Back to top

Cercaterm

Cercador der ensems de fiches terminologiques qu'eth TERMCAT met a disposicion publica.

S’auetz de besonh mès informacion, vos podetz adreçar ath servici de Consultacions (registre).

Resultats per a la cerca "dispensa" dins totes les àrees temàtiques

dispensa dispensa

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  dispensa, n f
  • es  dispensa

<Dret civil > Dret civil general>

Definició
Autorització que la mateixa llei atorga per deixar de complir-la en alguns casos determinats.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  dispensa, n f
  • es  dispensa

<Dret civil>

Definició
Autorització que la mateixa llei atorga per a deixar de complir-la en uns casos determinats.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • Autorització sotmesa a determinats requisits que es regula en l'article 48 del Codi civil espanyol (CC) i que s'atorga per tal de permetre contreure matrimoni quan concorren, en algun dels futurs cònjuges o entre ells, l'impediment d'edat a partir dels catorze anys, el de parentiu col·lateral de tercer grau o el de condemna com a autor o còmplice de la mort dolosa del cònjuge anterior de qualsevol d'ells (art. 46 i 47 CC).
    El jutge de primera instància pot dispensar l'impediment d'edat a partir dels catorze anys i el de tercer grau entre col·laterals, sempre que hi concorrin causa justa i a instància de part. Per la seva banda, el Ministeri de Justícia pot dispensar el de mort dolosa d'un cònjuge anterior, també a instància de part. Malgrat el silenci del CC, en aquest darrer cas s'entén que també es requereix causa justa. En tots els casos, la dispensa és de concessió discrecional i el terme part s'ha d'interpretar en sentit processal, de manera que no es pot limitar el cònjuge que interposa l'acció de nul·litat.
    La dispensa ha d'anar seguida d'un expedient que es tramita d'acord amb la legislació del Registre Civil. En el cas de dispensa per raó d'edat, l'expedient requereix que siguin escoltats el menor i els seus pares o guardadors. D'acord amb els articles del 260 al 262 del Reglament del Registre Civil (Reial decret del 14.11.1958), l'expedient s'ha de tramitar reservadament. A més, en l'audiència relativa al tercer grau de parentiu entre col·laterals, cal fer constar l'arbre genealògic. L'últim paràgraf de l'article 48 possibilita la dispensa posterior a la celebració del matrimoni i en preceptua la convalidació des de la celebració, excepte que la nul·litat s'hagi instat judicialment per alguna de les parts. Perquè aquesta excepció esdevingui eficaç cal que l'acció de nul·litat ja estigui interposada en sol·licitar la dispensa, sense que la sol·licitud posterior de dispensa impedeixi la concessió de la nul·litat, atès que si fos al contrari, la possible convalidació del matrimoni quedaria en mans dels legitimats per a exercir l'acció de nul·litat. D'aquesta manera, l'impediment de parentiu col·lateral de tercer grau, el de crim i el de manca d'edat a partir dels catorze anys poden ser convalidats per dispensa posterior. El matrimoni sotmès a algun dels impediments legals dels articles 46 i 47 del CC que hagi estat contret sense dispensa ha de ser considerat nul.
    En relació amb l'impediment de parentiu cal tenir en compte que la línia recta consanguínia i per adopció i la col·lateral consanguínia fins al segon grau no són susceptibles de dispensa, amb la qual cosa aquests matrimonis sempre són nuls. Una altra cosa és que puguin produir algun tipus d'efectes d'acord amb la doctrina del matrimoni putatiu (art. 79 CC).
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  dispensa, n f
  • es  dispensa, n f

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  dispensa, n f
  • es  dispensa

