Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de teoria del coneixement. Barcelona: Fundació Barcelona, 1994. 112 p.; 22 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88164-09-4

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca condició, n f
es condición
fr condition
en condition
de Bedingung

Definició

1. Circumstància que fa possible alguna cosa. 2. Lògica. Antecedent en una proposició deductiva.

Nota

La condició real pren de vegades el sentit de causa; la necessària és un dels diferents factors que intervenen en un fet, i la suficient expressa no només el que fa possible l'existència d'una cosa, sinó allò que fa impossible la seva no existència.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca condició, n f
es condición

<Dret civil > Dret civil general>

Definició

Element accidental consistent en una limitació que una persona afegeix a la seva declaració de voluntat, que vincula l'eficàcia d'un negoci jurídic o una obligació a la producció d'un fet concret.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de lingüística. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 219 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 84-88169-04-3

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca condició, n f
es condición
fr condition
en condition

<Lingüística>

Definició

En gramàtica generativa, limitació imposada a l'aplicació d'una regla de la gramàtica.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

ca condició, n f
es condición, n f

<Dret administratiu > Procediment administratiu i acte administratiu>

Definició

Circumstància que una administració pública imposa en un acte administratiu o un contracte del sector públic a la qual queda vinculada l'eficàcia de l'acte o el contracte.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca condició, n f
es condición, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca condició, n f
es condición

Definició

Determinació inclosa en un negoci jurídic mitjançant la qual es vincula l'eficàcia del negoci jurídic o d'una obligació a la producció d'un fet concret.

