Cercaterm
Cercador der ensems de fiches terminologiques qu'eth TERMCAT met a disposicion publica.
S’auetz de besonh mès informacion, vos podetz adreçar ath servici de Consultacions (registre).
Resultats per a la cerca "dot" dins totes les àrees temàtiques
<Esport > Tir > Tir amb arc>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la Neoloteca, el diccionari en línia de termes normalitzats pel Consell Supervisor del TERMCAT.
Els termes normalitzats han estat objecte d'un estudi exhaustiu que en garanteix l'adequació terminològica i s'han sotmès a l'aprovació del Consell Supervisor, un òrgan permanent i col·legiat amb representants de l'Institut d'Estudis Catalans i el TERMCAT, i especialistes dels diversos àmbits del coneixement.
- ca creu, n f
- ca mosca, n f
- es aspa
- es mosca
- fr mouche
- en dot
<Esport > Tir > Tir amb arc>
Definició
<Esport > Tir > Tir amb arc>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de tir amb arc. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991. 83 p.; 20 cm. (Diccionaris dels esports olímpics; 12)
ISBN 84-7739-230-7
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca creu, n f
- es aspa
- fr mouche
- en dot
<Esport > Tir > Tir amb arc>
Definició
<21 Caça, pesca i tir > 03 Tir > 03 Tir amb arc>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>
- ca creu, n f
- ca mosca, n f
- es aspa
- es mosca
- fr mouche
- en dot
<Esport > 21 Caça, pesca i tir > 03 Tir > 03 Tir amb arc>
Definició
<Dret > Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>
- la dos dotis, n f
- ca dot, n m
- es dote, n f
- fr dot, n f
- it dote, n f
<Dret romà>
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dot, n m
- es dote
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Amb el sistema dotal un dels cònjuges aportava uns béns propis per a subvenir a les càrregues del matrimoni, i el marit els administrava. El dot de vegades contenia tots els béns del cònjuge en qüestió (generalment sempre, si la dona era qui l'aportava, i quasi mai en el cas del marit), però era compatible amb la reserva de béns privatius diferents dels dotals (parafernals, en el cas de la dona).
Es distingia el dot femení i el dot masculí.
1) EL DOT DE LA MULLER. Segons la tradició romana, el dot era una donació especial que de part de la dona i en nom seu es feia al marit per contribuir a les càrregues econòmiques del matrimoni (amb els seus fruits, beneficis i avantatges, entre d'altres). Si el marit encara estava a la casa del pare i sota potestat seva, aleshores ell era qui rebia el dot amb el seu fill. El dot es constituïa en un document públic, en capítols o pacta dotalia, atorgats davant de notari i de dos testimonis, que expressava de manera explícita el consentiment dels pares (tutors o consell de família) i dels cònjuges al seu matrimoni. En tot cas, era una aportació que obligatòriament havia de fer la dona o algú per ella en contraure matrimoni; així ho assenyala l'obra justinianea (que la concebia com un deure natural atesa la debilitat femenina) i d'aquesta manera es practicava a Catalunya.
Integraven el dot elements patrimonials avaluables des del punt de vista econòmic (diners, béns mobles, béns immobles, ramats de bestiar, crèdits, entre d'altres). Els pares de la dona tenien la càrrega de donar-lo a la filla que es casava amb càrrec a llurs patrimonis (el lliurament el feia el pare per ell i per la seva esposa i mare de la núvia). Res no impedia, però, que fos un altre qui dotés la dona si els pares no tenien recursos suficients, i també un tercer podia augmentar el dot patern amb una aportació particular seva. En les famílies sense recursos, els senyors solien assumir aquesta obligació amb un donatiu, i també les universitats i les confraries preveien aquestes contingències per als membres que en formaven part.
La norma era que una dona no es podia casar si no aportava un dot. Si els pares eren morts, però havien fet testament, per norma general, ells mateixos deixaven fixat el dot de la filla, si finalment es casava, xifrat conjuntament amb els drets legitimaris que tenia, i el lliurava l'hereu de la casa o el seu tutor si era menor d'edat quan efectivament contragués matrimoni. Una altra nota característica del dot era que el seu lliurament sempre estava condicionat a la celebració efectiva del matrimoni. Ara bé, es podia lliurar el mateix dia del casament o es podia pactar un ajornament, i encara un fraccionament, per a fer-lo efectiu en dos terminis o més.
Així doncs, el dot era de la dona (res uxoria, en terminologia romana); ella n'era la titular, tot i que en lliurar-lo al marit (sol o amb el seu pare) aquest n'adquiria l'usdefruit i l'administració (en els béns parafernals, si la dona ho volia, podia encomanar-li l'administració, però no li cedia l'usdefruit). La seva quantia es fixava sempre segons les possibilitats econòmiques de la casa de la núvia; no hi havia cap norma escrita que indiqués com s'havia d'establir, però sens dubte les parts ho pactaven. També cal tenir en compte que, quan s'establia el dot, el que finalment es lliurava per la filla que es casava incloïa els drets legitimaris i altres drets successoris de la dona respecte de la seva casa d'origen; per això, com era habitual, quan el rebia o se li atorgava, se li feia renunciar a qualsevol dret que mai pogués tenir sobre les herències del seu pare i de la seva mare.
