Back to top
robatori amb força en les coses robatori amb força en les coses

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  robatori amb força en les coses, n m
  • es  robo con fuerza en las cosas

<Dret penal>

Definición
Delicte o falta que consisteix a apoderar-se, amb ànim de lucre, d'un bé moble aliè amb intimidació o violència en les persones o fent ús de la força en les coses.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • L'article 238 i següents del Codi penal (CP) estableixen el delicte de robatori. L'estructura bàsica d'aquesta infracció es correspon amb la del furt (apoderament d'una cosa moble aliena contra la voluntat del seu amo amb ànim de lucre), però amb el requisit afegit que el subjecte actiu del delicte de robatori ha d'emprar «força en les coses» per a accedir al lloc en què es troba l'objecte de l'apoderament. Per tant, aquesta mena de robatori no és res més que un furt agreujat en virtut dels mitjans de comissió emprats, un tractament que prefereixen altres ordenaments jurídics (com, per exemple, l'alemany). En el dret espanyol vigent la concurrència de força fa que la conducta sigui sempre constitutiva de delicte amb independència del valor de l'objecte de l'apoderament. A diferència del furt, no existeix una falta de robatori amb força.
    Pel que fa al bé jurídic protegit, es pot traslladar a aquest delicte la polèmica doctrinal sobre l'objecte de tutela en el delicte de furt i, concretament, la discussió sobre si el que es pretén protegir és la propietat o la possessió. No obstant això, en la doctrina es discrepa sobre l'explicació de per què l'ús de força en les coses ha de tenir com a conseqüència un agreujament penal (el que comporta tot robatori en relació amb el furt). Per a justificar l'agreujament s'han proposat criteris com ara el de l'energia criminal, que s'expressa en el fet de superar les barreres que ha disposat la víctima per tal de protegir el seu patrimoni (criteri que s'acull a la Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 20.2.1998, ponent: De Vega Ruiz), o la gran alarma social que provoquen els robatoris en comparació amb els furts. Aquest segon criteri sembla més acceptable que el primer, que té certes connotacions pròpies d'un dret penal d'autor. Pel que fa a la doctrina, alguns autors recorren a la idea de la pluriofensivitat per a explicar l'agreujament que comporta l'ús de la força, i per a justificar-la al·leguen que en el robatori, a diferència del furt, s'acostumen a produir danys materials com a conseqüència dels mitjans de comissió emprats. No obstant això, aquest criteri no serveix per a justificar que el Codi vigent consideri constitutius de força casos com ara l'escalament o l'ús de les claus perdudes per la persona propietària, uns casos en què, en principi, no es produeixen danys materials.
    El concepte de força en les coses és definit pel CP en l'article 238. D'acord amb aquest precepte, són constitutives de «força» les circumstàncies següents: l'escalament; el trencament o la fractura de paret, sostre, terra, porta o finestra (anomenada fractura externa); la fractura d'armaris, arques o una altra classe de mobles o objectes tancats o segellats, o forçar-ne els panys o descobrir-ne les claus per a sostreure'n el contingut, sigui en el lloc del robatori o fora d'aquest (anomenada fractura interna); l'ús de claus falses i la inutilització de sistemes específics d'alarma o guarda. El concepte de força en les coses de l'article 238 del CP té una naturalesa bàsicament normativa, que no coincideix en tots els casos amb el que quotidianament es pot caracteritzar com a actes de força (p. ex., en els casos d'escalament o en certs casos que l'article 239 del CP defineix com a clau falsa).
    Segons l'article 237 del CP perquè hi hagi robatori cal que les circumstàncies de l'article 238 siguin el mitjà emprat pel subjecte actiu per a accedir al lloc en què es troba l'objecte de l'apoderament. Per tant, no hi ha robatori amb força quan el subjecte actiu recorre a alguna de les circumstàncies de l'article 238 del CP exclusivament per a abandonar el lloc en què prèviament ha dut a terme l'apoderament, sense que els actes de força hagin constituït el mitjà per a accedir a aquest lloc. Pel que fa a la previsió legal, una part de la doctrina manté un punt de vista crític, que es fonamenta en la idea que hi pot haver casos en què la força no serveixi per a accedir al lloc on es troba la cosa i que, no obstant això, valorativament no presentin gaires diferències amb els casos que el Codi considera típics. Des d'aquest punt de vista, la diferència de tractament penològic no estaria justificada. Tanmateix, i tenint en compte la taxativitat de l'article 237 del CP, aquesta equiparació no es pot dur a terme sense vulnerar el principi de legalitat penal i, més concretament, la prohibició d'analogia contrària al reu.
