Cercaterm
Cercador der ensems de fiches terminologiques qu'eth TERMCAT met a disposicion publica.
S’auetz de besonh mès informacion, vos podetz adreçar ath servici de Consultacions (registre).
Resultats per a la cerca "herència" dins totes les àrees temàtiques
<Cristianisme>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca heretgia, n f
<Religions > Cristianisme>
Definició
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca heretgia, n f
- es herejía
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
El cànon 751 del Codi de dret canònic del 1983 estableix: «Hom anomena heretgia la negació pertinaç, un cop rebut el baptisme, d'una veritat que cal creure amb fe divina i catòlica, o un dubte pertinaç sobre aquesta veritat». D'altra banda, el mateix Codi tipifica el delicte d'heretgia en el cànon 1364, i el sanciona amb la pena d'excomunió latae sententiae. Tots dos cànons, a més, tracten també de l'apostasia i del cisma.
Cal distingir entre heretgia i delicte d'heretgia, ja que les condicions legals per a un i per a l'altre cas no són idèntiques. En tots dos casos, el subjecte ha hagut de rebre el baptisme en l'Església catòlica, ja que el Codi només és d'aplicació als catòlics fidels (càn. 11).
En el cas de l'heretgia o del cisma, la persona no vol deixar de ser cristiana (com sí que passa en el cas de l'apòstata), sinó que planteja una interpretació del contingut doctrinal del cristianisme que se'n separa fins a l'extrem que arriba a ser-hi incompatible, almenys tal com el defensa l'Església catòlica. L'element objectiu de l'heretgia és la negació o el dubte sobre alguna doctrina que l'Església ha definit com a dogma. En general, doncs, només les veritats de fe així definides provoquen heretgia en ser negades.
Amb la negativa o el dubte no n'hi ha prou perquè hi hagi heretgia en dret canònic: cal que sigui pertinaç, és a dir, que es mantingui l'opinió contrària després de la constatació pública i després de la confrontació intel·lectual. Així és com actuaven els primers concilis ecumènics des del segle IV: l'aparició d'una doctrina dubtosa era sotmesa a examen i, finalment, es votava rebutjar-la, i es consolidava, per negació, la doctrina catòlica. Amb els temps, la potestat conciliar també s'ha atribuït als papes.
El tipus delictiu canònic parteix del fet que hi ha negació o dubte pertinaç, però també cal afegir-hi la contumàcia i el coneixement penal, com en la resta de delictes que comporten una pena de censura. Per contumàcia s'entén l'advertiment formal de la incursió en el delicte, i per coneixement penal, la notícia que la persona té de la pròpia situació canònica provocada per la doctrina que practica; no cal que conegui els aspectes juridicotècnics, processals o substantius, ni la sanció concreta a què s'exposa, sinó que ha de saber simplement que l'heretgia és un tipus delictiu canònic.
La pena per al delicte d'heretgia (com per al cisma o per a l'apostasia) és l'excomunió latae sententiae, és a dir, una pena imposada automàticament sense que calgui esperar la decisió de l'autoritat que la defineix o la imposa. A la pràctica, però, és inevitable la decisió de l'Església a l'hora de jutjar sobre la negació o el dubte a causa de les característiques pròpies de l'heretgia, que impliquen la confrontació doctrinal autoritzada. Només si l'heretgia es consolida i s'escampa (i provoca, doncs, el cisma), els subjectes batejats catòlics que lliurement i conscientment decideixen compartir la doctrina herètica un cop condemnada són sancionats amb excomunió latae sententiae.
El bisbe diocesà o l'autoritat superior que imposa la pena d'excomunió és el responsable d'aixecar-lo. No obstant això, la persona catòlica excomunicada no perd l'últim lligam que l'uneix amb l'Església, o sigui, el baptisme, per molts anys que romangui en la situació irregular, perquè el retorn a la comunió sempre és possible, tot i que depèn de si rectifica. L'heretgia, si és notòria (és a dir, coneguda per tothom), comporta també la denegació d'exèquies eclesiàstiques (càn. 1184), ja que la celebració de ritus catòlics és absurda per a la persona que se separa de l'Església. Tanmateix, la norma cedeix davant de qualsevol indici raonable de penediment o d'intenció de retornar a la comunió eclesiàstica.
Al llarg de la història de l'Església a Occident, sovint s'ha abusat de la figura de l'heretgia i s'ha impedit la llibertat religiosa o de consciència; l'abús, contrari al cristianisme originari, l'han comès tant les autoritats civils que volien una unitat politicoideològica, com les autoritats religioses. Més enllà del mal ús de la figura, els ordenaments estatals democràtics reconeixen a les esglésies i a les confessions religioses plena autonomia per a determinar el contingut de llur doctrina i per a regular la situació interna de llurs membres, fins i tot l'expulsió. Aquest punt de vista (Llei orgànica de llibertat religiosa, art. 2.1 i 6.1 i Acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu sobre assumptes jurídics, del 3 de gener de 1979, art. I,1) es deriva de l'aconfessionalitat o laïcitat de l'Estat (art. 16 Constitució espanyola), que impedeix als poders públics considerar o jutjar les doctrines religioses, llevat dels límits penals ordinaris (per exemple, els que afecten el delicte d'associació il·lícita).
