Cercaterm

Buscador del conjunto de fichas terminológicas que TERMCAT pone a disposición pública.

Si necesitan más información, pueden dirigirse al Servicio de Consultas (es necesario registrarse previamente).

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Texto de la consulta

Condición

Denominación

Nota

Definición

Área temática

Idioma

Categoría léxica

Jerarquía

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Resultados para la búsqueda "corregidor" dentro de todas las áreas temáticas

cúria del corregidor

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca cúria del corregidor, n f
es curia del corregidor

<Història del dret>

Definición

Tribunal del corregidor, dipositari de la jurisdicció reial ordinària civil i criminal de primera instància, que en alguns casos coneixia en apel·lació.

Nota

Àmbit: Catalunya
La cúria del corregidor no era tan sols un organisme judicial, sinó també un centre de govern administratiu que projectava la seva influència dins el marc urbà residència del jutjat i dels pobles del rei que territorialment pertanyien al corregiment. La cúria del corregidor era hereva de la corresponent cúria o cort dels veguers i sotsveguers catalans que el Decret de Nova Planta suprimí el 1716. No obstant això, entre el 1714 i el 1718, les autoritats borbòniques del Principat permeteren el funcionament transitori de les cúries ordinàries forals, mentre no foren nomenats els corregidors castellans. A causa de la naturalesa castrense del corregidor, que era, alhora, governador militar i polític, fou necessari adjuntar-li un ministre lletrat, advocat dels reials consells i de l'Audiència, expert en matèria de justícia, per a assessorar-lo en els processos contenciosos que entraven al seu tribunal. Aquests lletrats eren els alcaldes majors, també dits tinents de corregidor, els quals foren escollits pels corregidors fins al 1749, moment en què el rei es reservà el dret de nomenar-los, a consulta de la Cambra de Castella. Malgrat el caràcter marcial dels corregidors, tots ells, juntament amb els alcaldes majors, eren justícies ordinàries i, per tant, integraven un tribunal únic i indivisible tribunal, les apel·lacions del qual només es podien adreçar a l'Audiència de Catalunya.
Tanmateix, la cúria del corregidor era incompleta sense els oficials subalterns, en nombre variable, segons la importància del tribunal de la població. Els aranzels judicials del 1734 establiren un model de personal auxiliar per a la cúria barcelonina que serví per a configurar el perfil humà de la resta de tribunals ordinaris catalans.
Els escrivans -sovint notaris- constituïren el component organitzat més important del jutjat. Al seu càrrec restava la custòdia dels arxius dels llibres dels processos civils i criminals de la cúria. Eren els encarregats de registrar totes les interlocutòries, les sentències i les declaracions de les parts, sempre en paper segellat. Un cop coneguda la confidència dels assumptes que passaven per la seva ploma, havien de jurar no rellevar cap secret mentre exercien el càrrec. Una Reial ordre de maig del 1769 els obligà a obtenir aprovació del Consell de Castella, després de fer un examen de capacitació. El títol de notaria, però, era expedit per la Cambra, després de satisfer la media annata. El nombre d'escrivans diferí de la Reial Audiència, però per a la cúria del corregidor de Barcelona el model a imitar fou sempre el tribunal suprem. La cúria de la capital catalana sempre tingué set o vuit escrivans. Un d'ells era l'escrivà major. No hi hagué una veritable especialització per processos criminals i civils en les escrivanies atès que els de caràcter criminal no foren tan nombrosos com els civils; si bé era cert que un d'ells tenia cura dels primers. Si era necessari acompanyaven el corregidor o l'alcalde major fora de la capital del corregiment. El nombre d'escrivans corresponent a la resta de cúries catalanes fou sempre inferior al de Barcelona.
Els agutzils tenien la funció d'executar les ordres del tribunal ordinari, i també de capturar delinqüents, vetllar per l'ordre públic, amb contínues rondes, i no permetre la publicació de cap edicte o ban, sense ser-hi presents. Podien anar armats. Una gran part dels agutzils eren d'origen castellà, i tenien una formació militar; tot i que tampoc no en faltaren de nadius, relacionats amb corporacions gremials. Llur jurisdicció era la població on residia la cúria, però per ordre del corregidor o de l'alcalde major també podien ser comissionats fora de la ciutat per a lliurar circulars als regidors i als batlles dels pobles del corregiment. A Barcelona es reproduí el model de l'Audiència catalana, però rarament n'hi hagué més de set. Com els escrivans, els agutzils foren nomenats, a discreció, pel corregidor o l'alcalde major, per temps variable. Només hi hagué una excepció: l'agutzil major, que era designat pel rei, a proposta de la Cambra de Castella. Alguns agutzils barcelonins, gràcies als mèrits personals i a la competència professional, foren nomenats pel rei per a ocupar places equivalents a l'Audiència.
