Cercaterm
Cercador der ensems de fiches terminologiques qu'eth TERMCAT met a disposicion publica.
S’auetz de besonh mès informacion, vos podetz adreçar ath servici de Consultacions (registre).
Resultats per a la cerca "arquebisbal" dins totes les àrees temàtiques
<Geografia > Geografia humana>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca arquebisbat, n m
- ca arxidiòcesi, n f
- es archidiócesis
- es arzobispado
- fr archevêché
- fr archidiocèse
- en archbishopric
- en archdiocese
<Geografia > Geografia humana>
Definició
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arquebisbat castrense, n m
- es arzobispado castrense
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
Està regulat tant per una normativa eclesial com per una reglamentació civil. Aquesta jurisdicció religiosa es va crear quan es va transformar l'anterior vicariat en arquebisbat, per mitjà de la constitució apostòlica Spirituali militum curae de Joan Pau II, del 21 d'abril de 1986. Abans d'aquesta constitució apostòlica, hi havia un cos eclesiàstic per a l'assistència religiosa catòlica a les forces armades que es regia pel conveni que van firmar la Santa Seu i l'Estat espanyol el 5 d'agost de 1950. El dirigia un vicari general castrense amb el rang i ofici militar de general de divisió, i cobert amb la dignitat eclesiàstica d'arquebisbe amb potestat sobre tots els militars de terra, mar i aire. Després del concordat del 1953, aquesta potestat va abastar, de la mateixa manera, les famílies dels militars i el personal civil al servei de l'Administració militar situat en dependències militars.
Els capellans castrenses, adscrits a aquest vicariat, tenien competències parroquials per a assistir pastoralment persones que fossin objecte de llur jurisdicció. Entre les funcions que tenien hi havia la prestació de serveis religiosos com ara administrar sagraments, presidir cerimònies litúrgiques, censurar llibres i escrits, vigilar els bons costums, assegurar que es complís la moral catòlica i vetllar per l'obediència de la tropa als seus superiors. Sota l'autoritat de l'arquebisbe castrense també s'hi enquadraven els religiosos i clergues que feien el servei militar obligatori.
El 1979 es va signar un nou acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu per a aquesta assistència a les forces armades, però amb un objectiu més centrat en l'organització eclesiàstica que no pas en les tasques d'assistència religiosa. El vicariat es va convertir en diòcesi personal sota la potestat d'un arquebisbe castrense. La seva jurisdicció s'ampliava als pensionistes, a les vídues i als orfes menors d'edat de militars.
L'organització de l'arquebisbat castrense com a diòcesi personal, no territorial, es va reglamentar eclesiàsticament per mitjà d'uns estatuts, que va aprovar la Santa Seu el 1987, fonamentats en la constitució apostòlica Spirituali militum curae i en l'acord del 1979. De la mateixa manera, el que s'ha esmentat està subjecte, civilment, a l'article 16 de la Constitució espanyola del 1978 per la Llei orgànica 7/1980, del 5 de juliol, de llibertat religiosa, la qual estableix que els poders públics han de facilitar l'assistència religiosa als establiments militars, i al Reial decret 1145/1990, del 7 de setembre, pel qual es crea el Servei d'Assistència Religiosa en les Forces Armades i es dicten normes sobre el seu funcionament; destaca el que diu l'article 2, segons el qual exerciran les funcions pròpies de llur ministeri, dins del respecte al dret constitucional de llibertat religiosa i de culte, i l'article 3, segons el qual els membres del Servei d'Assistència Religiosa en les Forces Armades no tindran la condició de militars.
La seva denominació canònica és ordinariato militar, oficialment arquebisbat castrense a Espanya. El presideix l'arquebisbe castrense, que nomena el pontífex romà, a proposta d'una terna d'eclesiàstics que presenta el rei, i que ha estat pactada entre la nunciatura apostòlica i el Ministeri d'Afers Exteriors, de conformitat amb l'acord entre la Santa Seu i l'Estat espanyol (1976).