Nota

Àmbit: Catalunya
Quant a la condició, cal fer referència a dos aspectes: l'aponibilitat de la condició i els requisits del fet condició.
1. L'aponibilitat és la possibilitat de sotmetre els negocis jurídics a condició. En general, i sobre la base del principi de llibertat civil (art. 111-6 Codi civil de Catalunya [CCCat]) s'admet la condició en la major part dels negocis. Així, l'article 531-16 del CCCat estableix les donacions condicionals; l'article 4 del Codi de successions (CS) admet la possibilitat de sotmetre la institució d'hereu a condició suspensiva i l'article 262 del CS admet tant la condició suspensiva com la resolutòria en el cas dels llegats; d'altra banda, l'article 1113 del Codi civil espanyol (CC) les disposa en matèria d'obligacions. Tanmateix, hi ha casos en què l'ordenament no admet l'aponibilitat de condicions: és el cas del matrimoni (art. 45.2 CC) i de les declaracions d'acceptació o de repudiació de l'herència (art. 25.1 CS), normes de caràcter imperatiu fonamentades en l'ordre públic. En l'àmbit testamentari, tampoc no s'admet l'aposició de condicions a la legítima (art. 360 CS), atès que es tracta d'una limitació legal a la facultat de disposar a títol gratuït, i en el cas de condicionar l'atribució, es podria produir un frau al dret dels legitimaris en no percebre l'atribució que tenen reconeguda legalment.
2. L'admissió d'un fet com a condició negocial ha de tenir dues característiques: ser incert i haver estat afegit voluntàriament i arbitràriament. Quant al requisit de la incertesa, el fet és incert si la seva producció no és segura, malgrat que existeixi una probabilitat més o menys gran. La incertesa pressuposa que l'esdeveniment ha de ser futur, tot i que l' article 1113 del CC i l'article 157 del CS es refereixen també a esdeveniments passats que els interessats ignoraven o que són de compliment no reiterable o que no es poden tornar a complir. Certament, el terme incertesa només es pot referir a un fet que no s'ha produït encara i que s'ignora si es produirà, mentre que un fet passat és sempre cert, encara que es pugui desconèixer.
Respecte dels requisits de la voluntarietat i l'arbitrarietat convé destacar que ambdós impliquen que la producció del fet no ha de respondre a una exigència legal o derivada de la naturalesa de les coses, sinó que l'esdeveniment és triat com a condició per la voluntat d'un subjecte. La llibertat de selecció del fet condició no és, amb tot, absoluta, sinó que l'arbitrarietat es veu limitada pels requisits de possibilitat i licitud.
Sempre que un fet posat en condició reuneixi aquests dos requisits, serà considerat una condició pròpia. En canvi, si al fet li manca un d'aquests dos caràcters, es tractarà d'una condició impròpia. En aquest sentit, seran condicions impròpies les que són exigides per la Llei (perquè els manca la voluntarietat i l'arbitrarietat), les que són ja inicialment impossibles (però no si la impossibilitat és sobrevinguda, perquè aleshores es tractarà de l'incompliment de la condició), les il·lícites (perquè l'arbitrarietat és contrària als límits legals -art. 111.6 CCCat-) i les de present o passat (perquè són mancades d'incertesa -art. 1113 CC-).
Si hom se centra en les condicions impròpies deixant de banda les legals -que són sempre de compliment obligatori-, es pot afirmar que l'ordenament fixa diverses conseqüències -diferents a les de les condicions pròpies- per al cas de condicionar un negoci jurídic a la producció d'un fet passat, impossible o il·lícit. Si es tracta de condicions de passat que són determinants de l'eficàcia d'una obligació, n'hi ha prou amb la ignorància de les persones interessades respecte de la seva producció per tal de ser assimilades a les condicions pròpies (art. 1113 CC).
En el cas de disposicions testamentàries, cal tenir present l'article 157 del CS, que introdueix un matís que sembla respondre al màxim respecte per la voluntat dels causants: encara que els testadors coneguin la verificació del fet condició, si aquesta no es pot tornar a produir o no admet reiteració en el seu compliment, la condició es considera complerta.
Per a les condicions il·lícites i impossibles -tenint en compte que a les impossibles s'hi equiparen les irrisòries i les perplexes que esmenta l'article 158 del CS- l'ordenament articula dues regulacions diverses, segons si es tracta d'obligacions o de successions.
Així, en matèria d'obligacions, l'article 1116 del CC determina la nul·litat de l'obligació que depengui de la producció d'un fet impossible, contrari als bons costums o prohibit per la llei, llevat que es tracti d'un fet negatiu, cas en què la condició es tindrà per no formulada.
Aquesta solució contrasta amb l'adoptada en el cas de disposicions testamentàries, atès que els articles 158 i 159 del CS tenen per no formulades aquestes condicions, llevat que es tracti d'una condició il·lícita i es demostri que el compliment de la condició va ser el motiu determinant de la realització de l'atribució testamentària, cas en què l'atribució es considerarà nul·la.
El diferent criteri adoptat pels legisladors s'acostuma a explicar amb el recurs al principi del favor testamentii, en aplicació del qual s'acostuma a salvar, en la mesura del possible, la validesa dels negocis mortis causa, perquè quan assoleixen eficàcia jurídica no poden ser modificats, precisament pel fet que adquireixen l'eficàcia amb la mort del causant i ja no es pot, per tant, fer una declaració de voluntat que elimini la impossibilitat o la il·licitud. En definitiva, hom prefereix l'atribució patrimonial per damunt de la limitació afegida a la declaració de voluntat.