Des del punt de vista dels ordenaments religiosos interns i, per tant, del dret canònic, la sanció jurídica de l'heretgia o de les figures equivalents és imprescindible per a garantir els trets d'identitat més bàsics d'una opció religiosa concreta, per a servar la continuïtat i la integritat de llur doctrina. En aquest sentit, és una mesura necessària de protecció comunitària, com ho és per a qualsevol forma associativa voluntària.
<Ciències de la salut > Farmacologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la Neoloteca, el diccionari en línia de termes normalitzats pel Consell Supervisor:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Neoloteca [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 1999-2024.
<http://www.termcat.cat/neoloteca/>
A la Neoloteca trobareu informació més detallada dels termes, que inclou:
- Els criteris que s'han tingut en compte per a l'aprovació de la forma catalana proposada (des del 2011).
- El motiu de normalització dels termes i el tipus de formació lèxica de la denominació aprovada (des del 2018).
- ca incompliment, n m
- es incumplimiento
- es no adherencia
- fr non-observance
- fr non-respect
- en non-adherence
- en non-compliance
<Ciències de la salut > Farmacologia>
Definició
Nota
- L'incompliment també fa referència a aspectes relacionats amb l'estil de vida del malalt: l'abandonament d'hàbits tòxics, el seguiment d'una dieta equilibrada, l'adopció de mesures preventives, etc.
<Filosofia>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca inherència, n f
- es inherencia
- en inherence
- de Inhärenz
<Filosofia>
<Ciències de la salut>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEIS LINGÜÍSTICS. Vocabulari d'infermeria: Català-castellà-francès-anglès. Barcelona: Institut Joan Lluís Vives: Universitat Rovira i Virgili: Universitat de Barcelona, 2005. (Vocabularis Universitaris)
ISBN 84-95817-10-1
Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili, pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca mancança, n f
- es carencia, n f
- fr carence, n f
- en deficiency, n
<Infermeria>
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca pèrdua, n f
- ca carència, n f sin. compl.
- ca dany, n m sin. compl.
- ca disminució, n f sin. compl.
- es pérdida
- fr perte
- en loss
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
<Economia > Finances > Assegurances>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'assegurances: terminologia i fraseologia. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2001. 214 p.
ISBN 84-393-5519-X
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca període de carència, n m
- ca carència, n f sin. compl.
- ca període de franquícia, n m sin. compl.
- ca període de manca, n m sin. compl.
- es carencia
- es período de carencia
- es período de franquicia
- es plazo de carencia
- en elimination period
- en waiting period
<Assegurances > Contracte d'assegurança > Garanties>
Definició
Nota
- És una franquícia temporal.
<Dret del treball i de la Seguretat Social>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca període de carència, n m
- ca carència, n f sin. compl.
- ca període de franquícia, n m sin. compl.
- ca període de manca, n m sin. compl.
- es carencia
- es periodo de carencia
- es periodo de franquicia
- es plazo de carencia
<Dret del treball i de la Seguretat Social>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífic
-
Les prestacions dineràries contributives (subsidis, pensions, indemnitzacions i/o quantitats a un tant alçat) que atorga la Seguretat Social per a cobrir les situacions de necessitat protegibles requereixen el compliment d'uns requisits determinats, entre els quals normalment s'exigeix haver cobert uns períodes previs de cotització, períodes també denominats de carència (art. 124.1, 124.2 i 124.4 Llei general de la Seguretat Social [LGSS]). En el règim general de la Seguretat Social, aquests períodes de carència són els que es detallen tot seguit.
El període de carència que s'exigeix per a rebre el subsidi d'incapacitat temporal derivada de malaltia comuna és de cent vuitanta dies en els cinc anys anteriors al fet causant, mentre que no es requereix un període de carència quan aquesta té el seu origen en un accident sigui o no de treball o en una malaltia professional (art. 130 LGSS).
El període de carència mínim requerit per a beneficiar-se del subsidi per maternitat és de cent vuitanta dies, en els cinc anys immediatament anteriors al part, o a la data de la decisió administrativa o judicial d'acolliment o a la de la resolució judicial per la qual es constitueixi l'adopció (art. 133 LGSS).
El període de carència que cal acreditar per a gaudir de la prestació o de la pensió per incapacitat permanent (invalidesa) depèn, entre altres qüestions, de quin grau és i del fet causant que l'origina (art. 138 LGSS i art. 4 Reial decret [RD] 1799/1985, del 2 d'octubre).
El període de carència que s'exigeix per a la prestació de la incapacitat permanent parcial, quan tingui l'origen en una malaltia comuna, és de mil vuit-cents dies en els deu anys immediatament anteriors a la data en què s'hagi extingit la incapacitat temporal de la qual deriva la incapacitat permanent, període que es redueix quan el treballador o la treballadora és menor de trenta-un anys en la data de la baixa per malaltia (art. 138.2 LGSS); en canvi, si aquesta incapacitat permanent parcial té l'origen en un accident, sigui o no de treball, o en una malaltia professional, no s'exigeix cap període de carència.
