que només hi havia una ciutadania espanyola. En aplicació de l'Estatut, s'escollí un parlament el 20 de novembre de 1932, el qual va elaborar una de les primeres lleis anomenada Estatut interior de Catalunya, que completava l'Estatut i es dedicava a organitzar les institucions de la Generalitat (Parlament, president, Govern), el dret català, els drets socials, l'organització territorial, l'administració de justícia i les finances.
    Es pot parlar d'una etapa de desenvolupament institucional, del 1932 al 1934, amb una certa estabilitat: la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya, l'aprovació de l'Estatut interior de Catalunya i l'elecció de Francesc Macià com a president de la Generalitat, tot i que va morir el dia de Nadal del 1933. En aquell moment, s'aprovaren els traspassos de serveis, i es produí una obra legislativa important, com ara la Llei del Tribunal de Cassació, la Llei municipal, la Llei de cooperatives, la Llei sobre la capacitat jurídica de la dona i els cònjuges o la Llei de contractes de conreu. A partir del 1934, amb els fets del 6 d'octubre, i les tensions posteriors, l'Estatut va ser suspès per la Llei del 2 de gener de 1935. Després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, anomenat Front d'Esquerres a Catalunya, el Decret llei del 26 de febrer de 1936 restableix l'Estatut. Per complicar més la situació, el Tribunal de Garanties Constitucionals declarà inconstitucional la suspensió de l'Estatut. Tot i la Guerra Civil i les tensions internes entre diferents grups, l'Estatut es va mantenir. Entre juliol del 1936 i maig del 1937, l'autonomia de Catalunya va continuar tot i que l'Estat, arran de la guerra, va recuperar competències en els àmbits de seguretat i economia. Per tant, la vigència del text va restar condicionada per la inestabilitat pròpia del període republicà i, finalment, va ser derogat pel règim del general Franco, mitjançant la Llei del 5 d'abril de 1938.
Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979

<Documentació jurídica>, <Dret públic>, <Història del dret>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979, n m
  • ca  Estatut de Sau, n m sin. compl.
  • es  Estatuto de autonomía de Cataluña de 1979
  • es  Estatuto de Sau

<Documentació jurídica>, <Dret públic>, <Història del dret>

Definición
Estatut d'autonomia promulgat el 18 de setembre de 1979, vigent fins al 2006, que concedia a Catalunya un règim d'autonomia.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • Arran de les eleccions del 15 de juny de 1977, s'inicià la transició política i es possibilità la redacció d'un text constitucional. També s'aconseguí el retorn de l'exili del president Tarradellas. El Govern d'Adolfo Suárez abandonà altres vies i acceptà el restabliment de la Generalitat de Catalunya, de manera provisional, cosa que es feu mitjançant el Reial decret llei 41/1977, del 29 de setembre. La Generalitat provisional era formada pel president i per un consell executiu. Es mantenien les diputacions provincials, que no van ser suprimides com al 1931. El president de la Generalitat, però, assumia les funcions del president de la Diputació de Barcelona. Tot i que és derogada la Llei del 5 d'abril de 1938, aquest fet no comportava el restabliment de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1932, ni el reconeixement a la Generalitat de les competències que se'n derivaven.
    En el marc de la Constitució espanyola (CE) del 1978, Catalunya, com també el País Basc i Galícia, va fer servir la via especial d'accés a l'autonomia de l'article 151 de la CE, però matisada per allò que estableix la disposició transitòria segona, que afirma que els territoris que haguessin tingut un règim d'autonomia en el passat (referència implícita a la Segona República espanyola), i que en el moment de promulgar-se la CE tinguessin un règim provisional d'autonomia, resten exonerats del requisit del referèndum d'iniciativa autonòmica, és a dir, es considera que ja han demostrat en un altre moment històric llur interès d'accedir a l'autonomia. És important destacar que l'elaboració de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979 és paral·lela a la de la Constitució. Es troba, per tant, condicionat per la transició política. Per tal d'evitar ensurts -tal com va passar a la Segona República-, es va esperar a conèixer les grans línies del projecte de Constitució.
    L'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979 va ser elaborat seguint els passos que es descriuen a continuació. En una primera fase, el text estatutari fou redactat pels parlamentaris catalans de les Corts Generals (diputats i senadors) escollits a les eleccions del 15 de juny de 1977. El 15 de juny de 1978 es reuní l'Assemblea de Parlamentaris catalans i es decidí iniciar l'elaboració del projecte de l'Estatut. Es va nomenar aleshores una comissió de vint parlamentaris per a redactar un avantprojecte. Les reunions tingueren lloc principalment al parador de Sau, el qual donà nom a l'avantprojecte de text estatutari, conegut popularment com a Estatut de Sau. L'Assemblea de Parlamentaris discutí l'avantprojecte a partir del 10 de novembre del 1978, a Barcelona, un cop conegut el text final del projecte de Constitució. El 16 de desembre, el Ple de l'Assemblea, sempre reunida de manera no oficial, aprovà el projecte d'Estatut. El mateix dia que es publicà la Constitució al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i entrà en vigor (29 de desembre), el president de la Generalitat va convocar oficialment l'Assemblea de Parlamentaris, la qual va aprovar solemnement i sense debat el projecte d'Estatut, i el va remetre immediatament a les Corts.
    Un cop constituït el nou Congrés de Diputats (després de les eleccions celebrades l'1 de març de 1979), es va iniciar el procés de discussió i aprovació. Després de la discussió dels «motius de desacord» presentats pels diversos grups parlamentaris en el si de la Comissió Constitucional, juntament amb una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris catalans, i després d'un extens debat, d'una llarga negociació que comportà canvis importants, la comissió mixta (Comissió Constitucional del Congrés - Delegació de l'Assemblea de Parlamentaris catalans) arribà a un acord sobre un text comú i definitiu el 13 d'agost de 1979. El 25 d'octubre de 1979 se celebra el referèndum que resultà positiu amb l'aprovació per una majoria del 88 % dels vots emesos vàlidament, amb una participació del 60 % del cens electoral. El text va ser ratificat per totes dues cambres com a llei orgànica i el 18 de desembre de 1979 va ser sancionat pel rei. El 22 de desembre de 1979 es va publicar al BOE l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979. El 20 de març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions autonòmiques.