A grans trets, es pot fer una doble classificació de les condicions d'acord amb dos criteris diversos: des de l'òptica de la configuració del fet posat en condició i des de l'òptica de l'eficàcia de la mateixa condició. Així, una condició ha de respondre sempre a ambdós criteris classificadors, atès que tenen en compte el fenomen condicional des d'angles diferents.
3.1. Si es pren com a referència el fet seleccionat per a introduir l'element d'incertesa en el negoci jurídic -és a dir, el fet condició- es pot fer una nova distinció que no té caràcter excloent, sinó complementari. D'aquesta manera es pot distingir entre condicions positives i negatives, i entre condicions potestatives, casuals i mixtes. L'element indicatiu del fet condició que determina la qualificació de la condició com a positiva o negativa es troba en les circumstàncies en què se celebra el negoci jurídic. Així, la condició és positiva quan l'esdeveniment que s'espera ha de determinar un canvi en les circumstàncies actuals (art. 1117 CC); en canvi, és negativa quan no es produeixi un determinat esdeveniment i, en definitiva, les circumstàncies no es veuen alterades (art. 1118 CC i art. 156 CS).
En el cas de les condicions potestatives, casuals i mixtes, el criteri classificador es basa en la causa que provoca el fet posat en condició. La condició és potestativa quan el seu compliment depèn de la voluntat d'un dels interessats. En l'àmbit dels negocis mortis causa, no hi ha problema per a admetre-la (art. 156 i 267.4 CS); en canvi, no s'admet en matèria contractual, ja que l'article 1115 del CC declara la nul·litat de la condició que depengui de l'exclusiva voluntat del deutor. En cas contrari, es vulneraria un dels fonaments de la contractació: la no arbitrarietat en el compliment de les obligacions contractuals, determinat en l'article 1256 del CC quan estableix que la validesa i el compliment dels contractes no es poden deixar a l'arbitri d'un dels contractants. La condició és casual quan la seva realització depèn de la sort o de la voluntat d'un tercer (art. 1115.2 CC). I, finalment, la condició és mixta quan la seva producció depèn en part de la voluntat d'un dels interessats i, en part, d'altres circumstàncies.
3.2. En funció de l'eficàcia negocial, la condició pot deixar en suspens els efectes negocials o permetre'n la producció mentre no es verifiqui el fet posat en condició. En aquest sentit, les condicions poden ser suspensives o resolutòries.
La condició és suspensiva quan la seva aposició comporta que els efectes del negoci o de l'atribució successòria es vegin vinculats al compliment de la condició (art. 1113.1 i 1114 CC; art. 155 i 265 CS). La condició suspensiva endarrereix la producció dels efectes negocials fins al moment de la seva verificació, moment en què el negoci esdevé plenament eficaç.
En canvi, la condició resolutòria permet que el negoci jurídic desplegui tota l'eficàcia (art. 1113.2 CC), però el seu compliment determinarà el cessament dels efectes (art. 1114 CC). Així, doncs, quan la condició resolutòria es verifica, el negoci esdevé ineficaç.
En l'àmbit testamentari, el CS no admet la possibilitat de sotmetre a condició resolutòria la institució d'hereu (art. 154.1 CS), excepció feta de l'establiment d'una substitució fideïcomissària (art. 182 CS). En canvi, sí que fixa el sotmetiment del llegat a condició resolutòria (art. 262.1 CS).
Un cop celebrat el negoci jurídic condicional, la seva eficàcia passa necessàriament per dues fases, la primera de les quals és comuna a tot negoci condicional i finalitza quan s'esdevé la segona fase, que variarà en cada cas.
4.1. La fase comuna és la de pendència i implica ignorància sobre el compliment del fet condició. Si la condició és suspensiva, els efectes negocials no es produeixen, de manera que únicament es genera una expectativa de dret o a ocupar una posició jurídica passiva si s'arriba a produir el fet condició.
En l'àmbit contractual l'expectativa està protegida per l'ordenament, atès que es permet l'exercici d'accions que tendeixen a conservar-la, a evitar la frustració de l'expectativa (art. 1121.1 CC, art. 9.2 Llei hipotecària [LH] i art. 51.6 del Reglament hipotecari [RH]). En l'àmbit testamentari, els articles 155.1 i 263.3 del CS confirmen que es tracta d'una mera expectativa, perquè si la condició no es compleix o els afavorits moren abans del compliment de la condició, no transmeten cap dret a llurs hereus.
Si la condició és resolutòria, el negoci serà eficaç mentre no es compleixi la condició, de manera que es produeixen els efectes com si el negoci fos pur (art. 1113 CC, art. 264 CS). Els drets i les obligacions ja han nascut i són exercitables. Tanmateix, les posicions jurídiques dels interessats són clarament claudicants perquè si el fet condicional es verifica, s'extingiran drets i obligacions. Per aquest motiu, l'ordenament arbitra mecanismes de protecció per a qui en resulti afavorit o tingui en la condició resolutòria una garantia dels seus interessos. Així, s'estableix inscriure la condició en el Registre de la propietat (art. 9 2 LH i art. 51.6 RH).
Finalment, convé destacar que en tota situació de pendència, ja sigui la condició suspensiva, ja sigui resolutòria, cal aplicar-hi l'article 1122 del CC, sempre que l'obligació o l'atribució tinguin per objecte una cosa determinada. L'esmentat precepte regula les conseqüències de la destrucció i la millora de la cosa objecte del negoci mentre la condició està pendent, determinant qui suportarà el risc i sobre qui recaurà la responsabilitat.