L'arquebisbe castrense és el pastor d'aquesta diòcesi amb potestat legislativa, administrativa i judicial (el Tribunal de la Rota de la Nunciatura, la seu del qual és al mateix edifici que l'arquebisbat castrense). Exerceix jurisdicció sobre els fidels i els llocs que té encomanats i atorga i cessa la missió canònica als capellans al Ministeri de Defensa. Depèn directament de la Congregació per als bisbes i està obligat a la visita ad limina com els altres bisbes territorials. La seva seu personal i cúria i església catedral és a Madrid. Per a l'acompliment de la seva missió pastoral i de govern l'assisteix una cúria i els vicaris: general, episcopals, regionals i delegats episcopals per a circumstàncies especials. Els principis doctrinals d'aquesta Església estan recollits en el Codi de dret canònic (càn. 368, 369 i 372).
El seu presbiteri el constitueixen tots els sacerdots que col·laboren amb l'arquebisbat castrense: els capellans en servei actiu de fins a seixanta-cinc anys, que proposa l'arquebisbe, són els rectors personals de les unitats, els centres o els àmbits de les forces armades; els capellans activats; els sacerdots que administrativament estan en situació de reserva, però que continuen exercint llur ministeri pastoral per mitjà de fórmules de compromís pastoral determinades; i els sacerdots col·laboradors, que, amb l'autorització de llur ordinari o superior religiós, donen suport a la pastoral castrense.
Els fidels que pertanyen a aquesta jurisdicció són els membres de la casa del rei -atès que és a ell a qui pertoca la direcció de les forces armades-, els militars i treballadors civils que serveixen en aquestes forces armades, tots els membres de llurs famílies, parents i treballadors domèstics que visquin a la mateixa casa, i els que es trobin en hospitals militars, llars d'avis o llocs semblants o que hi prestin un servei. Els llocs on hi ha aquests fidels són molt diversos: quarters, bases, acadèmies, escoles, bancs, hospitals, residències o colònies, entre d'altres. Des del 1986, l'arquebisbe castrense, per encàrrec de la Santa Seu, s'ocupa també de l'atenció pastoral als membres del Cos Nacional de Policia, institució no militar.
L'arquebisbat està organitzat en cinc vicariats que es corresponen amb les diverses branques de les forces armades espanyoles: l'Exèrcit de Terra, l'Armada, l'Exèrcit de l'Aire, el Cos de la Guàrdia Civil i els Serveis d'Informació. Té seminari propi (Col·legi Sacerdotal Castrense Joan Pau II) a Madrid. L'arquebisbe castrense, amb el presbiteri i els fidels, formen la comunitat catòlica castrense, que s'estén per tot el territori nacional i pels països on els militars espanyols fan missions humanitàries i de pau.
<Ciències socials > Ocupacions>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL I INDÚSTRIA. «Annex: Nivells, càrrecs i categories professionals». A: Diccionari de les ocupacions. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, 2004, p. 257-265.
ISBN 84-393-6454-7
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca arquebisbe, n m
- es arzobispo
- fr archevêque
- en archbishop
- en metropolitan [GB]
<Ciències socials > Ocupacions>
Definició
<Cristianisme ortodox>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca arquebisbe, n m
<Religions > Cristianisme > Cristianisme ortodox>
Definició
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arquebisbe, n m
- es arzobispo, n m
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arquebisbe, n m
- es arzobispo
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
L'Església catòlica romana, per atendre pastoralment els fidels, ha configurat províncies eclesiàstiques, és a dir, l'agregació de diverses diòcesis veïnes, per tal de fomentar i desenvolupar una acció pastoral comuna sota l'autoritat del metropolità o de l'arquebisbe. La seva diòcesi particular s'anomena arxidiòcesi, amb la qual cosa les diòcesis restants són sufragànies de la primera (càn. 431, 432 i 435 Codi de dret canònic del 1983 [CDC-83]). Els criteris més usuals per a configurar els arquebisbats han tingut arrels històriques, i actualment raons sociopolítiques i demogràfiques. El pontífex romà determina la seu de l'arquebisbe.