L'advocat i el procurador o promotor fiscal -a diferència del tribunal suprem català que tenia les dues figures- eren càrrecs que exercia una mateixa persona, competent indistintament en causes civils i criminals de primera instància. No hi havia, per tant, especialització jurisdiccional com a l'Audiència. L'advocat i procurador advocava no solament pel fisc, sinó també per la bona administració de justícia. Representava i defensava l'interès públic, emetia un dictamen i manifestava opinió sobre causes d'ofici o a instància de part.
Els porters (nuncis) ocuparen l'escalafó jeràrquic més baix de la cúria. També eren nomenats pel corregidor i els lloctinents. Havien de vetllar per l'ordre públic durant les audiències orals i notificar, a mà, a la part interessada, les citacions civils o criminals i els manaments expedits per la cúria, per a anotar posteriorment les incidències dins un manual que l'escrivà enregistrava en el llibre major. Més circumstancials eren els jutges de reclamació que el corregidor escollia a les causes de reclamació, entre parts. Alguns d'ells després foren alcaldes majors.
Un alcaid -nomenat pel rei i ajudat pels ajudants- fou el responsable de les presons del corregidor. Segons el Decret de Nova Planta, els reclusos de les presons del corregidor i de l'Audiència s'havien d'allotjar en espais diferents. Les dotze capitals de corregiment i les nou d'alcaldia en tingueren una, però amb carències estructurals notables.
No obstant això, durant molts anys les presons del corregidor barceloní hagueren de compartir espai amb altres tribunals que, per manca de local adient, es veieren obligats a fer servir, per als seus reus, les presons del corregidor. El desgast físic de les presons obligava a invertir fortes quantitats de diners per a reparar-les. El 1775 el Consell de Castella ordenà a la Junta de Comerç de proporcionar dues mil lliures per a rehabilitar-les. Però Barcelona no era pas un cas excepcional. Des del 1734, els corregidors de Girona denunciaren l'estat de les presons a Besalú, com també la negativa dels regidors a pagar-ne les reparacions, al·legant -no sense raó- que aquesta despesa era competència del rei. L'alcalde major de Berga, però, es queixava, el 1739, que el poc espai que tenia era ocupat pels militars per a empresonar llurs soldats. El 1758, el seu col·lega a Manresa, sol·licitava, a l'Audiència, alcaids, una nova presó i un nou local per a allotjar les oficines del seu jutjat.
Els problemes d'ubicació del tribunal reial ordinari eren comparables als de les presons. Els edificis eren vells, amb poc espai per a conservar els arxius i no hi havia recursos per a reparacions. Per contra, els alcaldes majors estaven obligats a complir llargues estades de «visita» a les presons i als jutjats en unes condicions de treball deficients, la qual cosa obligà molts d'ells a despatxar assumptes judicials des de casa seva.
A Barcelona, el deteriorament continu arquitectònic de la cúria obligà, entre el 1785 i el 1807, a fer servir diferents locals annexos a l'Audiència i l'ajuntament. Si els problemes externs dificultaren l'operativitat regular de la cúria, més difícil era imposar la justícia reial ordinària en el marc jurisdiccional heterogeni de la Catalunya de l'Antic Règim, on l'existència d'altres tribunals amb jurisdiccions especials restringien el seu camp d'actuació. Per advocació, l'Audiència reclamava -en primera instància- totes les causes civils superiors a mil lliures i, per apel·lació, les superiors a deu lliures. Si eren inferiors a aquesta quantitat, la cúria es reservava la resolució final en segona instància. La creació, el 1769, dels jutjats de província i la divisió de Barcelona en quarters (subordinats als alcaldes de quarter que eren els cinc alcaldes del crim de l'Audiència catalana) restringí la jurisdicció ordinària civil i criminal de primera instància de la cúria barcelonina dins la capital catalana, però també en una distància de deu llegües al voltant de la ciutat. A part hi havia els tribunals competents en furs especials com ara l'auditoria de guerra, el consolat de mar, la Inquisició, l'assessoria general de la Intendència o l'almirallat. Per descomptat, les cúries de batlles reials (molts d'ells illetrats) i de barons laics i eclesiàstics eren un altre obstacle seriós, perquè els intents de controlar-les fracassaren, davant l'oposició reiterada de la Reial Audiència. La legislació liberal pertinent, aprovada a les Corts de Cadis (1812), modificà la naturalesa del tribunal del corregidor, que passà a anomenar-se jutjat de primera instància, el qual es consolidà, definitivament, gràcies al Reial decret del 21 d'abril de 1834.
V. t.: corregidor n m