4.2. La segona fase comporta el final de l'anterior i presenta dos vessants totalment oposats: bé la condició es compleix, bé esdevé impossible que es compleixi. En qualsevol cas, aquesta segona fase determina l'eficàcia o la ineficàcia negocial. El compliment és una de les maneres en què cessa la situació de pendència (art. 1114 CC). Per tal que la condició es consideri complerta cal, en principi, que es produeixi el fet en què consisteix (si la condició és positiva -art. 1117 CC-) o que no es produeixi (si és negativa -per exemple, l'art. 1118.1 CC-). Amb tot, s'articula un compliment sanció substitutori del compliment material del fet condició, com a resposta de l'ordenament jurídic a l'activitat fraudulenta de l'obligat o de l'interessat en la manca de compliment de la condició que n'impedeix la verificació (art. 1119 CC i art. 157.3 CS, respectivament).
D'altra banda, el temps en què la condició s'ha de complir és delimitat per dos moments: després de la celebració del negoci (art. 1113, paràgraf primer, CC) o de la mort dels testadors (art. 157.1 CS), i abans del temps fixat, ja sigui expressament (art. 1117 i 1118.1 CC, i art. 157.2 CS), o bé implícit en el mateix negoci o la naturalesa del fet condicional (art. 1118.2 CC i art. 157.2 CS). Verificada la condició, si és suspensiva permet a les parts contractuals exigir-se el compliment de llurs obligacions i que els hereus condicionals puguin gaudir de l'herència, o els legataris reclamar el llegat (art. 1114 CC, art. 154.2 i 265.1 CS). Si la condició és resolutòria, els efectes negocials cessaran i les parts hauran de restituir tot allò que van percebre (art. 1123.1 i 3 CC, i art. 264 CS).
La frustració també posa fi a la situació de pendència. La frustració de la condició es concreta en dos aspectes: l'excés temporal en les condicions positives i els esdeveniments naturals o l'activitat humana en les negatives. Així, la condició positiva s'entén incomplerta si en el temps assenyalat per al seu compliment no s'ha produït o resulta evident que ja no es produirà (art. 1117 CE). I la condició negativa s'incompleix quan es verifica el fet o es desenvolupa l'activitat vedada per la condició (art. 1115.2 in fine CC, art. 156 CS). Un cop determinat que la condició suspensiva no es complirà, el negoci esdevé definitivament ineficaç; si la condició és resolutòria l'eficàcia deixa de ser claudicant i esdevé definitiva.
Un cop complerta la condició, cal valorar si els efectes operen retroactivament o bé ho fan de manera no retroactiva. En el primer cas es considera que el negoci és eficaç (condició suspensiva) o ineficaç (condició resolutòria) des del moment en què se celebra. En el segon cas l'eficàcia negocial s'entén produïda o cessada des del moment en què es compleix la condició. L'ordenament jurídic parteix del principi de retroactivitat (art. 1120 i 1123.1 CC). En l'àmbit dels negocis inter vivos no hi ha cap obstacle per a admetre la possibilitat d'establir un pacte en contra, ja que així ho permet la lectura dels articles 111-6 del CCCat i 1255 i 1120.1 in fine del CC, atès que el principi de retroactivitat s'ha de considerar de caràcter dispositiu, de manera que pot ser derogat per la voluntat dels particulars. D'aquesta manera, l'eficàcia negocial dependrà de la verificació d'un esdeveniment incert, però en canvi l'eficàcia del compliment del mateix esdeveniment es projectarà cap al futur, i no cap al passat, és a dir, des de la perfecció del negoci.
En definitiva, el negoci és condicional depenent de la retroactivitat dels efectes de la voluntat de les parts, sempre tenint present que amb caràcter subsidiari regeix el principi de la retroactivitat.
És una qüestió diferent el cas de les atribucions testamentàries, sobretot en el cas de la institució d'hereus, atès que la seva finalitat és dotar de cobertura la vacant de titularitats que altrament es produiria amb la mort dels causants. La retroactivitat prevista per la norma (art. 154.2 CS) no pot ser objecte d'exclusió per part del testador, ja que això atemptaria contra els principis successoris de l'ordenament civil català.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca condició, n f

<Dret>

Definició

Circumstància imposada en una negociació o en un acord.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: Les condicions per a la cessió eren dràstiques.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:

PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>

ca condició, n f
es condición
fr condition
en condition

<Lingüística>

Definició

Factor que s'ha de tenir en compte per tal d'avaluar una teoria, una classificació, una anàlisi, etc.

Nota

Les condicions poden ser necessàries i/o suficients. En gramàtica generativa, el terme s'ha utilitzat fonamentalment per a referir-se als requisits previs que s'han de complir perquè puga operar una regla transformacional. En aquest sentit, es parla de condició d'adjacència, d'illa nominativa, de subjacència, de ciclicitat, etc.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Portal terminològic valencià [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2023.
<http://www.avl.gva.es/lexicval/ptv>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca condició, n f
es condición
fr condition
en condition

<Matemàtiques>

Definició

Restricció o premissa que delimita el conjunt de resultats possibles d'una equació o d'un sistema d'equacions.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "condició" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició