Nota

• Àmbit: Catalunya
• El títol militar era expedit pel rei, per mitjà del Consell de Guerra (des del 1717 per la Secretaria del Despatx de Guerra). En canvi, el de caràcter polític ho era per la Cambra de Castella. Aquesta figura, desconeguda dins la Corona d'Aragó, estava des de finals del segle XVII en franc retrocés a Castella, però amb els decrets de Nova Planta adquirí una dimensió repressiva vital, més acusada a València i a Catalunya que a Aragó.
  Sis dels dotze corregiments catalans eren considerats governs militars i polítics, és a dir, units al corregiment: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Tortosa i Puigcerdà. El 1802 es configurà el govern militar i polític de Figueres. Els corregiments de Mataró, de Vilafranca del Penedès i de Vic també tingueren governadors militars i polítics, tot i que no es consideraven places fortes. A part hi havia el govern militar i polític de Castella-Lleó i la Vall d'Aran, un districte especial que no era corregiment.
  El govern militar i polític era sovint una jubilació digna per a militars del segle XVIII cansats, vells, incapacitats o ferits, que tenien el suport de la Cort, però que ja no podien afrontar la prova física d'una batalla. Malgrat això, era també una carrera administrativa -un cursus honorum- que permetia a molts militars servir al rei, amb manu militare, en governs militars, corregiments, comandàncies i capitanies. Era, per tant, un comandament de guarnició, no pas de campanya. La graduació d'aquests militars a Catalunya era de tinent general, mariscal de camp, brigadier, coronel o tinent coronel.
  Dins la concepció plurinacional de la monarquia hispana, molts eren castellans, irlandesos, italians o flamencs. La presència de catalans era escassa. Una part important d'aquests militars estava adscrita a les Reials Guàrdies d'Infanteria espanyola i valona (l'elit de l'exèrcit borbònic) i tenia una condició social pròpia d'una noblesa de servei. El governador estava en contacte estret amb la Capitania, la Intendència, el Consell de Guerra i la Secretaria del Despatx de Guerra. Tenia la responsabilitat de preparar la defensa de la plaça contra qualsevol amenaça exterior o interior. Per això tenia un estat major, amb oficials subordinats com ara el tinent de rei o el sergent major. Segons les ordenances carolines del 22 d'octubre de 1768, havia d'inspeccionar les tropes i vetllar per garantir-ne la disciplina, preparar i assignar allotjaments, hospitals i l'alimentació, però també castigar les faltes dels soldats amb arrest, perseguir desertors i davant un delicte greu sotmetre'ls a consell de guerra, la sentència del qual era només apel·lable al rei per mitjà del Consell de Guerra (tribunal que protegia l'honor i el fur militar). Els delictes comuns eren competència del governador militar, sempre amb dictamen de l'Auditoria de Guerra. Els delictes comesos pels sotsoficials i els oficials quedaven a la discreció dels consells ordinaris dels regiments i del capità general.
  El governador havia de supervisar i dirigir les reparacions de les infraestructures estratègiques (quarters, fortificacions, muralles i baluards); custodiar l'artilleria (armes de foc i blanques, dipòsits de munició i polvorins), però també havia de controlar les armes dels paisans i confiscar-les, segons els bans i les reials ordres.
  El manteniment de l'ordre públic era fonamental per a evitar disturbis, per això ordenava rondes nocturnes, el toc de queda i la vigilància de portes i vies d'accés a la ciutat. Si calia, podia disposar de l'auxili de milícies i d'esquadres.
  Com a autoritat política que era (corregidor) i president de l'ajuntament, gaudia de la complicitat de l'ajuntament per a mantenir la pau interna i per a organitzar el reclutament -per sorteig- dels quints. Igualment, com a justícia reial ordinària, subordinava l'actuació dels seus alcaldes majors o tinents de corregidor i els oficials subalterns de la cúria restants, a tasques de vigilància, i es coordinà, a partir del 1769, amb els alcaldes de quarter i els alcaldes de barri.