Back to top
arrogació d'atribucions arrogació d'atribucions

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  arrogació d'atribucions, n f
  • es  arrogación de atribuciones

<Dret penal>

Definició
Acció d'atribuir-se, sense tenir-hi dret, una facultat, un poder o una qualitat.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • El Codi penal (CP) del 1995 castiga -com ho feia també el CP del 1973 en els articles 377 i següents- l'arrogació d'atribucions legislatives, o administratives o judicials, que una autoritat o un funcionari o funcionària públic no té (art. 506, 507 i 508, respectivament).
    Cal remarcar un clar enduriment de les penes: ara s'imposen conjuntament, a més de les tradicionals penes privatives de drets -inhabilitacions i suspensions-, penes de presó i penes de multa. L'article 506 del CP del 1995 protegeix la correcta titularitat de l'exercici d'atribucions normatives o legislatives, i procura evitar la intromissió d'altres poders de l'Estat en l'exercici de la funció legislativa o normativa com a atemptat contra el principi de la divisió de poders (secció segona, «De la usurpació d'atribucions», del capítol III, «Dels delictes contra la divisió de poders», del títol XXI, «Delictes contra la Constitució», del llibre II CP del 1995). Però també es protegeixen les competències normatives de les diverses institucions de l'Estat (Govern de l'Estat, governs autonòmics, etc.). L'article 506 estableix que «l'autoritat o el funcionari públic que, mancat d'atribucions per a fer-ho, dicti una disposició general o en suspengui l'execució ha de ser castigat amb la pena de presó d'entre un i tres anys, multa d'entre sis i dotze mesos i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un termini d'entre sis i dotze anys.» Es tracta d'un delicte especial propi -no té correspondència amb un altre delicte comú- que només pot ser comès per una autoritat o un funcionari públic «a efectes penals» (art. 24 CP del 1995).
    Per «disposició general» s'ha d'entendre qualsevol disposició normativa -les lleis- que inclou els reglaments -així ho feia expressament l'article 377 del CP del 1973, predecessor de l'article 506 del CP del 1995-, que es diferencien dels actes administratius singulars o generals, en què els primers no s'exhaureixen en llur mer compliment, sinó que es mantenen i són susceptibles d'una pluralitat indefinida de compliments, mentre que els actes administratius s'exhaureixen en llur mer compliment (la Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 6.6.1978, Repertorio de jurisprudencia Aranzadi [RJA] 1978\2306 exclou de l'aplicació d'aquest delicte una resolució que constitueixi un acte administratiu). L'acció típica consisteix a dictar una llei o un reglament, o bé a suspendre'n l'execució.
    Per «suspendre l'execució d'una disposició general» s'entén 'derogar o deixar temporalment o definitivament sense efecte l'aplicació de l'esmentada disposició'. Cal, doncs, dictar una resolució que suspengui expressament o tàcitament una disposició general, sense tenir competència per a fer-ho. Es tracta d'un delicte dolós -és possible el dol eventual-, sense que el CP del 1995 castigui la modalitat imprudent (art. 12 CP del 1995, «les accions o omissions imprudents només s'han de castigar quan expressament ho disposi la Llei»).
    L'article 507 del CP del 1995 prescriu que «el jutge o magistrat que s'arrogui atribucions administratives que no posseeix, o que impedeixi el legítim exercici de la persona que les té, ha de ser castigat amb la pena de presó d'entre sis mesos i un any, multa d'entre tres i sis mesos i suspensió d'ocupació o càrrec públic per un període d'entre un i tres anys», i té el precedent legal en l'article 378.1 del CP del 1973. L'article 507 protegeix la correcta titularitat de l'exercici d'atribucions administratives que no tinguin els jutges o magistrats, i que pertoquin a altres poders (l'executiu o el legislatiu). Cal tenir en compte que les funcions judicials no són únicament jurisdiccionals, sinó també administratives. El precepte, doncs, només castiga el jutge o jutgessa o magistrat o magistrada que exerceix funcions administratives que no li pertoquen.
    L'article 508 afirma que «l'autoritat o el funcionari públic que s'arrogui atribucions judicials o impedeixi executar una resolució dictada per l'autoritat judicial competent ha de ser castigat amb les penes de presó d'entre sis mesos i un any, multa d'entre tres i vuit mesos i suspensió d'ocupació o càrrec públic per un període d'entre un i tres anys». A més, «l'autoritat o el funcionari administratiu o militar que atempti contra la independència dels jutges o dels magistrats, garantida per la Constitució, adreçant-los una instrucció, ordre o intimació relatives a causes o actuacions que estiguin coneixent, ha de ser castigat amb la pena de presó d'entre un i dos anys, multa d'entre quatre i deu mesos i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un període d'entre dos i sis anys». Pel que fa al primer apartat, es castiguen dos comportaments: a) el fet que una autoritat o un funcionari o funcionària públic s'arrogui atribucions judicials a efectes penals «no competents» -en l'àmbit administratiu o legislatiu-, i b) l'atac a la decisió judicial «per les vies de fet», impedint-ne l'execució. En tots dos casos es castiga només la modalitat dolosa. El segon apartat no castiga l'atac directe al poder judicial, mitjançant la usurpació de funcions alienes, sinó per mitjà d'una ingerència indirecta que pugui viciar la presa de decisions de les autoritats judicials competents.