    Tampoc no sembla possible afirmar l'existència d'un robatori amb força sense vulnerar la prohibició d'analogia en els casos en què un subjecte inutilitza determinats mecanismes de protecció d'un objecte, els quals no actuen com a barreres físiques que impedeixen accedir al lloc en què es troba l'objecte, sinó com a mitjans de protecció directament adherits a la mateixa cosa (p. ex., forçar el cadenat d'una bicicleta estacionada al carrer). En aquests casos -anomenats de vis in re- el text del Codi només permet apreciar un furt (STS del 26.2.1992, ponent: Díaz Palos).
    Una de les principals novetats del Codi penal del 1995 va ser la inclusió, entre les modalitats de força, de la conducta que consistia a inutilitzar sistemes específics d'alarma o guarda. En alguna sentència, però, aquesta modalitat de força es considera inaplicable al cas de sostracció d'objectes en un centre comercial arrencant els mecanismes magnètics d'alarma, en considerar que, quan aquests mecanismes s'eliminen, el subjecte ja s'ha apoderat de la cosa (Sentència de l'Audiència Provincial d'Àlaba del 25.4.1997, ponent: Ruiz Giménez). També en aquests casos la força s'ha d'emprar per a accedir al lloc on es troba l'objecte. En la doctrina es discuteix si dins el concepte sistemes específics de guarda hi poden tenir cabuda els animals que es fan servir en funcions de vigilància.
    Com a delicte d'apoderament que és, són aplicables al robatori amb força totes les consideracions relatives al moment de consumació d'aquesta classe de delictes. Des del punt de vista subjectiu, aquest delicte només és punible si hi ha dol i cal, a més, que el subjecte actuï amb ànim de lucre. Els casos en què, malgrat fer ús de la força, el subjecte actua amb la intenció de realitzar un dret propi són constitutius del delicte de realització arbitrària del propi dret (art. 455 CP). Són punibles, a banda de la temptativa, la proposició, la provocació i la conspiració per tal de cometre un robatori amb força (art. 269 CP).
    La pena que el CP estableix per a aquest delicte és de presó d'un a tres anys (art. 240). Aquesta pena s'agreuja en diversos casos, i passa a convertir-se en una pena de dos a cinc anys de presó (art. 241 CP), en primer lloc, quan el robatori es produeix en una casa habitada o en les seves dependències i, en segon lloc, quan el delicte s'executa en un edifici o local oberts al públic o en les seves dependències. També s'apliquen al robatori amb força els agreujants que l'article 235 del CP estableix per al furt. Així, la pena passa a ser de presó de dos a cinc anys quan l'objecte del delicte té valor artístic, històric, cultural o científic o quan són coses de primera necessitat o destinades a un servei públic, sempre que la sostracció n'ocasioni una pertorbació greu, o una situació de desproveïment; quan el delicte revesteixi una gravetat especial, atès el valor dels efectes sostrets, o es produeixin perjudicis de consideració especial, i quan es posi la víctima o la seva família en una situació econòmica greu, o el delicte s'hagi realitzat abusant de les circumstàncies personals de la víctima.
    Pel que fa a les possibles relacions concursals, sembla que el robatori amb força hauria d'absorbir els danys materials que comporta l'ús de la pròpia força, com a mínim en els casos en què els danys només són constitutius de falta (art. 625 CP). Quan els danys són molt elevats, cal apreciar un concurs ideal entre totes dues infraccions. Segons la doctrina majoritària, en els casos en què, a més de força en les coses, el subjecte empra violència o intimidació en les persones per a assolir l'apoderament es deixa d'aplicar el tipus del robatori amb força i es passa a aplicar el robatori amb violència o intimidació de l'article 242 del CP. No obstant això, aquesta regla concursal planteja certs problemes en el cas dels robatoris amb violència o intimidació que, per la menor entitat dels actes violents o intimidatoris (art. 242.3 CP), poden arribar a tenir una pena inferior (d'un a dos anys de presó) a la pena prevista per al robatori amb força (d'un a tres anys de presó). La solució d'aquests problemes pot ser l'apreciació d'un concurs ideal entre totes dues formes de robatori.