    L'Estatut del 1979 definia Catalunya com a nacionalitat que per tal d'accedir al seu autogovern es constituïa en comunitat autònoma, i configurava la Generalitat com la 'institució en què s'organitzava políticament l'autogovern'. Establia que la Generalitat estava integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació proporcional, representava el poble de Catalunya i exercia la potestat legislativa, aprovava els pressupostos i impulsava i controlava l'acció política i de govern. El president de la Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigia i coordinava l'acció del Consell Executiu o Govern i detenia la representació més alta de la Generalitat, i l'ordinària de l'Estat espanyol a Catalunya. El Consell Executiu o Govern era l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'Estatut delimitava competències exclusives i d'altres compartides amb l'Estat espanyol, que en fixava les directrius bàsiques, l'execució de la legislació de l'estat en diverses matèries i preveia la transferència o delegació de noves competències no assumides pel mateix Estatut.
    Es definia el català com la llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, l'idioma oficial i afegia que correspon a la Generalitat garantir l'ús normal i oficial de tots dos idiomes, així com prendre les mesures per tal d'assegurar llur coneixement i crear les condicions que permetessin arribar a llur igualtat plena. Així mateix, disposava que l'aranès havia de ser objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció, que la Generalitat s'estructura territorialment en municipis i comarques i que podria crear demarcacions supracomarcals, tot mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió territorial per a l'acompliment de les competències de l'Estat espanyol. Establia que el dret català era aplicable al territori de Catalunya amb preferència a qualsevol altre; que la Generalitat podia establir convenis i acords de cooperació amb altres comunitats autònomes; que podia crear i mantenir una policia autonòmica, una premsa, ràdio i televisió pròpies, i que l'òrgan jurisdiccional en què culminava l'organització judicial en l'àmbit territorial de Catalunya era el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
    La vigència de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979 es va perllongar fins al 2006, any en què va entrar en vigor el nou Estatut d'autonomia de Catalunya del 2006, text que prové formalment d'una reforma que es va dur a terme segons el procediment de reforma previst en l'article 56 de l'Estatut del 1979. Ja feia anys que, des de Catalunya i des d'altres zones de l'Estat espanyol amb una sensibilitat nacionalista especial, no es valorava positivament el punt d'arribada de la descentralització que s'havia operat a l'Estat espanyol, ja que es considerava que s'havia produït una igualació competencial, la qual difuminava els fets diferencials de les comunitats amb més vocació identitària, fet que dificultava l'augment de l'autogovern. A Catalunya, en un primer moment, es defensà una relectura de la Constitució i de l'Estatut en clau més autonomista, que anà perdent força en l'etapa del 2000-2004 (majoria absoluta del Partido Popular [PP]) i que finalment fou deixada de banda per la reforma estatutària. Els canvis en el Govern català el desembre del 2003 (formació del primer govern tripartit) i a l'Estat espanyol, el març del 2004 (govern socialista), ajudaren a decantar-se per aquesta darrera opció. De fet, l'any 2000 ja s'havia format al Parlament de Catalunya una comissió d'estudi per a la millora de l'autogovern. La reforma estatutària apareix com un punt de coincidència entre les forces polítiques que signen el pacte per un govern tripartit d'esquerres, i estratègicament els permet enfrontar-se amb el PP, encara al Govern espanyol. El març del 2004, la victòria del Partido Socialista Obrero Español va fer que el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, declarés que donaria suport a una reforma de l'Estatut d'autonomia aprovada pel Parlament de Catalunya. A partir d'aquest moment, el PP començarà una campanya (mediàtica i jurídica) per a impedir que la reforma tirés endavant i, un cop aprovada, presentà un recurs d'inconstitucionalitat contra el text de la reforma.
Estatut d'autonomia de Catalunya del 2006

<Documentació jurídica>, <Dret públic>, <Història del dret>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Estatut d'autonomia de Catalunya del 2006, n m
  • es  Estatuto de autonomía de Cataluña de 2006

<Documentació jurídica>, <Dret públic>, <Història del dret>

Definición
Estatut d'autonomia vigent, promulgat el 19 de juliol de 2006, que concedeix a Catalunya un règim d'autonomia i deroga l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • L'Estatut d'autonomia de Catalunya (EAC) del 2006 va ser promulgat per la Llei orgànica 6/2006, del 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979. Un estatut d'autonomia és la norma institucional bàsica de la comunitat autònoma, però ha de ser aprovat per mitjà d'una llei orgànica de les Corts Generals. Tanmateix, l'Estatut només és una llei orgànica formalment, atès que té una elaboració i una reforma molt peculiars, processos que posen de manifest el seu caràcter paccionat, que exigeix la concurrència de dues voluntats (l'estatal i l'autonòmica). L'Estatut completa la Constitució (que deixa bastant oberta l'organització territorial de l'Estat espanyol) i en aquest sentit són normes materialment constitucionals, que a més formen part d'allò que s'ha anomenat bloc de la constitucionalitat, i són paràmetres de la validesa de la resta de les normes autonòmiques. Consegüentment, no es pot comprendre la seva naturalesa només des de la categoria de llei orgànica, atès que és una norma singular, amb funcions específiques i, en el cas català, paccionada i votada en referèndum.
    L'Estatut del 2006 va ser el resultat d'un llarg procés d'elaboració que es desenvolupà en un context de notable confrontació política, sobretot en l'àmbit estatal, i que, sense reformar la Constitució, pretenia millorar la qualitat de l'autogovern que havia tingut Catalunya a partir de l'Estatut del 1979 i augmentar-lo. Després que durant els governs presidits per Jordi Pujol es deixés de banda la via de la reforma estatutària i es defensés una relectura de la Constitució i de l'Estatut en clau més autonomista, la iniciativa de reforma de l'Estatut del 1979 partí del Govern català tripartit (Partit dels Socialistes de Catalunya [PSC], Iniciativa per Catalunya-Verds [ICV] i Esquerra Republicana de Catalunya [ERC]), presidit per Pasqual Maragall. Tot i que inicialment fou concebuda com una reforma del text del 1979, les profundes diferències amb l'anterior Estatut i l'augment de contingut (set títols en comptes de quatre) en fan realment un estatut nou. Però formalment, el nou Estatut es portà a terme segons el procediment de reforma previst en l'article 56 de l'EAC del 1979.
    Les fases del procés d'elaboració es poden resumir en quatre: 1) Iniciativa de la reforma al Parlament de Catalunya, promoguda per tots els grups parlamentaris, i que, després de passar pel Consell Consultiu, culminà el 30 de setembre de 2005, quan el Parlament aprovà la proposta de reforma amb cent vint vots a favor i quinze en contra (Partido Popular [PP]), una majoria més àmplia que els dos terços exigibles. La proposta va ser elaborada totalment en seu parlamentària, tot i que, a més de les propostes inicials dels partits polítics (Convergència i Unió [CiU], ERC, ICV i PSC), es partí dels documents de treball elaborats per l'Institut d'Estudis Autonòmics. 2) Tramitació a les Corts Generals (de novembre del 2005 al maig del 2006) i aprovació mitjançant llei orgànica: després de sotmetre el text a canvis importats (tant en l'articulat com en el preàmbul), deguts fonamentalment a interessos i estratègies polítiques més que no a exigències jurídiques, el text fou aprovat pel Congrés de Diputats amb el suport del Partido Socialista Obrero Español, Convergència i Unió, el Partit Nacionalista Basc, Izquierda Unida, Iniciativa per Catalunya-Verds, el Bloque Nacionalista Galego i la Coalición Canaria, i hi votaren en contra Esquerra Republicana de Catalunya, Eusko Alkartasuna i el Partido Popular; fou aprovat també al Senat, sense modificacions. Abans que el text fos aprovat per les Corts Generals, el gener del 2006 el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el cap de l'oposició al Parlament de Catalunya, Artur Mas i Gavarró, pactaren una fórmula de consens en alguns dels aspectes que havien generat més polèmica, com ara el finançament i l'esment de Catalunya com a nació. 3) Referèndum positiu dels electors de Catalunya (18 de juny de 2006): aprovat per un 73,90 % de vots favorables (20,76 % en contra, 5,34 % en blanc i 0,90 % nuls) i una participació baixa, de només el 48,8 %. 4) Publicació (el 20 de juliol, tant al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya com al Butlletí Oficial de l'Estat, l'endemà que fos sancionada i promulgada pel rei) i entrada en vigor el 9 d'agost del 2006.
    Formalment, l'EAC del 2006 és un text d'una extensió notable (223 articles, mentre el del 1979 en tenia només cinquanta-set), que incorpora matèries noves estructurades en títols nous (com ara el poder judicial a Catalunya, o una llarga llista de drets -que caldrà desenvolupar legislativament-, o el de les relacions de la Generalitat amb l'Estat, amb les altres comunitats autònomes [CCAA] i amb la Unió Europea), que crea un marc de referència nou competencial, que afecta la jurisprudència constitucional i el bloc de la constitucionalitat, condiciona la legislació estatal perquè preveu la modificació de diverses lleis estatals (unes trenta, vint de les quals són orgàniques) i comporta adaptar la legislació catalana anterior (més de cent lleis); és un text redactat en bona part de manera bastant genèrica i ambigua, per la qual cosa sovint per a desenvolupar-lo i concretar-lo cal negociar amb l'Estat espanyol.
    Pel que fa al contingut, les novetats principals que aportà l'EAC del 2006 són en l'àmbit simbòlic i representatiu (com ara l'esment de Catalunya com a nació en el preàmbul), la incorporació d'un títol nou específicament dedicat als drets i als deures, la proclamació del deure de conèixer el català i de nous drets lingüístics (com el fet de poder adreçar-se en català als òrgans constitucionals de l'Estat espanyol), la referència als drets històrics com un dels fonaments de l'autogovern de Catalunya i novetats múltiples relacionades amb les institucions d'autogovern (entre d'altres, la possibilitat que el Govern dicti decrets llei, la regulació autònoma del conseller primer, la creació del Consell de Garanties Estatutàries o la introducció, per primera vegada, d'un capítol llarg dedicat al govern local en què s'interioritza el Govern i l'Administració locals en el sistema institucional de la Generalitat i es crea la vegueria i el Consell de Governs Locals). També són novetats importants la regulació d'alguns aspectes del Poder Judicial a Catalunya i l'ampliació de les competències (en més de cent cinquanta àmbits materials o submatèries). Però, tant o més important que aquesta ampliació de competències és la introducció de diferents tècniques jurídiques que afecten totes les competències i que pretenen millorar-ne la qualitat i garantir-ne l'efectivitat enfront de possibles invasions competencials de l'Estat espanyol (el que s'ha anomenat blindatge competencial). Encara en l'àmbit de les competències, també com a novetat destacada, l'Estatut defineix formalment tres tipus de competències: les exclusives, les compartides (amb un nou concepte de bases) i les executives (que inclouen la potestat reglamentària). Al llarg del text, però, apareix un quart tipus de títol competencial: el de les competències de participació en l'exercici de competències estatals (que són més d'un centenar).
    Finalment, l'EAC del 2006 conté una nova regulació del règim financer de la Generalitat, en què destaquen les novetats següents: s'augmenten els percentatges de participació de la Generalitat en els impostos estatals (el de l'impost sobre la renda de persones físiques, del 33 % al 50 %, el de l'impost sobre el valor afegit, del 35 % al 50 %, i el dels impostos especials, del 40 % al 58 %); s'augmenta també la capacitat normativa sobre l'IRPF i s'atribueixen competències normatives sobre la fase minorista de l'IVA i dels impostos especials, en els quals la Generalitat no tenia cap competència; es crea l'Agència Tributària de Catalunya i s'estableix el compromís de crear, en el termini de dos anys, un consorci paritari entre l'agència estatal i la catalana; s'estableix un criteri explícit de solidaritat, que garanteix que els serveis prestats pels diferents governs autonòmics (educació, sanitat i serveis socials) puguin assolir un nivell similar si fan un esforç fiscal similar (art. 206.3 EAC del 2006) i impedeix que es penalitzi, tal com succeïa, les comunitats que, com Catalunya, fan un esforç fiscal superior a la mitjana i que Catalunya perdi posicions, en termes de renda per càpita, com a conseqüència de l'aplicació dels mecanismes d'anivellament (principi d'ordinalitat); es reforça la bilateralitat, es donen més atribucions a la Comissió Mixta d'Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, i es garanteix que per un període de set anys les inversions estatals en infraestructures a Catalunya (exclòs el Fons de Compensació Interterritorial) s'equiparin al pes relatiu del producte interior brut català amb relació a l'espanyol per corregir, en part, el dèficit d'infraestructures actual (disposició addicional tercera [DA3a]), percentatge que el 2006 era del 18,5 %.
    L'Estatut estableix dos procediments de reforma, un de més simplificat (art. 222) per a la reforma dels títols I i II, i un altre més complex (art. 223) per a la reforma de la resta de títols. En tots dos procediments cal l'aprovació pel Parlament de Catalunya (per dues terceres parts dels seus membres), l'aprovació de les Corts Generals (per mitjà d'una llei orgànica) i, finalment, el referèndum positiu dels electors de Catalunya. En el procediment simplificat, la iniciativa de reforma correspon al Parlament de Catalunya i al Govern de la Generalitat i en el procediment previst per l'article 223 s'atribueix a aquests dos òrgans i també a les Corts Generals. Com a novetat, en tots dos procediments es preveu que poden proposar al Parlament que exerceixi la iniciativa de reforma un 20 % dels municipis (que representin com a mínim el 20 % de la població) o 300.000 ciutadans (amb signatures acreditades). La diferència principal entre els dos procediments se centra en la tramitació a les Corts Generals: en el procediment simplificat el Parlament remet la reforma a les Corts, que, si en el termini de trenta dies no es declaren afectades, l'han de ratificar mitjançant llei orgànica; en canvi, en el procediment més complex de l'article 223, la proposta de reforma pot ser sotmesa a un vot de ratificació del Congrés i del Senat, o es pot constituir en cada cambra una comissió mixta paritària amb representants del Parlament de Catalunya per intentar formular una proposta de comú acord. En aquest segon procediment s'estableix la possibilitat que el Parlament retiri la proposta de reforma (per majoria absoluta) en qualsevol moment de la tramitació a les Corts.
    A diferència de l'EAC del 1979, l'Estatut del 2006 va ser impugnat davant el Tribunal Constitucional (TC), mitjançant set recursos d'inconstitucionalitat. Els recursos presentats pel PP i pel defensor del poble afectaven elements vertebradors i els més significatius del nou Estatut, mentre que els presentats per cinc comunitats autònomes (els governs de les Illes Balears, Aragó, el País Valencià, Múrcia i la Rioja), afecten aspectes puntuals (bàsicament la competència sobre l'aigua, sobre denominacions d'origen i sobre l'Arxiu de la Corona d'Aragó). Després de gairebé quatre anys de deliberacions, amb tres ponents i set esborranys, la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 resol el recurs presentat pel PP, amb cinc vots particulars. Dels cent catorze articles impugnats, el TC en va declarar inconstitucionals catorze, però entre ells preceptes tan rellevants com ara que es consideri el català la llengua «preferent» de l'Administració, la definició de les competències compartides entre l'Estat espanyol i la Generalitat (que era un dels elements importants del blindatge competencial i que afecta, per tant, indirectament, moltes competències concretes) o la condició d'un esforç fiscal similar al de les altres CCAA per tal de poder ajustar els recursos financers de la Generalitat a l'hora de garantir un anivellament dels principals serveis socials prestats dels governs autonòmics. També es consideraren inconstitucionals alguns aspectes de la regulació del Consell de Justícia de Catalunya (pràcticament buidat de contingut), el de Garanties Estatutàries i el Síndic de Greuges, al qual retalla l'exclusivitat de supervisar l'Administració catalana, tal com exigia el defensor del poble.
    A més d'aquests catorze preceptes declarats inconstitucionals, l'alt tribunal en reinterpreta vint-i-set (vint-i-tres articles i quatre disposicions) traslladant aquesta interpretació a la decisió, i encara alguns articles més respecte dels quals la interpretació de la sentència (malgrat que no es trasllada a la decisió) limita de manera rellevant l'abast dels continguts corresponents. Entre els preceptes interpretats que figuren a la decisió destaca el precepte 6.2 que fa referència al deure de conèixer el català i tota una sèrie de qüestions relacionades amb la llengua -el dret de relacionar-se en català amb els òrgans constitucionals de l'Estat espanyol (art. 33), alguns aspectes dels drets lingüístics dels consumidors i els usuaris (art. 34), en l'àmbit de l'ensenyament (art. 35.1 i 35.2), i en l'ús del català per part dels poders públics de Catalunya (art. 50.5)-; també es dona una interpretació restrictiva pel que fa als articles 90 (vegueries), 91.3 i 91.4 (consell de vegueries que substitueixen les províncies), als drets històrics i a les clàusules de garantia (com l'expressió «en tot cas») que pretenien blindar les competències enfront a futures invasions de l'Estat espanyol, a més de diferents competències concretes (consultes populars, cultura, dret civil o immigració, entre moltes altres). L'ús del terme nació en el preàmbul no es declara inconstitucional perquè es considera que no té validesa jurídica, com tampoc no en té la referència a la «realitat nacional de Catalunya». Pel que fa a les finances de la Generalitat, la sentència afecta, entre altres qüestions, tres pilars bàsics: el principi d'ordinalitat (art. 206.5), la bilateralitat (art. 210) i l'establiment d'uns mínims d'inversió en infraestructures de l'Estat espanyol a Catalunya (DA3a), que no es consideren una obligació vinculant per al Govern de l'Estat.
    Com a resposta a la sentència del TC sobre l'Estatut, més d'un milió de persones (1,5 milions segons els organitzadors i 1,2 milions segons la policia local) es van manifestar a Barcelona sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», finalment consensuat per l'entitat convocant (Òmnium Cultural) i els partits i sindicats principals que s'hi van adherir. El crit que més s'hi sentir va ser «Independència».
Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya

<Dret > Dret parlamentari > Activitat parlamentària>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.

  • ca  Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya, n m pl
  • ca  ERGI, n m pl sigla
  • oc  Estatuts deth regim e eth govèrn interiors deth Parlament de Catalonha, n m pl
  • oc  ERGI, n m pl sigla
  • es  Estatutos del régimen y el gobierno interiores del Parlamento de Cataluña, n m pl
  • es  ERGI, n m pl sigla
  • fr  Statuts du régime et de la gestion internes du Parlement de Catalogne, n m pl
  • en  Statute of internal regime and governance of the Parliament of Catalonia, n

<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>

Definición
Norma de règim interior del Parlament de Catalunya relativa als drets, els deures i les condicions laborals del personal, a l'estructura i l'organització de l'Administració parlamentària, i també als procediments de contractació i de gestió econòmica de la institució.

Nota

  • 1. Els Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya s'aproven en la comissió legislativa competent en matèria de funció pública.
  • 2. La Mesa del Parlament és l'encarregada d'aplicar els Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya, i també de fer-hi propostes de modificació.
Fons Forestal de Catalunya

<Dret ambiental>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Fons Forestal de Catalunya, n m
  • es  Fondo Forestal de Cataluña

<Dret ambiental>

Definición
Fons creat a Catalunya amb l'objectiu de reforestar els terrenys afectats pel foc i de fer actuacions de prevenció contra incendis en finques forestals.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • El Decret 357/1989, del 19 de desembre, pel qual s'estableix el funcionament del Fons Forestal de Catalunya, regula el Fons Forestal de Catalunya, que es va crear mitjançant la Llei 6/1988, del 30 de març, forestal de Catalunya. L'article 41 disposa que «es crea el Fons Forestal de Catalunya, que té la finalitat de reforestar els terrenys afectats pel foc i de realitzar els treballs necessaris de prevenció d'incendis en les finques forestals». L'article 1 del Decret 357/1989 també disposa que aquest organisme s'adscriu al Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca i és gestionat per la Direcció General del Medi Natural.
    L'article 2 del Decret 357/1989 estableix que tots els recursos del Fons Forestal de Catalunya s'han de destinar a la realització dels treballs i les actuacions necessaris per a la prevenció dels incendis forestals i a la reforestació dels terrenys afectats pel foc.
    Els recursos del Fons Forestal de Catalunya són establerts per l'article 3 del Decret 357/1989, i són els següents: a) les consignacions pressupostàries que s'estableixin anualment; b) l'import dels aprofitaments i les ocupacions de forests d'utilitat pública de l'Estat i de la Generalitat de Catalunya, gestionats pel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca; c) les taxes per la prestació de serveis i l'execució de treballs en matèria forestal, gestionades pel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca; d) l'import de les sancions en matèria forestal o d'incendis, i e) els altres ingressos que s'estableixin o es puguin establir.
    L'article 4 disposa que la Direcció General del Medi Natural ha d'elaborar anualment una proposta de programa de les actuacions i dels treballs que s'hagin de dur a terme amb càrrec al Fons, que ha de ser aprovat pel conseller o consellera d'Agricultura, Ramaderia i Pesca.
front catabàtic

<Ciències de la Terra>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de geografia física [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2011. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/124>

  • ca  front catabàtic, n m
  • ca  catafront, n m sin. compl.
  • es  catafrente
  • es  frente catabático
  • fr  catafront
  • fr  front catabatique
  • en  katabatic front
  • en  katafront

<Geografia física > Climatologia>

Definición
Front en què l'aire càlid s'enfonsa en relació amb les masses d'aire fred.

Nota

  • Els fronts catabàtics són menys actius que els fronts anabàtics.
front catabàtic

<Geografia > Geografia física>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de geografia física [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2011. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/124>

  • ca  front catabàtic, n m
  • ca  catafront, n m sin. compl.
  • es  catafrente
  • es  frente catabático
  • fr  catafront
  • fr  front catabatique
  • en  katabatic front
  • en  katafront

<Geografia física > Climatologia>

Definición
Front en què l'aire càlid s'enfonsa en relació amb les masses d'aire fred.

Nota

  • Els fronts catabàtics són menys actius que els fronts anabàtics.
front catabàtic

<Ciències de la Terra>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Politècnica de Catalunya, procedeix de l'obra següent:

JORGE SÁNCHEZ, Joan; RIVERA AMORES, Joan Josep. Diccionari de meteorologia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/249/>

  • ca  front catabàtic, n m
  • ca  catafront, n m sin. compl.
  • es  catafrente
  • es  frente catabático
  • fr  catafront
  • fr  front catabatique
  • en  katabatic front
  • en  katafront

<Meteorologia > Atmosfera terrestre > Circulació atmosfèrica>

Definición
Front en el qual l'aire càlid descendeix al llarg de la superfície per sobre la qual es troba.
front catabàtic

<Física > Meteorologia>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Politècnica de Catalunya, procedeix de l'obra següent:

JORGE SÁNCHEZ, Joan; RIVERA AMORES, Joan Josep. Diccionari de meteorologia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/249/>

  • ca  front catabàtic, n m
  • ca  catafront, n m sin. compl.
  • es  catafrente
  • es  frente catabático
  • fr  catafront
  • fr  front catabatique
  • en  katabatic front
  • en  katafront

<Meteorologia > Atmosfera terrestre > Circulació atmosfèrica>

Definición
Front en el qual l'aire càlid descendeix al llarg de la superfície per sobre la qual es troba.