Nota

• (Del llatí curator, -oris, 'administrador', 'encarregat'.)
• En dret romà, la curatela era un encàrrec públic d'administració d'interessos públics o privats. Antigament, en la llei s'assignava als curadors una potestat sobre el patrimoni i la persona del declarat boig (furiosus), que jurisprudencialment es va ampliar al declarat pròdig (prodigus). La cura minorum que neix de la Lex laetoria (s. II aC) protegia mitjançant el règim de la curatela el puber minor XXV annis que, en ser jurídicament capaç, necessitava un curador en els actes negocials que el perjudicaven.
  En el dret postclàssic, el curador estable del minor es convertí en un gestor necessari assimilat al tutor de l'impúber.
  A Espanya, la influència del dret romà va passar a Las Siete Partidas i es va mantenir fins al Projecte del Codi civil espanyol (CC) del 1851 i la Llei d'enjudiciament civil. La reforma legal del 24 d'octubre de 1983 adoptà un sistema de pluralitat i de gradualitat en la representació (tutors, curadors i defensors judicials), en funció del nivell de maduresa de la persona necessitada de protecció jurídica.
  En el cas de la curatela, la limitació de la capacitat d'obrar dels menors emancipats, del benefici de la majoria d'edat, del pròdig o de la incapacitat és menor que en els casos en els quals han d'intervenir els tutors o els defensors judicials, ja que la curatela és una intervenció esporàdica motivada per la llei, per sentència incapacitatòria o per resolució judicial que modifiqui l'esmentada sentència (art. 286 al 288 CC). En absència de normes específiques, s'aplica a la curatela el règim general de la tutela (disposicions transitòries de setena a desena; art. 291 i s. CC). A Catalunya, el llibre segon del Codi civil de Catalunya regula àmpliament la curatela en els articles del 223-1 al 223-10.
  La institució de la curatela també ha estat present en la història del dret canònic (decretals). El Codi de dret canònic (CDC) del 1917 exigia que, en les causes temporals, els menors de vint-i-un anys actuessin processalment als tribunals eclesiàstics representats per llurs pares, tutors o curadors (càn. 1648, CDC-17).
  El codi llatí actual, amb referència a les parts que compareixen a judici, estableix que els menors (és a dir, aquells que no han complert els divuit anys) i aquells que no tenen ús de raó han d'actuar per mitjà de llurs pares, tutors o curadors. El Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals regula una disciplina similar (càn. 1136 i s.). Pel que fa als menors, el cànon 1478 incorpora una persona curadora dativa quan el jutge nomena curadora una persona perquè supleixi les situacions de conflicte entre els menors i llurs representants legals, en considerar-se que aquests no podrien tutelar suficientment els drets de l'altre (càn. 1478, § 2, CDC-83) o quan, en les causes espirituals (càn. 1401, § 1, CDC-83) els menors no tinguin ús de raó ni hagin complert catorze anys (càn. 1478, § 3, CDC-83; Dignitas connubii, 97, 3).
  Aquells que estan inhabilitats per a patir la interdicció dels béns (els pròdigs), o en iniciar-se el procés o mentre dura tenen algun tipus de trastorn mental (amència o debilitat mental en grau tal que manqui la maduresa psíquica proporcionada per a una defensa judicial adient) també han d'actuar processalment per mitjà de curadors, excepte quan hagin de respondre dels delictes propis o per mandat del jutge (càn. 1478, § 4, CDC-83; Dignitas connubii, 97, 2). En aquests casos, llur domicili o quasi domicili serà el dels curadors (càn. 105, § 2, CDC-83).
  Quan l'autoritat civil ha designat prèviament uns curadors, el jutge eclesiàstic ha d'escoltar, si és possible, el bisbe diocesà d'on el menor tingui el domicili o quasi domicili, i pot admetre els curadors anomenats civilment perquè compareguin a judici. En els casos d'inadmissió o d'absència d'una designació civil prèvia, el jutge eclesiàstic designa, ad hoc, uns curadors per a la causa (càn. 1479, CDC-83; Dignitas connubii, 98), que, ad validitatem, han d'acceptar el nomenament.
  Els curadors han de tutelar els drets de la part (Dignitas connubii, 100); a més, la doctrina hi afegeix que els curadors han de ser majors d'edat, tenir capacitat i actuar amb la diligència d'un bon pare de família, juntament amb altres requisits desitjables, com ara ser moralment dignes i pertànyer al mateix ritu que la persona representada.
  Si no hi ha un motiu greu, el decret judicial del nomenament dels curadors, degudament motivat, ha de constar en les actuacions i ha de ser notificat a tots els interessats; sense greuge, en cap cas, del dret de defensa (Dignitas connubii, 99, 1 i 2). Contra aquest dret cal interposar un recurs davant el jutge únic, el col·legi de jutges o la instància superior, atenent els efectes que sobre la causa té aquesta qüestió preliminar sobre la capacitat processal.
  La constitució, l'admissió, el cessament i la substitució dels curadors es regeixen per les disposicions del tutor (Dignitas connubii, 98, 2; càn. 1519, § 1, CDC-83). El jutge ha de citar els curadors (càn. 1508, § 3, CDC-83). La caducitat culpable de la instància comporta el dret de la persona representada de demanar una indemnització als seus curadors (càn. 1521, CDC-83). En el recurs a la Rota Romana, el ponent constitueix o confirma els curadors (Normes del Tribunal de la Rota Romana, 53, 3).