nomenament de corregidor

<Història del dret>

ca nomenament de corregidor, n m
es nombramiento de corregidor

<Història del dret>

Definición

Designació per la qual s'atorgava un conjunt de títols, instruccions i reials cèdules, emesos per diferents tribunals, que el rei o reina atorgava al corregidor militar català per a exercir el càrrec.

Nota

Àmbit: Catalunya
Els títols de nomenament de corregidor podien ser requerits, en tot moment, per les autoritats del país, les quals registraven, degudament, una còpia manuscrita dels originals. Aquests títols seguiren el model dels despatxos que s'expediren a Castella des de la promulgació dels capítols per a corregidors del 9 de juny de 1500 i del 28 de setembre de 1648. El procés, que culminava amb l'expedició dels despatxos tenia una certa complexitat, perquè sovint anaven precedits del títol de governador militar i polític i, per tant, passaven per un seguit de filtres administratius sotmesos a la tutela dels tribunals competents. Però en el moment en què la cort rebia informació relativa a una vacant, s'obria un període de selecció de candidats que quedava determinada per la categoria de la plaça, a la qual no podia accedir qualsevol individu. Només els militars investits de qualitats de mèrit i graduació adients eren aptes per a fer-se càrrec dels corregiments principals del país o places d'armes considerades governs militars com ara els de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa i Puigcerdà. Figueres s'incorporà a aquesta categoria el 1802, gràcies al domini exercit per la fortalesa de Sant Ferran. La resta de corregiments -Cervera, Mataró, Manresa Talarn, Vic i Vilafranca del Penedès- no eren places d'armes, però aviat foren assimilades, malgrat que la Cambra de Castella sempre considerà que tenia el dret de proposar al rei -a consulta- aquests oficis.
El fet que gairebé tots els candidats fossin militars, feu que la Secretaria del Despatx de Guerra (creada pel Reial decret del 30 de novembre de 1714) fos l'encarregada de redactar la llista d'aspirants amb llur cursus honorum de mèrits familiars i particulars de serveis a la monarquia, tant en el camp de batalla com en corregiments, governs militars, comandàncies i capitanies.
Els expedients, normalment dins una terna de candidats acompanyats per l'informe reservat de militars d'alta graduació, eren consultats al rei, pel secretari del Despatx de Guerra, el qual es reunia amb el monarca en gabinet privat i per la via reservada; és a dir, a boca, despatxava els nomenaments. La Resolució reial representava la voluntat sobirana del rei d'escollir un a discreció, per bé que sempre a instàncies de la recomanació del ministre de la Guerra.
El títol de governador militar i polític, expedit pel Consell de Guerra -però des del 1717 per la Secretaria del Despatx de Guerra- indicava sempre el nom i la graduació de l'oficial, la plaça vacant, l'objecte del nomenament, les responsabilitats castrenses, el sou mensual i l'ordre inexcusable de recollir el títol -polític- de corregidor a la Cambra de Castella.
Molts militars de la Corona d'Aragó es negaren o simplement ignoraren aquest tràmit perquè es consideraren més governadors militars que corregidors i rebutjaven, per tant, qualsevol títol que, com el de corregidor, era inferior o simplement limitava llurs prerrogatives. Si bé el títol de governador militar no especificava la duració del càrrec, que podia ser indefinida, i el mandat quedava a l'arbitri del rei, el de corregidor era despatxat per un trienni (a partir del 1783, per un sexenni). Però, a Catalunya, fou inicialment lliurat per un any, si el corregiment estava unit al govern militar.
