Back to top
Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  vici de forma, n m
  • es  vicio de forma

<Dret civil>

Definición
Defecte en el compliment d'algun requisit formal que imposa la norma.

Nota

  • Es fa referència al vici de forma en aquells àmbits en què no regeix el principi de llibertat de la forma, sinó que la regulació estableix que un determinat negoci jurídic ha de complir certes formalitats. La forma és el mitjà que s'utilitza per a exterioritzar els elements de cada negoci jurídic i, en aquest cas, s'interpreta com a forma solemne, com a requisit essencial del contracte.
    En l'àmbit civil, el principi general és el citat de llibertat de forma; no obstant això, la normativa també recull certes formalitats que s'han de complir en determinades ocasions. Aquestes formalitats poden ser de diversa índole, però les més típiques i històriques són les que recull l'article 1280 del Codi civil espanyol (CC), que estableix que s'han de fer constar en document públic els actes o contractes relacionats amb els drets reals sobre béns immobles; els arrendaments de béns de com a mínim sis anys si perjudiquen terceres persones; les capitulacions matrimonials; la cessió dels drets hereditaris o dels de la societat conjugal i la repudia i la renúncia a aquests; l'atorgament de poders —en termes generals—, o la cessió d'accions o drets procedents d'un acte consignat en escriptura pública.
    El CC no és l'única regulació que estableix requisits de forma, també hi ha altres lleis civils especials que ho fan, com ara la Llei d'arrendaments urbans o el Reial decret legislatiu 1/2007, del 16 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei general per a la defensa de consumidors i usuaris, o altres lleis complementàries.