Back to top
assistència religiosa assistència religiosa

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  assistència religiosa, n f
  • es  asistencia religiosa

<Dret canònic>

Definición
Intervenció directa o indirecta que duen a terme els poders públics o els particulars que no són confessions religioses i que no tenen un interès principal en l'activitat religiosa, per tal de facilitar a les persones la satisfacció de llurs interessos espirituals.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Per a ser considerada assistència religiosa en sentit propi, cal que l'activitat pública vagi adreçada a garantir que els individus sotmesos a serioses limitacions imposades pels poders públics puguin exercir el dret de llibertat religiosa (de manera fideista o no fideista). Es tracta d'un dret fonamental de prestació que l'Estat ha d'assegurar a tothom (nacionals o no, pel fet que la llibertat religiosa és un dret fonamental, i també un dret humà).
    Quan es parla d'assistència religiosa en sentit impropi, hom pensa en aquella figura a la qual manca algun dels elements que la constitueixen, i roman un mer dret de creació legal, si s'escau; en aquests casos, tot i que l'Estat no està plenament obligat a fer-ho, com més elements tingui la situació de l'assistència religiosa, més sistemes d'assistència impròpia s'han d'anar incorporant a la legislació, i encara més si els poders públics són els causants directes de les limitacions que pateix el particular en l'exercici de la seva llibertat religiosa.
    En la figura de l'assistència religiosa es combinen dos elements acumulatius: el caràcter del centre i la situació d'internament especial. Respecte del caràcter del centre, cal dir que és irrellevant que el centre sigui públic o privat, el que importa és que la dedicació principal sigui una activitat profana, per més que, per a alguna circumstància especial, ofereix prestacions culturals a una o més confessions religioses; si l'oferent és una entitat pública, es tracta d'una garantia positiva preceptiva per a l'Estat (assistència religiosa en sentit propi), identificada per un facere; si l'oferent és una entitat privada, en canvi, es poden donar dues situacions diferents: o que l'activitat profana a la qual es dedica sigui estrictament privada, on l'Estat no té cap obligació i on, si es presta l'assistència religiosa, és per desig del titular (assistència religiosa particular), o que l'activitat profana sigui en compliment d'un servei públic, on sí que queda justificada la intervenció estatal, sigui per mitjà de la interposició de requisits normatius, sigui mitjançant l'instrument que regula la gestió pública indirecta (assistència religiosa en sentit propi i, per tant, dret fonamental més o menys exigible segons les circumstàncies).
    La situació d'internament especial és, per a molts autors, la «situació de subjecció especial », i implica una relació vertical en què l'individu depèn necessàriament de l'Estat; però és preferible parlar de situacions d'internament especial, o potser de situacions de mobilitat real difícil, en què el subjecte té un grau més alt de dificultat que els seus conciutadans per a exercir la llibertat religiosa. I, en aquest cas, és essencial determinar qui és el responsable de la dificultat: si l'internament especial és lliure i voluntàriament triat pel particular, l'Estat no té res a proveir, però si és aquest el qui directament o indirecta provoca per mitjà de les normes la minva de la llibertat circulatòria, sí que està cridat o a fixar els criteris que puguin solucionar la desigualtat (en centres privats) o a procurar els sistemes efectius que instaurin l'assistència religiosa (en centres públics).
    La prestació de l'assistència religiosa té com a titulars actius els poders públics, com a subjectes obligats a dur a terme l'activitat promocional, tot i que no són ells els qui la presten directament sinó que només la fan possible mitjançant l'eliminació dels obstacles existents; els titulars passius són els subjectes individuals que estan en una situació de dependència, subjecció o dificultat, a qui es destina la prestació de què es beneficiaran. Els instruments de l'activitat són les confessions religioses per mitjà de llurs ministres del culte, que es converteixen en instruments mediats, tot i que no presten l'assistència religiosa a títol personal ni en exercici d'un dret propi, sinó com a delegats de les seves confessions religioses.