La superioritat del títol militar respecte al de corregidor es manifestava quan finalitzava el mandat polític, perquè el governador, com a militar, podia continuar en el càrrec, a discreció, sense necessitat d'un nou títol de corregidor. No obstant això, el rei, ho deixava molt clar i en un termini no superior als dos mesos havien de retirar el títol de corregidor de la Cambra; si no, la plaça restava vacant. Normalment, amb la resolució reial, el secretari del Despatx de Guerra passava un ofici al col·lega de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, per a informar-lo del nomenament dels nous governadors militars i polítics que tenien incorporat -o no- el corregiment. El ministre de Gràcia i Justícia remetia a la Cambra de Castella el decret de nomenament i ordenava l'expedició del títol de corregidor, sense posar-hi objeccions ni obrir consulta. La Cambra, concretament la Secretaria de Gràcia, Justícia i Reial Patronat per la Corona d'Aragó (articulada per Decret del 15 de juliol de 1707), signava d'ofici els títols.
Aquest despatx de corregidor recollia formulacions pròpies de la tradició jurídica castellana: el nom del titular i les funcions governatives i judicials ordinàries civils i criminals de primera instància; la responsabilitat de nomenar alcaldes majors i tinents de corregidor, fins al 1749, i els oficials subalterns del seu tribunal; complir les lleis i fer-les respectar, la qual cosa implicava submissió a la jurisdicció dels tribunals de justícia superiors -Consell de Castella, audiències i chancillerías- i acceptar el control de la institució del judici de residència, figura jurídica que sempre provocà el rebuig dels militars per ser més pròpia de jutges que no pas de militars.
El sou de corregidor era fixat en el títol de corregidor, sempre a càrrec dels propis i arbitris de la capital de corregiment i dels pobles de jurisdicció reial. Però la Reial cèdula del 23 de juny de 1718 instà tots els corregidors, vinculats al govern militar, que la Tresoreria de Guerra, dependent de la Intendència catalana, els rebaixés el salari, perquè era incompatible percebre'ls tots dos, el militar i el de jutge, per bé que sovint el rei no hi posava objeccions.
Paral·lelament, era necessari jurar el càrrec de corregidor davant la Sala Primera de Govern del Consell de Castella, però l'exèrcit considerà aquest tribunal el símbol de la superioritat de l'autoritat civil de la magistratura de justícia sobre la milícia i no estaven disposats a acceptar-lo.
Molts governadors militars sol·licitaren al rei llicència per a jurar el càrrec de corregidor a Barcelona, en mans de la màxima autoritat militar de Catalunya, que era el capità general. El rei no hi tenia inconvenient i ordenava a la Cambra de Castella -per mitjà de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia- expedir la cèdula de llicència. Prèviament haurien rebut el plec tancat d'instruccions secretes, redactades pel Consell de Castella, i relatives al control de l'ordre públic, armes, ajuntaments i imposició de la llengua castellana. Satisfer el pagament de la media annata o bé assegurar el compromís de pagament, amb un rebut, era un requisit exigit a tots els oficis de nomenament reial. La Comptadoria General de Valors i Distribució de la Reial Hisenda certificava l'abonament en dos mesos com a màxim; si no, la Cambra no signava el títol.
A partir de l'1 de maig de 1761 s'havien de retenir dels sous les parts proporcionals relatives a la mutualitat militar de vídues i orfes. Un reglament publicat el 1796 establí noves normes impositives, sempre obligatòries.
Un cop complerts tots els tràmits -que podien durar entre sis mesos i dos anys, si el titular demanava pròrrogues-, la Gazeta de Madrid publicava el nomenament del corregidor i governador militar electe. Aleshores només faltava prendre possessió de la plaça a l'ajuntament capital de corregiment (el títol especificava en un mes màxim), oferir fiances de caució pel judici de residència i inscriure la data del jurament en els llibres d'acords del capítol. També calia registrar una còpia dels títols -en paper segellat quart-, en els llibres de despatxos de l'ajuntament. Tot i que l'Audiència de Catalunya exigia fer el mateix en els llibres Officialium i Diversorum dels seus arxius. Com a símbol de justícia, i segons la tradició castellana, durant la cerimònia rebia la vara alta de comandament.
V. t.: corregidor n m
V. t.: corregiment n m

