infinitiu

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:

PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>

  • ca  infinitiu, n m
  • ca  infinitiu simple, n m sin. compl.
  • es  infinitivo
  • es  infinitivo simple
  • fr  infinitif
  • fr  infinitif présent
  • en  infinitive

<Lingüística>

Definición
Forma no personal i no finita del verb que es construeix afegint el sufix ‑r (seguit de la vocal de suport e en alguns casos) a la base verbal: cantar, voler, perdre, dormir.

Nota

  • Típicament serveix per a expressar el significat del verb en abstracte o la mera virtualitat de l'esdeveniment verbal. D'acord amb aquest valor, l'infinitiu s'utilitza fonamentalment en oracions subordinades que indiquen posterioritat al temps de l'oració principal (Vull dir-te una cosa), simultaneïtat a aquest temps (Els vaig veure entrar a l'oficina) i més esporàdicament anterioritat (Se n'anà després de parlar amb nosaltres), o en perífrasis en què es fa abstracció del desenvolupament del procés verbal (Comença a caminar, Pot escriure, etc.). Aquest valor, d'altra banda, permet que els infinitius puguen substantivar-se amb relativa facilitat: el saber, el dinar, etc. L'infinitiu és la forma de citació normal dels verbs. L'infinitiu pot ser simple (per exemple, cantar) o compost amb l'auxiliar haver i el participi de la forma conjugada (per exemple, haver cantat). El compost afig un valor aspectual de perfet a la forma simple i té, per tant, un valor d'anterioritat.