Back to top
Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  cisma, n m
  • es  cisma

<Dret canònic>

Definición
Separació de la comunió eclesial.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • (Del llatí tardà schisma, -atis, ídem, pres del grec skhísma -atos, 'escissió'.)
  • Aquest terme és pres en el sentit de divergència d'opinions, divisió que separa els membres d'un grup o societat; en termes canònics, és la separació de la unitat de l'Església catòlica.Tanmateix, el cànon 751 del Codi de dret canònic del 1983 defineix el cisma com «el rebuig de la subjecció al summe pontífex o de la comunió amb els membres de l'Església que estan sotmesos al pontífex», de manera que l'actual noció canònica de cisma prové del concepte eclesiològic de comunió, i així el cisma és vist com la negació pràctica de la unitat per part d'un col·lectiu, o d'un fidel que segueix un col·lectiu. Així, no es considera cisma l'abandó de la comunió de l'Església per part de fidels individuals si no consta la intenció de formar un grup eclesial paral·lel en desobediència a la jerarquia legítima.
    Els cismàtics, doncs, pretenen presentar-se com a autèntica església davant l'Església que abandonen. Per aquesta raó, hi ha dos conceptes propers al de cisma: l'apostasia, que és la negació pràctica individual de la comunió, tot abandonant l'Església (sense considerar el desig de formar un grup cismàtic o d'unir-s'hi), i l'heretgia, que és la negació teòrica de la comunió en negar algun dogma de fe. Com que el dret canònic situa el pontífex romà com a vincle central de la comunió i de la unitat, el cisma sempre s'acaba referint a la comunió servada amb el Papa, ja sigui directament o indirectament. Així, tant és cismàtic qui es deslliga voluntàriament de la subjecció al Papa com qui nega la subjecció amb qualsevol bisbe catòlic, o la comunió amb els catòlics (laics o clergues) que romanguin fidels.
    La primera actitud (negar l'autoritat del Papa), no s'ha de confondre amb la desobediència, ja que aquesta no nega l'autoritat, sinó que es nega a obeir; el cismàtic, en canvi, nega tota autoritat o comunió amb el Papa i la seva fonamentació. La segona actitud, negar la comunió dels qui estan subjectes al Papa i en comunió amb ell, és potser menys considerada pels comentaristes, però igualment real, i posa en relleu que la realitat de la comunió eclesial no és quelcom que un individu o grup pugui distingir o separar per parts (com estar en comunió amb uns i no amb altres), sinó que és una realitat indivisible; negar, doncs, la comunió o l'obediència a l'autoritat local, o negar la comunió a uns fidels, és negar-la al Papa mateix indirectament i, en definitiva, és una forma de cisma.
    El cisma comporta, dins el dret canònic, els efectes següents:
    1. PENA D'EXCOMUNIÓ latae sententiae (càn. 1364 CDC); en altres paraules, la persona cismàtica queda separada de la comunió de l'Església des del mateix moment en què consuma el delicte, malgrat que la pena ja existent pugui ser posteriorment declarada per l'autoritat; però no tot delicte de cisma serà punible, car ha d'existir consciència del delicte i contumàcia, la qual cosa sovint implicarà l'amonestació o l'advertiment previs per part de l'autoritat eclesiàstica; el delicte de cisma, en comportar excomunió latae sententiae (és a dir, automàtica), tant si posteriorment la pena és judicialment declarada com si no ho és, necessitarà per al seu aixecament l'autoritat del bisbe diocesà.
    2. DENEGACIÓ D'EXÈQUIES ECLESIÀSTIQUES als notòriament cismàtics (càn. 1184 CDC).
    3. IRREGULARITAT PER A L'ORDENACIÓ, de manera que els cismàtics tenen impedida la recepció del sagrament de l'orde, en qualsevol dels seus graus (càn. 1041, § 2 CDC); tanmateix, l'ordenació conferida a un cismàtic no és invàlida per se (mentre no hi concorrin altres motius de nul·litat), per la qual cosa l'Església catòlica considera vàlides i amb successió apostòlica les jerarquies d'algunes altres esglésies cristianes (com ara l'ortodoxa, per exemple).