Pel que fa a l'administració marital del dot, hi havia un seguit de limitacions: a) el marit o el seu pare, segons el cas, n'eren responsables, i se'ls exigia que actuessin amb la diligència d'un bon pare de família; b) no es podien alienar els béns dotals ni gravar-los sense el consentiment i la intervenció de l'esposa; c) el marit responia de la pèrdua o desaparició dels béns en cas de culpa o negligència; d) la dona podia recuperar plenament el dot en dissoldre's el matrimoni (separació, nul·litat o mort del marit), si els creditors del marit executaven els seus crèdits, i si l'espòs havia desaparegut o si havia esdevingut pobre; e) la protecció jurídica que tenia el dot es complementava amb l'establiment automàtic d'una hipoteca legal a favor de l'esposa respecte del patrimoni del seu marit (i el del seu sogre, segons el cas), i f) en cap cas el dot no responia dels deutes del marit, llevat dels casos en què ella mateixa ho hagués consentit.
En cas de restitució del dot, s'havia de fer de la mateixa manera com es va lliurar. Tanmateix, sempre s'havia de considerar el que establien els capítols matrimonials, que solien fer algunes previsions sobre això, com ara que es destinés als fills comuns o que retornés a la casa dels pares sens perjudici dels drets d'aliments que tenia i d'alguna reserva que se li hagués concedit per a testar. Si l'esposa moria, aleshores el dot havia de ser restituït als fills del matrimoni, si n'hi havia, per bé que si eren menors d'edat el pare en mantenia l'usdefruit i l'administració no ja com a béns dotals sinó senzillament com a béns privatius dels fills menors; i si no hi havia fills, el dot retornava a la casa paterna de la dona, als seus pares o a l'hereu dels seus pares.
El sistema dotal no era incompatible amb l'existència de béns parafernals ni amb l'establiment de determinats règims econòmics comunitaris. Finalment, cal assenyalar que a Catalunya el dot de la dona generalment s'anomenava aixovar o exovar, precisament per distingir-lo del dot masculí que en alguns casos també s'establia, com s'ha pogut comprovar, i que curiosament mantenia particularment la denominació de dot.
2) EL DOT DEL MARIT O DEL PUBILL. Tardanament es va introduir a Catalunya el dot masculí, que el dret romà no establia, i al qual alguns autors atribueixen un origen germànic. Igualment, era una aportació econòmica patrimonial que feia el marit per a subvenir a les càrregues del seu futur matrimoni, però es pactava quan precisament la futura esposa era heretera (pubilla) amb una presumible, però no necessària, capacitat econòmica superior, i ell era qui ingressava en la casa d'ella (en algun territori català també se l'anomenava aixovar).
L'origen de la institució no es coneix de manera exacta; hom el considera de tradició germànica, com els mateixos règims matrimonials comunitaris. El cas és que se n'acredita la pràctica coincidint amb l'aparició i l'expansió d'aquells règims (si més no, és el moment en què se'n té constància). Malgrat l'opinió d'algun autor, aquesta institució es practicava arreu del Principat. En qualsevol cas, aquí es pot repetir tot el que s'ha dit respecte del dot femení pel que fa a la constitució, el contingut, la finalitat i la restitució. Quant a l'administració, corresponia al marit o al pare de la dona, si vivia, i els cònjuges s'incorporaven a la família d'ella.
El dot masculí no comprenia per regla general tot el patrimoni del marit, sinó una part determinada (a diferència del de la dona, que normalment comprenia tots els seus béns, incloent-hi els legitimaris i d'altres que podia tenir sobre la casa dels seus pares). I una peculiaritat que s'esdevenia en aquest cas era que el marit, quan ingressava a casa de la dona, acostumava a rebre una soldada (que en algun territori es coneixia com a dret de cabalatge), una espècie de compensació econòmica pels serveis que hi prestaria. Es tractava d'una suma de diners que cobraria durant el temps que es fixés (no era vitalícia, sinó per un temps, que podia ser un any, dos, quatre o més); cada mes, cada semestre o a l'any. Aquests ingressos eren privatius del marit.
<Ciències socials > Antropologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca dot, n m
- es dote
- en dowry
<Antropologia>
Definició
<Zoologia > Espècies pesqueres>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ALEGRE, Montserrat; LLEONART, Jordi; VENY, Joan. Espècies pesqueres d'interès comercial: Nomenclatura oficial catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1992. 64 p.
