Back to top

Cercaterm

Buscador del conjunto de fichas terminológicas que TERMCAT pone a disposición pública. 

Si necesitan más información, pueden dirigirse al Servicio de Consultas (es necesario registrarse previamente).

Resultados para la búsqueda "secessió" dentro de todas las áreas temáticas

cessió d'actius cessió d'actius

<Economia>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Portal terminològic valencià [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2023.
<http://www.avl.gva.es/lexicval/ptv>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  cessió d'actius, n f
  • es  cesión de activos
  • fr  cession d'actifs
  • en  assets transfer

<Economia>

Definición
Operació per la qual el prestador inicial d'un finançament el cedix totalment o parcialment, conservant-ne el risc o transmetent-lo a l'adquirent.
cessió de béns cessió de béns

<Dret > Dret civil>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  cessió de béns, n f
  • es  cesión de bienes

<Dret civil > Dret civil general>

Definición
Cessió que un deutor fa de béns seus als creditors, perquè aquests apliquin l'import líquid dels béns cedits a la satisfacció dels seus crèdits.
cessió de béns cessió de béns

<Dret civil>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  cessió de béns, n f
  • es  cesión de bienes, n f

<Dret civil>

cessió de béns cessió de béns

<Dret civil>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  cessió de béns, n f
  • es  cesión de bienes

<Dret civil>

Definición
Instrument de realització de béns del patrimoni del deutor o deutora a fi de satisfer pecuniàriament, totalment o parcialment, els crèdits d'algun o de tots els seus creditors.

Nota

  • Per tant, es relaciona amb la responsabilitat patrimonial universal de tot deutor (art. 1911 Codi civil espanyol [CC]) i amb els procediments d'execució col·lectiva (art. 1912 i s. CC).
    El primer que es fa indispensable és distingir aquest instrument de figures resolutòries amb les quals s'associa sovint; en aquest sentit, la principal tasca de la jurisprudència ha estat destriar la cessió de béns per a pagament —regulada principalment en l'article 1175 del CC— de la dació en pagament o adjudicació en pagament —figura que reconeixem en l'article 232-22 del Codi civil de Catalunya [CCCat] i l'article 1166 del CC— (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 13.2.1989, fonament jurídic segon; STS del 15.12.1989, DJ 1r; STS del 7.10.1992, DJ 3r i, especialment, STS del 19.10.1993, DJ 2n, amb caràcter recopilatori de la doctrina anterior).
    En efecte, la cessió de béns per a pagament és un instrument per a la realització de béns que ha de permetre el pagament de crèdits; en ella mateixa, doncs, no té valor de pagament. En aquest sentit, la doctrina corregeix el text de la llei que es refereix a «cedir... En pagament dels seus deutes» (art. 1175 CC) i aclareix que la cessió ho és per a pagament —no en pagament— i, per tant, no extintiva: si amb l'import líquid dels béns no n'hi ha prou per a satisfer els crèdits pendents, aquests subsistiran en la mesura d'aquella insuficiència; igualment, si existeix un romanent líquid, aquest correspondrà al deutor.