    Finalment, trobem una figura molt poc corrent, la dels subjectes no religiosos, o que han pres una actitud no fideista davant el fet religiós i que poden reclamar el servei assistencial si es donen les mateixes circumstàncies particulars que en els casos similars als que van prendre actituds positives (per exemple, l'assistència religiosa als tanatoris en casos de funerals laics). L'assistència religiosa es pot organitzar per mitjà de diferents models, en funció de la necessitat i de les característiques de cada situació. Aquests models es poden classificar en:
    1. MODEL D'INTEGRACIÓ. L'Estat estableix la infraestructura personal i material perquè una o més confessions religioses prestin l'assistència religiosa. Els poders públics assumeixen tant l'obligació jurídica de fer-la efectiva com la prestació directa (el cost econòmic dels mitjans i del personal que l'hagi de dur a terme), perquè es parteix de la consideració de l'assistència religiosa com un servei públic. Hi ha dues variants del model: el model integrador pur o absolut, en què els ministres de culte esdevenen funcionaris de l'Estat, que és el qui de vegades crea per si mateix els serveis religiosos d'una determinada confessió, o el qui estableix, tant les funcions com el contingut que han de tenir, i el model integrador suau o moderat, en què l'ordenació pública es redueix a una certa coordinació dels mitjans i recursos, sense entrar a establir els continguts propis de l'assistència prestada per la confessió. La vinculació jurídica entre l'Estat i el ministre de culte és contractual.
    2. MODEL DE CONCERTACIÓ. L'assistència religiosa s'estableix mitjançant convenis entre l'Estat i la confessió, en què es fixen les aportacions personals, materials i locals que s'han d'oferir, o que ha de suportar cada interlocutor. El concert es pot fonamentar en un acord de cooperació previ, o en un acord marc general, que homogeneïtzi els convenis particulars, o no (no és imprescindible; és possible que se signin directament acords parcials per anar solucionant els problemes puntuals a mesura que vagin sorgint). És un sistema compatible amb tots els altres models, tot i que a la pràctica se sol dur a terme de dues maneres diferents: el model de concertació directa, on el concert és directament aplicable, sense necessitat d'una activitat jurídica ulterior, i el model de concertació indirecta, que perquè es pugui fer efectiva l'assistència religiosa necessita una activitat jurídica posterior; el pacte només estableix les bases de com organitzar el sistema, però no ho fa realment efectiu.
    3. MODEL DE LLIURE ACCÉS. També conegut per sistema de lliure entrada, consisteix a permetre als ministres de culte d'una confessió determinada, o de totes les legalment constituïdes, accedir quan vulguin al centre d'internament especial, marcant-los algunes condicions que garanteixin l'ordre i la seguretat interiors, i que -lògicament- depenen del tipus de centre de què es tracti i del motiu que provoca l'absència o la manca de llibertat de circulació. Les relacions del ministre de culte amb el centre s'acaben aquí, és a dir, que hom només l'autoritza a entrar lliurement per tal d'atendre les necessitats espirituals dels fidels si aquests ho han sol·licitat prèviament a la direcció.4. MODEL DE LLIURE SORTIDA. Es disposa que els interns puguin acudir, quan ho desitgin (o quan compleixin certs requisits o es donin determinades circumstàncies), a satisfer llurs necessitats espirituals fora del centre on són internats; normalment, només se'ls exigeix una sol·licitud prèvia a la direcció de la institució.
    L'assistència religiosa és una figura tradicionalment aplicada a l'Estat espanyol en diferents àmbits, com són l'exèrcit, on apareix per primer cop, els centres penitenciaris, els centres hospitalaris, els centres benèfics i d'assistència social, els centres educatius i els tanatoris. En tots aquests indrets, ja siguin de titularitat pública o privada, es gestionen serveis públics de manera directa o indirecta. També s'ha prestat servei assistencial en altres esdeveniments puntuals o en llocs on les circumstàncies ho han fet aconsellable, tot i que no sempre es tracta de situacions d'autèntic internament sinó de més dificultat d'accés a la llibertat religiosa que per a la resta de la ciutadania (com són les grans concentracions de treballadors o els esdeveniments esportius d'una rellevància especial com van ser els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992).