Nota

• Àmbit: Espanya
• Segons la doctrina tradicional, la consciència del subjecte és, juntament amb la voluntarietat, un pressupòsit de la figura juridicopenal de l'acció, la qual no comprèn les actuacions inconscients. La inconsciència estricta constitueix, doncs, una de les causes d'exclusió de l'acció; les altres dues causes són la força irresistible i els actes reflexos. Cal dir, però, que els actes reflexos es poden incloure en l'àmbit de la inconsciència.
  La inconsciència com a causa d'exclusió de l'acció inclou un seguit de situacions. Algunes situacions tenen poca incidència pràctica, com ara les actuacions sota hipnosi o en estat d'embriaguesa letàrgica. Altres situacions són més freqüents, com ara els moviments corporals que es fan durant el son o com a conseqüència de determinades malalties. En són exemples la producció de resultats lesius durant la conducció amb somnolència de vehicles i les agressions comeses per persones somnàmbules o els moviments corporals de malalts epilèptics o persones drogodependents. En tots els casos, si el moviment corporal ha estat fet inconscientment no pot constituir un delicte, independentment de les conseqüències lesives del moviment; ara bé, això no vol dir que sigui impossible fer responsable d'aquestes conseqüències el subjecte.
  La doctrina i la jurisprudència tendeixen a fer ús, en aquests contextos, de l'estructura de l'actio vel omissio libera in causa. És a dir, inicialment es reconeix la impossibilitat de responsabilitzar el subjecte per la seva actuació inconscient, i així s'afirma la possibilitat de fonamentar la imputació del resultat produït a partir de l'examen de l'acció o l'omissió precedent, que és causa de la inconsciència posterior. Un exemple és el cas del conductor o la conductora que s'adorm i provoca un accident perquè ha pres unes pastilles contraindicades amb la conducció. Una qüestió essencial en casos així és delimitar la figura de la inconsciència amb relació a les diverses alteracions de la consciència que no es consideren inconscients. En efecte, les alteracions i anomalies psíquiques tenen graus d'incidència diversos que poden provocar des d'una atenuació de la culpabilitat fins a l'exclusió de l'acció, o l'exempció completa o incompleta de la culpabilitat. Només els casos de pèrdua absoluta de la consciència poden donar lloc a l'exclusió de l'acció.
  Una modalitat d'inconsciència és la que es produeix en els casos d'actes reflexos. L'acte reflex és un moviment corporal reactiu en què l'estímul extern actua per la via subcortical o perifèrica i genera una reacció motriu sense la intervenció primària de la consciència. Per tant, els resultats lesius derivats d'un acte reflex tampoc no donen lloc a responsabilitat penal, perquè no hi ha el requisit de l'acció, tret dels casos en què es pot determinar l'existència d'una actio vel omissio libera in causa. No són actes reflexos les reaccions primitives, instintives o explosives, ni tampoc els actes en curtcircuit, per bé que la jurisprudència del Tribunal Suprem els ha identificat de vegades amb els actes reflexos (p. ex., en la Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 23.9.1983, ponent: García Miguel o en la STS del 15.10.1988, ponent: Bacigalupo Zapater). Aquests actes són reaccions no purament biològiques en què sempre hi ha una participació, per bé que limitada, de la consciència. Per tant, tot i no correspondre's amb el model de conducta plenament racional i freda, cal concloure que són accions. És necessari valorar les circumstàncies de la reacció en l'àmbit de la culpabilitat, ja sigui per la via de l'eximent de l'article 20.1 del Codi penal (CP), ja sigui per la via de l'eximent incomplet fixada en l'article 21.1 del CP o per l'existència de circumstàncies atenuants.
• V. t.: força irresistible n f