    L'apoderament amb ànim d'apropiació constitueix un delicte de robatori violent o intimidatori, sense tenir en compte la quantia d'allò que se sostreu. Per apoderament s'entén l'acte d'apoderar-se d'un bé moble que és l'objecte del delicte. Segons la doctrina jurisprudencial (STS del 14.7.1999, ponent: García-Calvo), la consumació es produeix en el moment que el subjecte té disponibilitat potencial del bé, és a dir, des del moment en el qual té la possibilitat de disposar de l'objecte material. En conseqüència, agafar l'objecte, desplaçar-lo en presència del posseïdor o de terceres persones que encara exerceixen control sobre l'agent, sense que es produeixi la disponibilitat potencial, només és punible com a temptativa. Es tracta d'un tipus que inclou diversos actes i, per això, és possible la coautoria si hi ha acord mutu i repartiment funcional de rols. No obstant això, un concepte més restrictiu d'autoria pot acostar l'apreciació de coautoria. S'entén per violència l'acte de força comès contra una persona que anul·la la capacitat d'oposició o de moviment. Els actes de violència no són exclusius del delicte de robatori, sinó que es regulen a més, expressament o implícitament, en altres delictes: delicte d'homicidi, delicte de lesions i delicte de coaccions, entre altres. La jurisprudència (STS del 16.11.1992, ponent: Carrero Ramos, i del 30.10.1993, ponent: Montero Fernández-Cid) també considera violència els mitjans que eliminen la consciència del subjecte o el narcotitzen (violència impròpia).
    La intimidació és l'acte d'influx psíquic sobre la voluntat de la víctima, fent servir mitjans comunicatius, que impedeix a la víctima decidir lliurement. Els actes d'intimidació s'inclouen en la definició d'altres tipus, com és el delicte d'amenaces. L'influx psíquic consisteix en l'anunci d'un mal propi o causat per terceres persones, de manera que es pot referir a la mateixa persona que resulta desposseïda o a terceres persones. En l'efecte intimidatori pot influir el mal anunciat, que ha de ser d'entitat rellevant (STS del 3.2.1998, ponent: Martín Pallín). La conducta d'acovardir la víctima amb un mal futur desconnectat de la despossessió actual es considera constitutiva d'amenaces, juntament amb el consegüent delicte patrimonial, però no de robatori. Els actes de violència s'han de cometre durant la fase de despossessió (STS del 20.9.1999, ponent: Martínez Arrieta) i abans de la consumació (fins i tot en el cas de l'article 242.2). Un sector de la doctrina defensa que és dubtós que els actes de violència han de ser instrumentals per a l'apoderament, ja que un fet que comença com un furt pot derivar, per l'ús de la violència o la intimidació, en robatori. La violència instrumental s'identifica sovint amb l'acte mateix d'apoderament, mentre que la intimidació requereix, a més, que la víctima lliuri el bé que l'agent li arrabassi immediatament fent ús de la força. Els actes de violència que estan desconnectats de l'apoderament (per exemple, perquè el propòsit de desposseir la víctima d'un bé sorgeix amb posterioritat) no constitueixen delicte de robatori amb violència o amb intimidació. Aquesta circumstància no impedeix sancionar l'apoderament (p. ex., furt o robatori amb força) juntament amb el respectiu delicte contra la vida, la integritat i la llibertat, entre altres, en concurs d'infraccions (p. ex., entre robatori i coaccions, la STS del 28.9.99, ponent: Delgado García). No obstant això, la jurisprudència no segueix en aquest punt un criteri unànime (STS del 23.3.1998, ponent: Martín Pallín; del 19.5.1998, ponent: Granados Pérez; del 4.11.1998, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez; del 16.9.1998, ponent: Giménez García, i del 7.2.1997, ponent: De Vega Ruiz), que arriben a diverses conclusions, tot i que es refereixen a casos de fet similars.