tinent de corregidor

<Història del dret>

ca tinent de corregidor, n m
es teniente de corregidor

<Història del dret>

Definición

Càrrec originari de Castella amb funcions de col·laborador i suplent del corregidor en casos d'absència, malaltia o mort d'aquest, i també jutge quan el corregidor no era home de lletres o advocat.

Nota

Àmbit: Països Catalans
El tinent de corregidor era un lloctinent lletrat i alter ego del corregidor o governador militar i polític a qui, com a jutge, auxiliava en matèria de justícia ordinària civil i criminal de primera instància, les sentències del qual es podien apel·lar davant un tribunal territorial superior com era la reial audiència o chancillería. També substituïa el corregidor en aspectes de caràcter polític i administratiu, cosa que comportava presidir l'ajuntament de regidors i tenir la vara alta o el bastó de comandament, símbol de la justícia.
Aquesta figura jurídica castellana fou introduïda per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) als països de la Corona d'Aragó, per mitjà del Decret de Nova Planta. A Castella, durant els segles XVI i XVII, els tinents de corregidor, sovint, s'anomenaven alcaldes majors. Tant els capítols de corregidors dels anys 1500 i 1648 com la Política de corregidores y señores de vasallos, en tiempo de paz y de guerra, de Jerónimo Castillo de Bobadilla (primera edició barcelonina del 1624) parlen indistintament de tinents de corregidor i d'alcaldes majors, cosa que confón i fa pensar que ambdós càrrecs eren iguals. Aquesta percepció també es desprèn del Decret de Nova Planta (1716), i de l'article 30 relatiu a l'estructura corregimental del país que recollia la Novísima recopilación de las leyes de España i que assimilava tinents de corregidor i alcaldes majors. Dins el Decret s'observa un ús superior de les denominacions tinents i tinents lletrats, en canvi, al corregiment de Tortosa se li adjudicà un alcalde major. Els títols expedits a Catalunya durant la primera meitat del segle XVIII segueixen en la mateixa línia, probablement a causa de la vinculació i la dependència del tinent i l'alcalde major respecte al corregidor, ja que aquest agent del rei era l'encarregat de nomenar-los. Un cop trencat el nexe d'unió entre totes dues figures per l'Ordenança d'intendents corregidors (1749), el terme tinent de corregidor va ser desplaçat de la literatura jurídica de l'època per la denominació alcalde major. Fou el moment en què el rei es reservà el dret de designar-los mitjançant una terna de candidats proposats per la Cambra de Castella, per mitjà de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, fet que afavorí que s'integressin dins l'escalafó burocràtic de la Corona, tot seguint un cursus honorum que abans no existia.
Quan es publicà el Reial decret del 29 de març de 1783, que regulà la carrera de vares, tan sols es troben alcaldes majors; el tinent de corregidor era ja un element residual, i només hi havia dos tinents de corregidor a Madrid (que mai no foren coneguts com a alcaldes majors) i els tinents d'assistent, que era la denominació que rebia el corregidor a Sevilla.
V. t.: alcalde major n m