El període de carència que es requereix per a la pensió (o prestació a un tant alçat) d'incapacitat permanent total quan derivi d'una malaltia comuna és diferent si el treballador és menor de trenta-un anys o si ja ha complert aquesta edat (art. 138.2 LGSS). En concret, els menors de trenta-un anys necessiten haver cotitzat com a mínim la tercera part del temps transcorregut entre la data que es van fer setze anys i la data del fet causant. Si es tenen més de trenta-un anys, es necessita haver cotitzat com a mínim la quarta part del temps transcorregut des de la data que es van fer vint anys i el dia en què es produeix el fet causant. Si la incapacitat permanent total té l'origen en un accident, sigui o no de treball, o en una malaltia professional, no es requereix cap període de carència.
El període de carència que cal acreditar per a beneficiar-se de la pensió d'incapacitat permanent absoluta i la de gran invalidesa, quan aquestes procedeixin d'una malaltia comuna i la persona treballadora estigui donada d'alta o en una situació assimilada, és diferent segons si és menor de trenta un anys. En concret, els menors de trenta-un anys necessiten haver cotitzat com a mínim la tercera part del temps transcorregut entre la data que es van complir setze anys i la data del fet causant. Si es tenen més de trenta-un anys, es requereix haver cotitzat com a mínim la quarta part del temps transcorregut des de la data que es van fer vint anys i el dia en què es produeix el fet causant (art. 138.2 LGSS). No s'exigeix cap període de carència a la persona afectada si la causa d'incapacitat es deu a un accident de treball, a un accident no laboral o a una malaltia professional. Quan la persona treballadora no estigui donada d'alta o en una situació assimilada a la de l'alta, i la incapacitat derivi d'una malaltia comuna o d'un accident no laboral, s'exigeix un període de carència de quinze anys, dels quals almenys tres anys han d'estar compresos en els deu anys immediatament anteriors al fet causant (art. 138.3 LGSS).
El període mínim de carència que s'exigeix per a accedir a la pensió de jubilació és de quinze anys de cotització efectiva equivalent a 5.475 dies sense computar els dies quota, dels quals almenys dos han d'estar compresos en els quinze anys immediatament anteriors al moment de causar el dret, o aquella en què va cessar l'obligació de cotitzar, en els casos que s'accedeixi a la pensió de jubilació des d'una situació d'alta o assimilada a l'alta, sense obligació de cotitzar (art. 161.1.b i disposició transitòria quarta LGSS).
El període de carència per a generar la pensió de viduïtat s'exigeix del subjecte causant i, així, quan s'hagi mort i estigui donat d'alta o en una situació assimilada a l'alta, ha d'haver complert un període de cotització de cinc-cents dies, en els cinc anys anteriors a la data de la mort quan aquesta es degui a una malaltia comuna, mentre que si la mort deriva d'un accident de treball o comú o d'una malaltia professional no s'exigeix cap període de carència (art. 174.1 LGSS; art. 32.1 RD 3158/1966, del 23 desembre, i art. 7.1.b Ordre ministerial del 13 de febrer de 1967). Si el subjecte causant és pensionista, tampoc no s'exigeix cap període de carència. Suposant que el subjecte causant a la data de la mort no es trobi en alta o en una situació assimilada a la de l'alta, s'exigeix un període mínim de carència de quinze anys (art. 174.1 LGSS).
El període de carència per a generar la pensió d'orfandat coincideix amb el que s'exigeix per a la pensió de viduïtat (art. 174.1 i 175.1 LGSS, i art. 9.1 RD 1647/1997, del 31 d'octubre).
El període de carència per a generar la pensió a favor de determinats familiars en el cas de mort i supervivència exigeix que el subjecte causant, si és treballador donat d'alta o en una situació similar, hagi complert un període de cotització de cinc-cents dies en els cinc anys anteriors a la mort si la causa és una malaltia comuna, mentre que no s'exigeix cap període de cotització quan l'òbit és causat per un accident de treball o comú o una malaltia professional. Suposant que el subjecte causant a la data de la mort no es trobi donat d'alta o en una situació assimilada a la de l'alta, s'exigeix un període mínim de carència de quinze anys (art. 124.1, 124.4 i 176.1 LGSS, i art. 40 RD 3158/1966, del 23 de desembre).
El període mínim de carència que s'exigeix per al gaudi del subsidi (contributiu) per desocupació és de dotze mesos (tres-cents seixanta dies) en els sis anys anteriors a la situació legal de desocupació, o en el moment en què va cessar l'obligació de cotitzar (art. 207.b i 210.1 LGSS). Aquest període es pot complir en un o diversos treballs, atès que no cal que sigui ininterromput.
<Sociologia i ciències socials>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>
- ca privació, n f
- es carencia, n f
- es privación, n f
- fr défavorisation, n f
- en deprivation, n
<Polítiques socials i estat del benestar > Estat del benestar>
Definició
Nota
- La privació pot tocar diversos àmbits: l'alimentació, l'habitatge, el vestir, l'educació, el treball, etc.
<Psicologia>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca recència, n f
- es recencia
<Psicologia>