<Dret canònic>

Definició
Autorització atorgada per l'autoritat eclesiàstica, dins els límits de la seva competència, que permet deixar de complir una disposició legal eclesiàstica en un cas particular.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Els ordenaments jurídics no poden fixar tots els casos possibles de dispensa, sobretot si són molt especials o atípics. Si se n'esdevenen és perquè, o bé estan fixats per la llei, o bé el subjecte s'ha de conformar i complir la legalitat (violentant, potser, la seva consciència o la justícia de la situació concreta). En principi, el dret determina poques excepcions extralegals o contràries a la llei.
    Tanmateix, l'ordenament canònic té en compte la realitat del fur intern i el principi de la salus animarum, és més flexible i, a banda de poder establir legalment més casos atípics o, fins i tot, d'admetre el costum contra la llei, també permet la inobservança de la llei positiva per decisió de la jerarquia eclesiàstica en l'àmbit administratiu, ja sigui amb remeis establertes per l'ordenament (el privilegi i la dispensa), com amb solucions alegals (la dissimulatio i la tolerància).
    La dispensa és regulada pels cànons del 85 al 93 del Codi de dret canònic del 1983. Es diferencia del privilegi en el fet que, mentre aquest té la finalitat d'aplicar-se a una generalitat de casos o de ser permanent en el temps, la dispensa es determina per a un sol cas, amb el qual s'extingeix sense atorgar una situació jurídica més favorable en el futur.
    La naturalesa de la dispensa no ha suscitat la mateixa polèmica que la del privilegi, ja que sempre ha estat clar que es tracta d'una concessió individual de l'autoritat. La dispensa no qüestiona la vigència de la llei, que roman intacta, sinó que concedeix un incompliment puntual: la persona interessada, un cop esgotada la dispensa, continua obligada per la mateixa llei.
    En dret canònic, no es pot concedir mai una dispensa d'una llei divina o natural, sinó només de les lleis eclesiàstiques, entre les quals queden genèricament excloses les lleis penals i processals, la dispensa de les quals queda reservada a la Santa Seu (càn. 87). Les normes que determinen elements essencials constitutius de les institucions o dels actes jurídics també queden excloses de la dispensa (càn. 86).
    Com que la dispensa no qüestiona la vigència de la llei per a tota una comunitat, ni amb caràcter indefinit, el dret estatal també la fixa, però amb limitacions importants. Així, si per al dret civil només són dispensables les lleis que ho estableixen expressament, per al dret canònic ho són totes les eclesiàstiques, amb les excepcions ja esmentades, de manera que les possibilitats de dispensa són veritablement àmplies, sobretot si hom té en compte que, segons l'ordenament actual, els bisbes poden dispensar de totes les lleis eclesiàstiques llevat de les reservades a la Santa Seu, i si és difícil acudir a la Santa Seu i la demora provoca perill de dany greu, qualsevol ordinari en pot dispensar, fins i tot en el cas de reserva (càn. 87).
    Entre els casos més habituals que afecten les persones físiques en l'ordenament canònic, destaquen les dispenses sobre impediments en la recepció de sagraments, com són el matrimoni (càn. 1078) i la sagrada ordenació (càn. 1040 al 1047).
    L'ordinari del lloc, és a dir, el bisbe i els qui gaudeixen de potestat executiva a la diòcesi (càn. 134), pot dispensar dels impediments matrimonials d'edat (càn. 1083), disparitat de cultes (càn. 1086), rapte (càn. 1089), consanguinitat (càn. 1091), afinitat (càn. 1092), honestedat pública (càn. 1093) i adopció (càn. 1094); també pot dispensar de la forma canònica de contraure matrimoni (càn. 1118 i 1127), així com d'altres impediments en sagraments: l'edat per a la confirmació o l'eucaristia. Les dispenses dels impediments matrimonials d'orde sagrat, de vot perpetu i de crim es reserven a la Santa Seu (càn. 1078).
  • V. t.: privilegi n m
dispensa dispensa

<Dret > Dret administratiu>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

  • ca  dispensa, n f
  • es  dispensa, n f

<Dret administratiu > Activitat administrativa>

Definició
Acte pel qual una administració pública exonera un administrat o una altra administració pública de complir un deure.