Síndrome transitòria, de caràcter dinàmic i progressiu, en la qual, per l'existència d'un volum de sang circulant insuficient o per una distribució anormal del cabal cardíac, l'afluència sanguínia en els teixits disminueix fins a valors inferiors a les necessitats mínimes per a un metabolisme oxidatiu. Clínicament es manifesta per signes d'insuficient irrigació perifèrica (pal·lidesa, cianosi, suor freda, etc), descens de la tensió arterial, amb taquicàrdia i pols filiforme, disminució de la funció renal (oligoanúria), nàusees i set. Una vegada iniciat el xoc, l'organisme respon amb una reacció compensadora (taquicàrdia, vasoconstricció, derivació de la sang per les fístules arteriovenoses, etc) que origina una disminució del retorn venós amb la consegüent caiguda del volum cardíac que, en darrer terme, no fa sinó tancar el cercle viciós del xoc. En un sentit ampli, el mot indica qualsevol situació anormal, física o mental, deguda a una causa orgànica o funcional, sobtada i transitòria.