    Figures properes com ara l'adjudicació en pagament i recollides en l'Ordenament civil català (art. 232-22 CCCat) incorporen el principi d'equivalència econòmica entre el bé adjudicat i el crèdit a extingir i la subsistència del crèdit o la restitució del romanent en aquell import que no cobreixi aquesta equivalència —«el crèdit de participació es pot pagar amb l'adjudicació de béns concrets [...] Si el règim s'extingeix per la mort d'un dels cònjuges i el supervivent té dret de participació, pot demanar que se li adjudiqui l'habitatge familiar en propietat o usdefruit. Si el valor del bé o el dret adjudicat és superior al del crèdit de participació, l'adjudicatari ha de pagar la diferència en diners».
    Tanmateix, i tal com s'esdevé en els casos d'adjudicació en pagament en el context del procediment judicial sumari d'execució hipotecària, quan el creditor fa seus els béns subhastats (art. 131 apartats 10 al 15 Llei de l'habitatge [LH]), i s'obliga a consignar la diferència entre el preu de remada i l'import del crèdit, hi ha un veritable pagament: l'atribució de la propietat sobre els béns té valor de pagament. En canvi, en la cessió de béns per a pagament no existeix aquesta conducta de pagament en el primer moment, sinó que la cessió és l'instrument per a procurar posteriorment, mitjançant sengles actes d'autopagament amb el líquid obtingut de la venda dels béns cedits, l'extinció dels crèdits.
    Així mateix, també suscita discussió el mot cessió, que remet a la naturalesa jurídica de la institució. La qüestió que sorgeix és si existeix realment una transmissió de la propietat sobre els béns cedits als creditors. S'ha parlat de transmissió fiduciària de la propietat amb el doble efecte real de transmissió de la propietat als creditors i obligacional, ja que aquests s'obliguen a disposar d'aquests béns dels quals han esdevingut propietaris per a obtenir líquid i fer-se un autopagament dels deutes que els uneixen al transmetent; i s'obliguen, així mateix i si s'escau, a reembossar el romanent al deutor. Aquest plantejament s'ajusta més al cas inclòs en l'article 45 de la LH, en el qual una pluralitat de deutors cotitulars d'una universalitat de béns transmeten la propietat d'alguns d'aquests béns immobles a un tercer a fi que aquest els vengui i pagui els creditors que ho són per raó d'aquella massa de béns. En canvi, en el cas de la cessió de béns de l'article 1175 del CC, sembla més adequat negar l'existència d'una transmissió de la propietat entre el deutor i els seus creditors i sostenir únicament la realització d'un contracte de mandat que vincula el deutor mandant amb els creditors mandataris. En virtut d'aquest contracte, els creditors venen els béns —uns quants o tots— amb la legitimació extraordinària per a disposar-ne que els confereix el poder atorgat; poder que diversos autors volen configurar com a irrevocable en atenció a la circumstància que el contracte de mandat subscrit no ho és en interès exclusiu del mandant —interès consistent a alliberar-se de deutes—, sinó també dels mandataris —obtenir la satisfacció de llurs crèdits— i, per tant, la consecució de l'encàrrec no es pot deixar a l'arbitri del mandant (art. 1733 CC). Així mateix, i per tal que l'esquema no tingui esquerdes, convé que les parts estableixin una prohibició convencional que limiti el dret de propietat del deutor a fi que aquest no pugui frustrar la finalitat de l'instrument acordat.
cessió de cartera cessió de cartera

