Nota

• Àmbit: Espanya
• El principi d'interdicció de l'arbitrarietat és un dels límits generals a la discrecionalitat administrativa, juntament amb altres límits com ara el control de respecte als elements reglats i la prohibició de la desviació de poder, entre d'altres.
  D'acord amb aquest principi, l'Administració en cap cas no pot exercir els seus poders per donar compliment a la seva pròpia voluntat, o a la de la seves autoritats i els seus funcionaris, sinó que tota actuació administrativa ha de complir uns paràmetres de racionalitat intrínseca per a donar resposta de manera coherent, juntament amb l'interès general, al cas concret. Per això, qualsevol actuació administrativa que s'aparti d'aquesta racionalitat i de coherència entre el cas concret i l'interès general ha de ser declarada il·legal.
  Segons la jurisprudència, no es vulnera el principi d'interdicció de l'arbitrarietat quan per sobre de l'opció de l'Administració hi ha altres possibilitats més racionals, lògiques o convenients. Aquest principi es vulnera quan l'Administració ha escollit una opció sense cap classe de justificació; en aquests casos, l'actuació es qualifica d'arbitrària.
  La falta de motivació o la insuficiència d'aquesta és un indici que l'actuació discrecional ha estat arbitrària, tot i que no es tracta d'una relació de causa i efecte, ja que, si de l'expedient es poden extreure les raons per les quals l'Administració ha actuat d'una manera racional, l'actuació no es considera arbitrària. Si falta aquesta motivació, i no se'n poden extreure motius raonables, s'ha d'anular l'actuació de l'Administració.
  Garanteix aquest principi l'article 9.3 de la Constitució espanyola.