La distinció externa d'aquesta dignitat eclesiàstica es manifesta en l'ús del pal·li a l'hora de presidir les cerimònies litúrgiques dins del territori de la seva jurisdicció. L'arquebisbe, després de la consagració episcopal o provisió canònica, ha de sol·licitar al Papa, en un termini de tres mesos, aquest signe de potestat. La imposició del pal·li correspon al cardenal protodiaca en representació del Papa (càn. 355, § 2 CDC-83). Si se'l canvia de seu metropolitana, li caldrà un nou pal·li (càn. 431 CDC-83). Aquest signe d'autoritat eclesiàstica consisteix en una banda de color blanc, a manera d'estola, confeccionat amb llana blanca, que cobreix les espatlles de l'arquebisbe i li penja pel pit i l'esquena; porta cosides unes creus negres o vermelles. L'estructura del pal·li prové de les formes i l'ús dels segles IX i X. El càrrec d'arquebisbe comporta altres drets honorífics que té en qualsevol lloc de la província: antecedir-lo una creu processional (crux gestatoria), portar musseta i capa curta, beneir el poble, precedir els bisbes sufraganis i ocupar el tron del bisbe. Al seu escut d'armes, hi ha una creu de doble travesser, un barret episcopal que flanquegen deu borles per banda i el pal·li. El tracte de cortesia que li correspon és Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor.
Històricament, els metropolitans, els arquebisbes, es mencionen als concilis de Nicea (325) i Antioquia (341). D'aquest últim, se'n conserva el cànon següent: «Els bisbes de cada província han de saber que el bisbe que presideix la metròpolis té càrrec sobre tota la província; perquè tothom qui té negocis es reuneix de tots els punts a la metròpolis. És per això que es decideix que ell, d'acord amb els cànons antics i reconeguts dels nostres pares, no ha de fer res més enllà del que concerneix a la seva respectiva diòcesi i els districtes que en formen part». S'aplicava a patriarques i primats. L'ofici d'arquebisbe, de la mateixa manera que el de bisbe de la seu principal de la província eclesiàstica, apareix al segle XV.
La jurisdicció de l'arquebisbe és doble: d'una banda, l'episcopal, que atén la diòcesi pròpia; i de l'altra, l'arquebisbal, el govern de la qual s'estén per les diverses diòcesis de la seva demarcació eclesiàstica, i comprèn els bisbes sufraganis i els fidels en la mesura del que explicita la llei. Respecte a això, el cànon 436 del CDC-83 enuncia la norma de les competències de l'arquebisbe, el metropolità, sobre les diòcesis sufragànies: a) vetllar per l'ortodòxia de la fe i la disciplina eclesiàstica, i informar la Santa Seu en cas d'abusos; fer la visita canònica corresponent, a petició de la Seu Apostòlica, si el bisbe sufragani no la cuidés, i designar un administrador diocesà segons el que indiquen els cànons 421, § 2, i 425, § 3; b) les altres competències i potestats que li remetés la Santa Seu, i c) pot dur a terme funcions sagrades a totes les esglésies, però si es tracta de l'església catedral ha d'avisar prèviament el bisbe diocesà. D'altra banda, el cànon 442 estableix les facultats que corresponen a l'arquebisbe per a convocar un concili dins el territori de la seva província, amb el consentiment dels bisbes sufraganis; ha d'indicar el lloc on se celebrarà, la durada, la formalització del reglament i els afers que s'hi tractaran. És competència de l'arquebisbe la presidència del concili, i en cas d'impediment legítim, el president s'ha d'escollir entre els bisbes sufraganis mateixos. Però hi ha un principi general que pressuposa que tot superior ha de posar remei a qualsevol desídia i negligència dels seus subordinats per a no perjudicar l'Església. El tribunal de l'arquebisbe o metropolità és tribunal de segona instància d'apel·lació del tribunal del bisbe sufragani (càn. 1438, § 1).
Històricament, aquests drets arquebisbals eren més amplis. Hi havia els de confirmar, consagrar i transferir bisbes dins de la seva província, acceptar et vot d'aliança i fidelitat, cridar-los individualment o col·lectivament a la seu, concedir-los autorització per a absentar-se de llur diòcesi, autoritzar la tinença de propietats de l'església, aprovar el calendari de l'església de la província (amb el dia de Pasqua indicat) o administrar una diòcesi sufragània en cas de vacant, entre d'altres. Aquests poders els van limitar diversos papes i el Concili de Trento. Trento va mantenir la capacitat del metropolità de convocar els seus bisbes sufraganis per a celebrar un concili provincial cada tres anys i, encara que no tenia jurisdicció directa sobre els fidels dels bisbats de la seva província, per a una atenció més acurada dels seus deures episcopals podia adquirir aquesta jurisdicció en tres casos: per apel·lació, per devolució i per visita canònica. Exercir d'arquebisbe actualment està més relacionat amb l'honor de la designació que per la jurisdicció real, perquè els bisbes particulars estan més connectats amb el pontífex romà, cosa que disminueix la vinculació amb el seu metropolità.