<Economia > Finances > Assegurances>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'assegurances: terminologia i fraseologia. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2001. 214 p.
ISBN 84-393-5519-X

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  cessió de cartera, n f
  • es  cesión de cartera
  • en  cession of portfolio
  • en  transfer of portfolio

<Assegurances > Entitat asseguradora > Gestió>

Definición
Cessió del conjunt de contractes d'assegurança vigents que integren la cartera d'un o més rams.
cessió de contracte cessió de contracte

<Dret > Dret civil>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  cessió de contracte, n f
  • es  cesión de contrato

<Dret civil > Dret civil d'obligacions i contractes>

Definición
Cessió de la posició jurídica de part contractual.
cessió de crèdit cessió de crèdit

<Dret > Dret civil>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  cessió de crèdit, n f
  • es  cesión de crédito

<Dret civil > Dret civil d'obligacions i contractes>

Definición
Cessió de la titularitat d'un crèdit.
cessió de crèdit cessió de crèdit

<Dret civil>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  cessió de crèdit, n f
  • es  cesión de crédito

<Dret civil>

Definición
Cessió de la titularitat d'un crèdit.

Nota

  • La cessió de crèdit és regulada principalment pel Codi civil espanyol (CC), en una compravenda i en un capítol a l'efecte sota la rúbrica de la transmissió de crèdits i altres drets incorporals. En consideració a aquesta incorporalitat del dret de crèdit, l'òrgan legislador dedica una regulació separada a la seva transmissió per títol de venda i aquesta idea afecta el mecanisme mateix del canvi de titularitat del dret, diferent del que s'aprecia en una transmissió de la propietat i els altres drets reals per raó que en la cessió de crèdit el dret que es transmet i la cosa objecte del negoci són la mateixa realitat jurídica.
    La cessió de crèdit apareix com un dels mitjans pels quals es pot esdevenir el canvi en la posició creditora. L'altre mitjà és la subrogació per pagament (art. 1209 i s. CC). El tret diferencial de la cessió de crèdit respecte de la subrogació és que en el primer cas el crèdit és considerat objecte del tràfic jurídic i se n'estableix la lliure transmissió (art. 1112 CC), amb les excepcions que determina la llei per als drets personalíssims (art. 237-12 Codi civil de Catalunya [CCCat]), o amb caràcter relatiu i sota condició d'autorització judicial per raó de la protecció dispensada per l'Ordenament al patrimoni de determinats subjectes (art. 222-43.1.k CCCat). En tot cas, el canvi en la titularitat activa en el cas de la cessió de crèdit és el resultat d'un negoci celebrat entre cedent i cessionari, mentre que en el cas de la subrogació, el canvi resulta d'un acte degut, el pagament, i de l'excepció puntual a l'efecte extintiu de l'obligació.
    El crèdit és considerat en el cas d'una cessió com un bé més dins el patrimoni del subjecte. El CC, a l'efecte de regular aquesta cessió, es refereix a cessió o transmissió de crèdit, dret o acció. La qüestió se centra a determinar si amb el terme cessió es fa al·lusió al negoci transmissiu que té per objecte el crèdit o bé es fa referència a l'efecte jurídic de transmissió de la titularitat activa de la relació obligatòria. Resten descartats els intents de configurar la cessió com un contracte abstracte, que no són admissibles en l'Ordenament estatal, en què el negoci requereix sempre una causa. Un sector de la doctrina opta per donar un concepte de cessió referit a l'efecte jurídic de transmissió, que es diu que és comú a tot un seguit de contractes diferents entre si i que tenen per objecte drets de crèdit, fent coincidir les expressions cessió i transmissió del dret de crèdit. S'entén diversament que cessió és l'expressió genèrica que el Codi utilitza per a designar qualsevol negoci transmissiu. Quan el Codi es refereix a la «venda o cessió d'un crèdit» (art. 1528 CC), fa servir aquestes expressions en una relació que va de l'espècie al gènere. La venda és un dels negocis transmissius que poden constituir la cessió d'un crèdit i la regulació en una compravenda de la institució es justifica pel fet que aquest contracte és el paradigma dels onerosos. Cal afegir-hi que la transmissió del crèdit, quan es produeix en virtut d'un contracte translatiu, no requereix cap acte de tradició. No opera, per tant, respecte dels drets de crèdit, el sistema transmissiu del títol i la manera (art. 609.2 CC). La sola perfecció del contracte produeix l'efecte transmissiu del crèdit. El lliurament de dret o quasi tradició en el cas d'una venda (art. 621-10 CCCat i art. 1464 CC) no té cap altre significat que constituir el compliment d'una de les dues obligacions fonamentals de tot venedor (art. 621-9 CCCat i 1461 CC).
