Back to top
Vuelva a la lista de diccionarios online

català - Diccionari de llengües del món

Presentación
  • ca  català
  • ca  alguerès sin. compl.
  • ca  valencià sin. compl.
  • cod  català
  • ar  الكتالانية
  • cy  Catalaneg
  • cy  Baleareg sin. compl.
  • cy  Falenseg sin. compl.
  • de  Katalanisch
  • de  Balearisch sin. compl.
  • de  Valencianisch sin. compl.
  • en  Catalan
  • en  Balearic sin. compl.
  • en  Valencian sin. compl.
  • es  catalán
  • es  balear sin. compl.
  • es  valenciano sin. compl.
  • eu  katalana
  • eu  valenciano sin. compl.
  • fr  catalan
  • fr  valencien sin. compl.
  • gl  catalán
  • gl  balear sin. compl.
  • gl  rosellonés sin. compl.
  • gl  tortosino sin. compl.
  • gl  valenciano sin. compl.
  • gn  katalan
  • gn  valear sin. compl.
  • gn  valensiáno sin. compl.
  • it  catalano
  • it  baleare sin. compl.
  • it  valenziano sin. compl.
  • ja  カタルーニャ語
  • ja  バレンシア語、バレアレス語、ロセリョン語、トルトサ語 sin. compl.
  • nl  Catalaans
  • nl  Baleaars sin. compl.
  • nl  Valenciaans sin. compl.
  • oc  catalan
  • oc  balear sin. compl.
  • oc  valencian sin. compl.
  • pt  catalão
  • pt  rossilhonês tortosino sin. compl.
  • pt  valenciano balear sin. compl.
  • ru  Каталанский язык
  • ru  Балеарский sin. compl.
  • ru  Валенсийский sin. compl.
  • sw  Kikatalani
  • sw  Balearic sin. compl.
  • sw  Valencian sin. compl.
  • tmh  Takatalant
  • tmh  Sya sin. compl.
  • tmh  tigzirin tibaliyarin sin. compl.
  • zh  加泰罗尼亚语
  • scr  Alfabet llatí
  • num  Sistema aràbic

Indoeuropea > Itàlica > Llatinofalisc > Romànic > Occidental, Europa > Andorra, Europa > Espanya, Europa > França, Europa > Itàlia

Definición
El català, que es pot considerar ja format al segle VIII, és el resultat autòcton de l'evolució del llatí que es parlava en temps de l'Imperi Romà a la regió compresa aproximadament entre la vall del riu Isàvena i la Mediterrània i entre el massís de les Corberes i el de Garraf. Els primers textos coneguts escrits plenament en català daten del segle XII. Amb la conquesta al segle XIII de les Illes Balears i del futur País Valencià, terres on els parlars mossàrabs romànics autòctons ja s'havien extingit davant l'empenta de l'àrab, el domini lingüístic català va assolir pràcticament les fronteres actuals. D'ençà d'aleshores, i deixant de banda certes modificacions menors, només han estat importants el retrocés de la llengua pel sud, a Múrcia i al Baix Segura, i l'arrelament a l'Alguer, a l'illa de Sardenya.

A la baixa edat mitjana, l'idioma va atènyer la plenitud d'ús i es feia servir normalment com a llengua oficial i de cultura arreu dels Països Catalans, que constituïen, juntament amb l'Aragó, la corona catalanoaragonesa. Aquesta situació encara es va perllongar fins al començament de l'edat moderna. Al segle XVI, però, el castellà va començar a penetrar cada cop amb més força en la vida cultural i social catalana.

El 1659, la Catalunya del Nord va ser incorporada a França en virtut del tractat dels Pirineus, i les noves autoritats hi van engegar de seguida un fort procés de francesització. A la resta dels Països Catalans, llevat d'Andorra i, durant unes quantes dècades de domini britànic, de Menorca, la creació de l'Estat espanyol absolutista i centralista va comportar una utilització creixent del castellà ja no solament com a llengua de cultura sinó també com a llengua oficial.

El desmantellament de la corona catalanoaragonesa va fer també que s'accentuessin una sèrie de fenòmens relacionats entre ells ja apareguts abans: l'afebliment dels lligams entre els diversos territoris de parla catalana, el reforçament de la visió compartimentada de la llengua i la dialectalització de la llengua escrita, la qual, malgrat tot, continuava existint. Al llarg del segle XIX, la castellanització del país va augmentar, ja que la imposició oficial del castellà en cada cop més camps de la vida pública va fer que una gran part de la població esdevingués bilingüe.

El català estàndard actual es va començar a formar a la fi del s. XIX i va restar definitivament fixat a les primeres dècades del XX, amb l'establiment de l'ortografia moderna (1913 i 1917) i la publicació de la gramàtica (1918) i del diccionari (1932) normatius. La proximitat que hi ha entre els diversos parlars catalans va permetre que la varietat estàndard, que admet variacions regionals de detall, es basés en tots els grans dialectes de la llengua i no només en un de sol, tot i un cert predomini del dialecte central per raons de pes demogràfic i cultural, i per això es va adoptar no solament a tot el Principat, on va tenir el suport de les institucions d'autogovern de l'època, sinó també a la resta dels Països Catalans.

La instauració, després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), de la llarga dictadura franquista va representar un cop molt fort per a la vitalitat del català: la prohibició absoluta en l'administració, l'ensenyament, els mitjans de comunicació, les associacions, la literatura, etc., de la utilització pública de la llengua, tolerada sols en la vida privada, va estroncar totalment el procés de normalització lingüística que s'havia iniciat i va castellanitzar el país.

Avui dia, la situació de la llengua catalana a l'Estat espanyol és la següent: tot i que el reconeixement legal de què gaudeix és important, és menor que el que té el castellà (que, a diferència del català, és de coneixement obligat i, a més, és oficial fora del seu domini lingüístic). L'eficàcia de la política lingüística duta a terme als Països Catalans, bastant poc coordinats en aquest aspecte, es ressent d'aquesta inferioritat legal i de l'actitud de les autoritats estatals, desfavorable a la diversitat lingüística, però també de les mancances de l'actuació de les diverses administracions (importants sobretot al País Valencià).