desacatament
desacatament
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca desacatament, n m
- es desacato
<Dret penal>, <Història del dret>
Definición
Delicte que consisteix a calumniar, injuriar, difamar o amenaçar una autoritat o un funcionari o funcionària públic quan obrava en l'execució de les lleis o en l'exercici de les funcions que tenia assignades.
Nota
- Àmbit: Espanya
-
El Codi penal (CP) del 1973 definia el delicte de desacatament com la calúmnia, injúria, insult o amenaça de fet o de paraula que es realitza davant un ministre, una autoritat, un funcionari públic o un agent de l'autoritat (art. 240 al 245), i imposava penes substancialment superiors a les que corresponien per delictes comuns d'injúries, calúmnies i amenaces. La circumstància agreujant s'entenia que era justificada pel fet d'atemptar contra el principi d'autoritat que representaven aquestes conductes.
En vista de les fortes crítiques que va realitzar la doctrina a aquest delicte i al principi d'autoritat com a bé jurídic mereixedor de protecció penal en un Estat social i democràtic de dret, la legislació del 1995 va suprimir el delicte de desacatament. Tot i això, com a reminiscència en romanen la falta de respecte i la consideració deguda a l'autoritat o als agents corresponents de l'article 634 del CP del 1995.