    Pel que fa a l'objecte de la cessió —del negoci transmissiu de què es tracti en cada cas—, el Codi parla de dret, crèdit o acció, que cal entendre com a expressions sinònimes o bé, potser, distingint entre el dret del crèdit i el seu mitjà d'exercici, l'acció.
    Segons ha quedat establert, la cessió de crèdit constitueix un negoci entre cedent i cessionari que no implica la novació de l'obligació i que no requereix el consentiment del deutor. Així, la cessió produeix efectes entre les parts des del moment que se celebra. Pel que fa a terceres persones, cal ser-hi a la data certa establerta d'acord amb les normes de remissió que recull l'article 1526 del CC, i distingir si la cessió es fa en document privat o en document públic o el crèdit cedit es refereix a un immoble. Específicament en relació amb el deutor, l'article 1527 del CC estableix l'oposabilitat de la cessió a partir del coneixement d'aquesta. La notificació a càrrec del cessionari és l'instrument idoni per a vehicular aquest coneixement.
    Tanmateix, la dada rellevant a l'efecte que el deutor no es pugui alliberar pagant al cedent és l'esmentat coneixement, sigui quin sigui el mitjà. Aquest coneixement també esdevé rellevant quant al règim d'excepcions —article 1198 del CC en el cas de compensació de deutes però aplicable per analogia a les altres excepcions al pagament— que el deutor pot oposar a la reclamació del crèdit i que podran ser totes les relatives a fets anteriors a aquell coneixement, inclosos els posteriors a la cessió; el règim d'excepcions al pagament també dona rellevància a una dada que no ho és per a la perfecció del negoci de cessió: el consentiment del deutor a aquest negoci.
    En efecte, si un cop coneguda la cessió, el deutor no la consent, ha de conservar les excepcions basades en els fets anteriors a la data certa de la cessió (art. 1198.1 i 2 CC) o, més adequadament, a la data del coneixement d'aquesta d'acord amb l'art. 1527 del CC. Com s'ha assenyalat, la cessió de crèdit no comporta la novació de la relació obligatòria i, per tant, el crèdit cedit incorpora tots els accessoris, que consisteixen en garanties personals o reals o en privilegis que el graduen a efecte de cobrament (art. 1528 CC) i, fins i tot, les excepcions a la seva reclamació esmentades. La pèrdua de garanties que s'esdevingué per la novació del crèdit va motivar l'establiment en dret romà de mecanismes diversos —primer la procuratio in rem suam i, posteriorment, la cessió de l'acció útil— que finalment van desembocar en l'actual cessió de crèdits, això és, en la lliure circulació dels crèdits.
    Pel que fa a la responsabilitat derivada de la cessió de crèdit, l'article 1529.1 del CC determina la responsabilitat del cedent d'un crèdit per títol onerós que recau sobre l'existència i la legitimitat del crèdit. Aquesta responsabilitat es correspon amb l'obligació de sanejar vinculada a la causa onerosa del negoci de cessió (art. 1474 i s. CC). En cas de cessió gratuïta del crèdit, el cedent no ha de respondre pels conceptes establerts en l'article 1529.1 del CC de conformitat amb la norma continguda en l'article 638 del CC.
    La peculiaritat de l'objecte del negoci, el crèdit, determina que també variï el pressupòsit del sanejament que consisteix en la inexistència o la il·legitimitat del crèdit cedit —el que es coneix com a veritas nominis.
    Pel que fa al primer pressupòsit, la inexistència, cal dir que en general la inexistència de l'objecte del negoci, en el moment que se celebra provoca la seva nul·litat de ple dret (art. 1261.2 CC) per manca d'un dels seus elements essencials. En canvi, en matèria de cessió de crèdits, l'article 1529 del CC presenta una modificació d'aquest règim general i estableix la responsabilitat del cedent en cas d'inexistència del crèdit en el moment de la cessió. Aquesta responsabilitat es vincula a la seva obligació de sanejar i exclou, per tant, la nul·litat del negoci en tal cas.
    L'altre pressupòsit d'aquesta obligació és la il·legitimitat del crèdit, entesa com la frustració de la legitimació activa del cessionari del crèdit per a la seva feliç reclamació, legitimació que es concreta en la titularitat de qui apareix com a creditor i en l'absència d'excepcions que s'oposin a l'exercici de l'acció de reclamació.
    És evident que el pressupòsit per a la responsabilitat en cas de cessió d'un crèdit per la mateixa naturalesa de l'objecte no pot anar referida al seu pacífic gaudi i possessió sinó al seu exercici possible mitjançant l'acció de reclamació al deutor. Per aquesta raó, no es considera aplicable al cas la norma relativa a la prèvia privació del crèdit cedit per sentència ferma (art. 1480 CC). El caràcter dinàmic del dret cedit, l'exercici del qual implica la reclamació al deutor cedit de la prestació deguda per aquest, comporta que la responsabilitat (art. 1529 CC) ha d'operar per la sola reclamació judicial instada sense èxit pel cessionari.