    Els casos en què els actes d'apoderament violent produeixen un menyscabament a la vida o la salut que no queda reflectit per la pena del delicte de robatori, s'han de sancionar mitjançant el règim concursal (d'infraccions). Contràriament al que estableix la doctrina jurisprudencial en matèria de robatori amb força, en el robatori amb violència o intimidació sí que són compatibles el robatori i la violació del domicili (STS del 26.5.1999, ponent: Giménez García). No es pot apreciar un delicte continuat (STS del 5.6.1999, ponent: Prego de Oliver y Tolivar). La pluralitat de víctimes no impedeix l'apreciació d'un únic delicte de robatori (STS del 6.5.1996, ponent: García-Calvo), amb més referències. La redacció del tipus agreujat permet aplicar-lo en els casos d'ús de mitjans o instruments molt diversos: no només els que es puguin incloure en la definició legal d'arma -de foc, incloses les detonadores o les blanques-, sinó també els que es puguin utilitzar de manera contundent.
    La jurisprudència interpreta el precepte de manera molt àmplia (n'hi ha prou amb la seva exhibició i tenen cabuda els objectes contundents, STS del 20.9.1999, ponent: Martín Pallín), encara que en restringeix l'aplicació i estableix que la perillositat concreta dels mitjans de prova ha de ser suficientment provada (STS del 8.4.1999, ponent: Conde-Pumpido Tourón). En qualsevol cas, la raó d'agreujament resideix al perill per a uns altres béns jurídics personals i, per aquest motiu, ni el sentit ni la lletra del precepte permeten agreujar el delicte si els mitjans es duen però no s'utilitzen. Per altra banda, els mitjans han de ser els que es porten a sobre quan es comet el robatori i no els que es troben en el lloc dels fets (STS del 4.11.1998, ponent: Delgado García, i del 12.4.1999, ponent: Marañón Chávarri). Pel que fa a les armes utilitzades per a protegir la fugida, la doctrina majoritària entén que el precepte només es refereix a les usades en la fase executiva. Part de la doctrina entén que aplicar el tipus agreujat en casos de mitjans intimidatoris perillosos significaria una infracció del ne bis in idem. L'ús d'armes no impedeix la sanció del delicte de tinença il·lícita d'aquests objectes. La modalitat atenuada es va fixar per a evitar penes desproporcionades en casos de violència o d'intimidació mínimes (robatoris pel procediment de l'estrebada, per exemple). El precepte fa dependre la decisió d'atenuar un delicte a la «menor entitat de la violència o intimidació exercides», a més de les circumstàncies restants del fet. Per tant, per a atenuar la pena d'un delicte no n'hi ha prou que s'hagi sostret una quantia poc elevada (STS del 5.3.1999, ponent: Delgado García; del 2.10.1999, ponent: Prego de Oliver y Tolivar; i del 8.3.1999, ponent: Prego de Oliver y Tolivar), en què no s'atenua la pena atesa la quantia elevada i l'entitat dels mitjans utilitzats. D'altra banda, en les STS del 16.6.1999, ponent: Bacigalupo Zapater i del 14-7-1999, ponent: Conde-Pumpido Tourón, la quantia per si mateixa, com a factor casual, no pot privilegiar la part autora. A més, els motius no s'han de referir al subjecte (STS del 21.11.1997, ponent: Conde-Pumpido Tourón; del 26.4.1999, ponent: Delgado García; i del 17.2.1999, ponent: De Vega Ruiz).
    La jurisprudència entén (STS del 21.11.1997, ponent: Conde-Pumpido Tourón) que l'atenuació també és possible en casos en què es porten armes o instruments perillosos. En primer lloc, s'ha de rebaixar la pena, i a continuació agreujar-la per l'ús dels mitjans perillosos. Es considera previ a la sanció dels actes preparatoris que constitueixen conspiració, proposició i provocació (art. 269 CP). L'exempció per motius de parentiu (art. 268 CP) no afecta el delicte.
  • V. t.: força en les coses n f
  • V. t.: fractura n f
  • V. t.: principi de legalitat penal n m