També hi ha arquebisbes que no mantenen una seu metropolitana (arquebisbe ad personam). Acostumen a rebre aquest títol alguns prelats de la cúria romana, coadjutors de bisbes metropolitans i bisbes ordinaris; aquests no gaudeixen de pal·li.
A Espanya hi ha catorze arxidiòcesis: a Barcelona, Burgos, Granada, Madrid, Mèrida-Badajoz, Oviedo, Pamplona, Santiago de Compostel·la, Saragossa, Sevilla, Tarragona, Toledo, València i Valladolid, i se'ls ha d'afegir l'arquebisbat castrense.
Tarragona és una de les seus metropolitanes més antigues de la península Ibèrica: es va constituir durant l'època visigòtica (s. V-VII) i se'n va restaurar la jurisdicció al segle X després de la dominació àrab. Sevilla és una altra de les seus arquebisbals que es van crear durant la monarquia visigòtica, al segle VI, amb influència sobre els diversos bisbats de la Bètica. Entre les personalitats que van dirigir l'arquebisbat sevillà destaquen, per empremta política i cultural, sant Leandre i sant Isidor. Però l'època de més renom de la seu es va configurar amb el descobriment d'Amèrica i la creació a les Índies dels bisbats sufraganis de Santo Domingo, Mèxic i Lima, que van aconseguir elevar-se a arxidiòcesis el 1546. Toledo és la seu arquebisbal que recull més història. Data, de la mateixa manera que la de Tarragona, de l'època visigòtica (s. VI). En aquesta ciutat es van celebrar nombrosos concilis rellevants per les professions de fe formulades i per les normes disciplinàries que en van emanar. Per rellevància política i religiosa, va tenir l'acceptació de moltes seus episcopals, i va exercir una primacia sobre gran part del territori peninsular. Després que Alfons VI reconquerís la ciutat, el papa Urbà II, el 1088, va concedir als seus metropolitans el privilegi d'exercir de primats eclesiàstics sobre els bisbes d'Hispània.
Santiago de Compostel·la es va constituir com a seu arquebisbal en el pontificat de Calixt II (s. XII), cosa que va influir decisivament en el fet de trobar i custodiar les relíquies de l'apòstol Jaume. Per aquest fet, es va convertir en el nucli de peregrinació de l'Occident medieval cristià.
El papa Joan XXII va erigir Saragossa en arxidiòcesi el 1318. València va passar de bisbat a seu metropolitana el 1492, en el pontificat d'Innocenci VIII. El papa Alexandre VI també va distingir Granada amb la seu arquebisbal després de la reconquesta cristiana dels Reis Catòlics, el 1492. El papa Gregori XIII va convertir Burgos en arxidiòcesi el 1574 a petició de Felip II.
Les arxidiòcesis de creació recent són les de Valladolid el 1857, Oviedo el 1954, Pamplona el 1956, Barcelona i Madrid el 1964 i Mèrida-Badajoz el 1994, per bé que la seu de Mèrida va tenir una història intensa durant els segles III i VIII, quan va configurar la província metropolitana Lusitània fins a la dominació islàmica. - V. t.: bisbe n m
<Religió > Cristianisme>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la Neoloteca, el diccionari en línia de termes normalitzats pel Consell Supervisor:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Neoloteca [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 1999-2024.
<http://www.termcat.cat/neoloteca/>
A la Neoloteca trobareu informació més detallada dels termes, que inclou:
- Els criteris que s'han tingut en compte per a l'aprovació de la forma catalana proposada (des del 2011).
- El motiu de normalització dels termes i el tipus de formació lèxica de la denominació aprovada (des del 2018).
- ca arquebisbe | arquebisbessa, n m, f
- es arzobispo
- fr archevêque
- en archbishop
<Religió > Cristianisme>
Definició
<Cristianisme>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca arquebisbe | arquebisbessa, n m
<Religions > Cristianisme>
Definició
<Cristianisme ortodox>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca arquebisbe major, n m
<Religions > Cristianisme > Cristianisme ortodox>
Definició
<Dret canònic>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca arquebisbe metropolità, n m
- es arzobispo metropolitano
<Dret canònic>