    L'extensió de la responsabilitat del cedent és fixada per l'article 1478 del CC i no pel paràgraf segon de l'article 1529 del CC, que es refereix només a l'abast de l'assumpció pel cedent de la insolvència del deutor en els casos que s'hi esmenten. En cas de mala fe del cedent, l'art. 1529.3 del CC reitera la sanció de l'apartat 5 de l'article 1478 del CC, obviant, però, els aspectes de la responsabilitat que aquest darrer precepte esmenta i que només tenen sentit en cas de venda de coses corporals —les despeses voluntàries o sumptuàries fetes en la cosa venuda.
    Quant a la solvència del deutor com a component extern del crèdit cedit, a banda de les obligacions del cedent pel sanejament del crèdit, cal situar la qüestió de la solvència del deutor cedit i de la responsabilitat del cedent en relació amb aquesta dada estrictament econòmica —l'anomenada bonitas nominis. Se n'ocupen els articles 1529.1.final, 1529.2 i 1530 del CC, i cal tenir en compte que la solvència del deutor es preveu com un element aliè al contingut del crèdit i, per això, la cessió del crèdit no incorpora la responsabilitat del cedent pel seu cobrament. L'excepció a aquest principi es dona en cas de pacte amb l'abast fixat en l'article 1529.2 del CC i per la durada prevista per l'article 1530 del CC per al cas d'imprevisió de les parts, i també per sanció legal en tres excepcions: la primera, quan la insolvència és anterior i pública —sancionant el cedent negligent pel seu desconeixement d'una dada que estava obligat a conèixer—; la segona es dona en cas que la cessió del crèdit tingui la seva causa en la partició hereditària. En aquest cas, els cohereus han de respondre per la solvència del deutor en el moment de la partició, però no de la sobrevinguda (art. 464-12 CCCat). La responsabilitat dels cohereus-cedents —entesa la partició com a translativa— es fonamenta en el principi d'igualtat que ordena la partició i que s'expressa en l'article 464-8.1 del CCCat; la tercera excepció que imposa al cedent l'assumpció de la insolvència del deutor, es fonamenta en el coneixement per part del cedent d'aquesta insolvència, això és, en la seva mala fe (art. 1529.3 CC).
    Cal fer una consideració especial a la cessió de crèdits litigiosos. La caracterització del crèdit com a litigiós suposa una devaluació econòmica. En efecte, el crèdit litigiós és un dret dubtós (art. 427-36 CCCat) i aquest dubte sobre l'existència —l'eventualitat de què parla l'article mencionat— o titularitat del dret per raó del plet entaulat genera la desconfiança de l'òrgan legislador sobre els motius del cessionari.
    Aquest recel prové de les lleis romanes Per Diversas (llibre 4, títol 35, 22) i Ab Anastasio (llibre 4, títol 35, 23), que es coneixen com a Lex Anastasiana, que establien d'una manera general que tothom qui comprés un crèdit només adquiria acció per a reclamar el preu que en va pagar. La normativa romana s'aplicava, doncs, als crèdits no posats encara en litigi, ja que sobre els litigiosos pesava la prohibició d'alienació per qualsevol títol (principalment en el llibre 8, títol 37, 2 i 4).
    L'evolució posterior d'aquelles primeres lleis en va reduir l'àmbit, que va limitar aquest als drets actualment litigiosos. Amb aquesta perspectiva i amb la consegüent finalitat de desincentivar el tràfic sobre drets litigiosos, l'article 1535 del CC reconeix un peculiar dret de retracte a favor del demandat en el cas que el demandant decideixi cedir el dret en litigi. L'esmentada desincentivació implica frustrar el lucre projectat —que consisteix en la diferència entre el valor del crèdit i el preu de la cessió— pel cessionari del crèdit en permetre que el deutor rescati el crèdit cedit satisfent només el preu de la cessió.
cessió de crèdits cessió de crèdits

<Empresa > Comptabilitat. Auditoria>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'auditoria i comptabilitat [recurs electrònic]. Barcelona: INK Catalunya, 2000. 1 CD-ROM
ISBN 84-607-0056-9

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  cessió de crèdits, n f
  • es  cesión de créditos
  • fr  cession de crédits
  • en  assignment of credit
  • en  assignment of debts

<Auditoria i comptabilitat > Finances>

cessió de dades cessió de dades

<Dret > Dret administratiu > Administració electrònica. Processos>

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ I RELACIONS INSTITUCIONALS; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia bàsica de l'administració electrònica i els processos [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/170/>

  • ca  cessió de dades, n f
  • ca  comunicació de dades, n f sin. compl.
  • es  cesión de datos
  • es  comunicación de datos
  • fr  cession des données
  • fr  communication de données
  • en  communication of data
  • en  disclosure of data

<Administració electrònica i processos > Seguretat>

Definición
Transmissió que una persona o una organització fa de dades de caràcter personal a una persona física o jurídica diferent de l'afectada.