Nota

• Àmbit: Catalunya
• Amb el sistema dotal un dels cònjuges aportava uns béns propis per a subvenir a les càrregues del matrimoni, i el marit els administrava. El dot de vegades contenia tots els béns del cònjuge en qüestió (generalment sempre, si la dona era qui l'aportava, i quasi mai en el cas del marit), però era compatible amb la reserva de béns privatius diferents dels dotals (parafernals, en el cas de la dona).
  Es distingia el dot femení i el dot masculí.
  1) EL DOT DE LA MULLER. Segons la tradició romana, el dot era una donació especial que de part de la dona i en nom seu es feia al marit per contribuir a les càrregues econòmiques del matrimoni (amb els seus fruits, beneficis i avantatges, entre d'altres). Si el marit encara estava a la casa del pare i sota potestat seva, aleshores ell era qui rebia el dot amb el seu fill. El dot es constituïa en un document públic, en capítols o pacta dotalia, atorgats davant de notari i de dos testimonis, que expressava de manera explícita el consentiment dels pares (tutors o consell de família) i dels cònjuges al seu matrimoni. En tot cas, era una aportació que obligatòriament havia de fer la dona o algú per ella en contraure matrimoni; així ho assenyala l'obra justinianea (que la concebia com un deure natural atesa la debilitat femenina) i d'aquesta manera es practicava a Catalunya.
  Integraven el dot elements patrimonials avaluables des del punt de vista econòmic (diners, béns mobles, béns immobles, ramats de bestiar, crèdits, entre d'altres). Els pares de la dona tenien la càrrega de donar-lo a la filla que es casava amb càrrec a llurs patrimonis (el lliurament el feia el pare per ell i per la seva esposa i mare de la núvia). Res no impedia, però, que fos un altre qui dotés la dona si els pares no tenien recursos suficients, i també un tercer podia augmentar el dot patern amb una aportació particular seva. En les famílies sense recursos, els senyors solien assumir aquesta obligació amb un donatiu, i també les universitats i les confraries preveien aquestes contingències per als membres que en formaven part.
  La norma era que una dona no es podia casar si no aportava un dot. Si els pares eren morts, però havien fet testament, per norma general, ells mateixos deixaven fixat el dot de la filla, si finalment es casava, xifrat conjuntament amb els drets legitimaris que tenia, i el lliurava l'hereu de la casa o el seu tutor si era menor d'edat quan efectivament contragués matrimoni. Una altra nota característica del dot era que el seu lliurament sempre estava condicionat a la celebració efectiva del matrimoni. Ara bé, es podia lliurar el mateix dia del casament o es podia pactar un ajornament, i encara un fraccionament, per a fer-lo efectiu en dos terminis o més.
  Així doncs, el dot era de la dona (res uxoria, en terminologia romana); ella n'era la titular, tot i que en lliurar-lo al marit (sol o amb el seu pare) aquest n'adquiria l'usdefruit i l'administració (en els béns parafernals, si la dona ho volia, podia encomanar-li l'administració, però no li cedia l'usdefruit). La seva quantia es fixava sempre segons les possibilitats econòmiques de la casa de la núvia; no hi havia cap norma escrita que indiqués com s'havia d'establir, però sens dubte les parts ho pactaven. També cal tenir en compte que, quan s'establia el dot, el que finalment es lliurava per la filla que es casava incloïa els drets legitimaris i altres drets successoris de la dona respecte de la seva casa d'origen; per això, com era habitual, quan el rebia o se li atorgava, se li feia renunciar a qualsevol dret que mai pogués tenir sobre les herències del seu pare i de la seva mare.
  Pel que fa a l'administració marital del dot, hi havia un seguit de limitacions: a) el marit o el seu pare, segons el cas, n'eren responsables, i se'ls exigia que actuessin amb la diligència d'un bon pare de família; b) no es podien alienar els béns dotals ni gravar-los sense el consentiment i la intervenció de l'esposa; c) el marit responia de la pèrdua o desaparició dels béns en cas de culpa o negligència; d) la dona podia recuperar plenament el dot en dissoldre's el matrimoni (separació, nul·litat o mort del marit), si els creditors del marit executaven els seus crèdits, i si l'espòs havia desaparegut o si havia esdevingut pobre; e) la protecció jurídica que tenia el dot es complementava amb l'establiment automàtic d'una hipoteca legal a favor de l'esposa respecte del patrimoni del seu marit (i el del seu sogre, segons el cas), i f) en cap cas el dot no responia dels deutes del marit, llevat dels casos en què ella mateixa ho hagués consentit.
  En cas de restitució del dot, s'havia de fer de la mateixa manera com es va lliurar. Tanmateix, sempre s'havia de considerar el que establien els capítols matrimonials, que solien fer algunes previsions sobre això, com ara que es destinés als fills comuns o que retornés a la casa dels pares sens perjudici dels drets d'aliments que tenia i d'alguna reserva que se li hagués concedit per a testar. Si l'esposa moria, aleshores el dot havia de ser restituït als fills del matrimoni, si n'hi havia, per bé que si eren menors d'edat el pare en mantenia l'usdefruit i l'administració no ja com a béns dotals sinó senzillament com a béns privatius dels fills menors; i si no hi havia fills, el dot retornava a la casa paterna de la dona, als seus pares o a l'hereu dels seus pares.
  El sistema dotal no era incompatible amb l'existència de béns parafernals ni amb l'establiment de determinats règims econòmics comunitaris. Finalment, cal assenyalar que a Catalunya el dot de la dona generalment s'anomenava aixovar o exovar, precisament per distingir-lo del dot masculí que en alguns casos també s'establia, com s'ha pogut comprovar, i que curiosament mantenia particularment la denominació de dot.
  2) EL DOT DEL MARIT O DEL PUBILL. Tardanament es va introduir a Catalunya el dot masculí, que el dret romà no establia, i al qual alguns autors atribueixen un origen germànic. Igualment, era una aportació econòmica patrimonial que feia el marit per a subvenir a les càrregues del seu futur matrimoni, però es pactava quan precisament la futura esposa era heretera (pubilla) amb una presumible, però no necessària, capacitat econòmica superior, i ell era qui ingressava en la casa d'ella (en algun territori català també se l'anomenava aixovar).
  L'origen de la institució no es coneix de manera exacta; hom el considera de tradició germànica, com els mateixos règims matrimonials comunitaris. El cas és que se n'acredita la pràctica coincidint amb l'aparició i l'expansió d'aquells règims (si més no, és el moment en què se'n té constància). Malgrat l'opinió d'algun autor, aquesta institució es practicava arreu del Principat. En qualsevol cas, aquí es pot repetir tot el que s'ha dit respecte del dot femení pel que fa a la constitució, el contingut, la finalitat i la restitució. Quant a l'administració, corresponia al marit o al pare de la dona, si vivia, i els cònjuges s'incorporaven a la família d'ella.
  El dot masculí no comprenia per regla general tot el patrimoni del marit, sinó una part determinada (a diferència del de la dona, que normalment comprenia tots els seus béns, incloent-hi els legitimaris i d'altres que podia tenir sobre la casa dels seus pares). I una peculiaritat que s'esdevenia en aquest cas era que el marit, quan ingressava a casa de la dona, acostumava a rebre una soldada (que en algun territori es coneixia com a dret de cabalatge), una espècie de compensació econòmica pels serveis que hi prestaria. Es tractava d'una suma de diners que cobraria durant el temps que es fixés (no era vitalícia, sinó per un temps, que podia ser un any, dos, quatre o més); cada mes, cada semestre o a l'any. Aquests ingressos eren privatius del marit.