Nota

• Àmbit: Espanya
• L'execució mitjançant preu, recompensa o promesa és una circumstància agreujant genèrica de la responsabilitat criminal (art. 22.3 Codi penal [CP]) i un element del tipus del delicte d'assassinat (art. 139.2 CP); i també és una circumstància agreujant específica dels delictes de calúmnia i injúria (art. 213 CP).
  D'acord amb la interpretació més estesa, el denominador comú del preu, la recompensa i la promesa és l'interès econòmic que la part autora d'un delicte persegueix amb la seva comissió. L'ambició del guany econòmic (la cobdícia) és vista per la doctrina tradicional com una motivació rebutjable, que es vincula a la idea d'una major culpabilitat de la part autora que justifica l'agreujament penal. Per aquest motiu, la doctrina majoritària considera que només fonamenten la circumstància agreujant les promeses o les recompenses quantificables econòmicament. Altres autors troben el fonament del caràcter agreujant del preu en el fet que es dificulta el descobriment dels responsables del delicte per la seva desconnexió amb la víctima o per la professionalitat de la part autora.
  El lliurament del preu o de la recompensa, o llur promesa, pressuposa l'existència d'una altra persona que fa l'oferiment a la part executora. Atès que una part de la doctrina interpreta que el preu ha de ser la causa de la motivació delictiva, la concurrència de la circumstància agreujant pressuposa l'existència d'una part inductora. La circumstància agreujant no es pot aplicar als casos de gratificació postdelictiva o de gratificació a una autoria decidida prèviament a realitzar la infracció penal, encara que en la doctrina es discuteixen els casos en què es gratifica una part executora decidida com a forma de cooperació o complicitat en la mesura en què la gratificació comporta un reforçament moral.
  En la doctrina i la jurisprudència es discuteix si la circumstància és només aplicable a la part autora o si també ho és a qui ofereix el preu. Actualment predomina la idea que la circumstància agreujant només es pot aplicar a la part autora directa, una conclusió a la qual s'arriba per un argument gramatical: el Codi només esmenta la persona que «executa» el fet. Una altra part de la jurisprudència estima que la retribució econòmica és un tipus evident d'inducció, i que aplicar l'agreujant a la part inductora implica incórrer en un bis in idem (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 31.10.2002, ponent: Martínez Arrieta). A aquesta idea s'hi afegeix l'argument pel qual el fonament de la circumstància és el mòbil de lucre i només s'esdevé en la part executora. No obstant això, aquesta interpretació planteja problemes quan es paga per matar una altra persona, ja que en aquest cas la doctrina majoritària considera que es produeix una inducció a l'assassinat, de manera que el pagament o la promesa també té efectes agreujants per a la persona que els duu a terme.
  Segons el Tribunal Suprem (STS del 14.9.1992, ponent: Soto Nieto), la circumstància agreujant pressuposa tres requisits: primer, que el subjecte que realitza l'activitat rebi una mercè de caire econòmic; segon, que la mercè influeixi com a causa motriu del delicte mitjançant l'existència d'un pactum sceleris remuneratori; tercer, que la mercè tingui prou entitat per a considerar-se socialment rebutjable a causa de la immoralitat i la manca d'escrúpols que comporta.
  El caràcter agreujant del preu, de la recompensa o de la promesa planteja els problemes propis de totes les circumstàncies agreujants que es basen en la motivació. Així, doncs, no s'explica per què s'ha d'agreujar la pena a qui mata mogut pel lucre i no a qui actua sense motiu aparent. És força discutible la interpretació majoritària que només és aplicable a la part executora i no a la part inductora, perquè, analitzada des del punt de vista dels béns jurídics, la major perillositat per aquests que es pot atribuir al poder corruptor del diner és provocada per qui ofereix diners i no per qui els rep. En últim terme sembla que la circumstància agreujant es fonamenta en una perspectiva qüestionable de dret penal d'autor dirigida a reprimir la figura del sicari.
  En cas de calúmnies o injúries comeses mitjançant preu, recompensa o promesa, els tribunals han d'afegir a la pena bàsica d'aquests delictes una pena d'inhabilitació especial de sis mesos a dos anys (art. 213 CP).