ISBN 84-393-2027-2
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca dot, n m
- ca famfre, n m sin. compl.
- ca gerna, n f sin. compl.
- ca pàmpol rascàs, n m sin. compl.
- ca rascàs, n m sin. compl.
- ca xerla, n f sin. compl.
- ca xerna, n f sin. compl.
- es cherna
- fr cernier commun
- en stone bass
- en wreck-fish
- nc Polyprion americanum
<Peixos>
Definició
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca dot, n m
- es dote
<Dret civil > Dret de família>
Definició
<Zoologia > Peixos>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
LLEONART, Jordi. Noms de peixos [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2016. (Diccionaris en Línia)
<http://www.TERMCAT.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/173/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull denominacions catalanes de peixos i les posa en correspondència amb els noms científics a què cal atribuir-les.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes acordades a la normativa que tenen una gran extensió.
- Sinònims complementaris: Formes acordades a la normativa que tenen una extensió menor.
- Variants lingüístiques: Formes no adequades o no normatives i manlleus no adaptats (tots aquests casos, escrits en cursiva).
L'ordenació de les llengües prioritza les formes catalanes, seguides del nom científic i dels equivalents en altres llengües.
La nomenclatura procedeix d'un corpus de més de dues-centes trenta obres buidades o consultades, que van des del segle XIV fins a l'actualitat, amb la grafia revisada.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca dot, n m
- ca atzèrnia, n f sin. compl.
- ca dot [adult], n m sin. compl.
- ca dot de fons, n m sin. compl.
- ca famfre, n m sin. compl.
- ca gerna, n f sin. compl.
- ca gèrnera, n f sin. compl.
- ca pàmpol, n m sin. compl.
- ca pàmpol rascàs, n m sin. compl.
- ca pàmpol rascàs [jove], n m sin. compl.
- ca pàmpol verd, n m sin. compl.
- ca rascàs, n m sin. compl.
- ca atzerina, n f var. ling.
- ca atzernia, n f var. ling.
- ca cherna, n f var. ling.
- ca dòt, n m var. ling.
- ca fambre, n m var. ling.
- ca gerla, n f var. ling.
- ca gernera, n f var. ling.
- ca gét-lera, n f var. ling.
- ca jerna, n f var. ling.
- ca pampol, n m var. ling.
- ca pampol rascás, n m var. ling.
- ca pampol rascat, n m var. ling.
- ca pàmpol rascat, n m var. ling.
- ca pepe, n m var. ling.
- ca rascás, n m var. ling.
- ca rescàs, n m var. ling.
- ca romero, n m var. ling.
- ca xerla, n f var. ling.
- ca xerna, n f var. ling.
- nc Polyprion americanus
- nc Polyprion americanum var. ling.
- nc Polyprion cernium var. ling.
- es cherna
- es mero
- fr cernier commun
- en stone bass
- en wreck-fish
- en wreckfish
<Peixos > Serrànids>
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dot, n m
- es dote
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: País Valencià
-
El pare tenia l'obligació de constituir el dot, però no pas la mare, que només hi estava obligada si el pare no tenia prou béns. Tanmateix, la dotació que feia la mare havia de ser dels béns parafernals, ja que si la feia dels béns dotals era necessari el consentiment marital. També era obligatori que el marit augmentés el dot de la dona amb una nova donació: l'escreix. La constitució del dot era irrevocable, i per a materialitzar-lo no calia el consentiment de la filla.
Perquè es pogués materialitzar el dot, era un requisit imprescindible que se celebrés el matrimoni, però no calia lliurar els béns al marit perquè el dot tingués validesa. Aquest fet està relacionat amb la triple tipologia del dot: el lliurat, el promès i el confessat. El dot lliurat era el més comú; el promès i no pagat era exigible, i el confessat era el que el marit manifestava que havia rebut i realment no havia estat així, i l'havia de reclamar en el termini de cinc anys després de la celebració del matrimoni, ja que en cas contrari es reputava com a dot pagat.
També es distingia entre el dot estimat i el dot inestimat. En el cas del dot estimat, el marit adquiria la propietat dels béns dotals que li havien estat lliurats, i també eren seus els fruits, amb l'obligació de dedicar-los al sosteniment de la família. El risc també era del marit, atesa la condició de propietari dels béns de la dona, i podia vendre o alienar els béns dotals sense el consentiment de la dona.
En el cas del dot inestimat, la dona conservava la propietat dels béns lliurats al marit, però no en podia disposar sense el consentiment del marit. El marit tampoc no els podia vendre o alienar sense el consentiment de la dona. En aquest cas, el risc dels béns dotals corresponia a la dona, però la possessió dels béns corresponia al marit, que tenia l'obligació de destinar els fruits al sosteniment de la família. - V. t.: escreix n m
- V. t.: esponsalici n m
