Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• L'article 20.6 del Codi penal regula la por insuperable. Aquest precepte exclou la responsabilitat criminal dels qui obrin impulsats per por insuperable. La naturalesa juridicopenal d'aquest eximent ha estat discutida en la doctrina i, sobretot, en la jurisprudència. Els tribunals han considerat que l'eximent es relaciona amb la imputabilitat, i han vinculat l'expressió legal por amb un trastorn psíquic. En canvi, una part de la doctrina defensa que és una causa de justificació, amb raonaments propers a la consideració que tot estat de necessitat té naturalesa justificant. Amb tot, la doctrina dominant opina que la por insuperable és una causa d'exclusió de la culpabilitat, una causa d'exculpació, i que es fonamenta en el principi d'inexigibilitat.
  Són situacions possibles de por insuperable tant els casos de la vis physica compulsiva com el cas de la vis moralis: és a dir, estructures de coacció o d'amenaça, d'un agent personal o no, que determinen el subjecte a cometre el fet. Segons aquest punt de vista, l'eximent de por insuperable pot ser la via de resolució dels casos de situacions de necessitat en els quals el subjecte lesiona un bé jurídic per a salvar-ne un altre de valor igual o fins i tot inferior; casos que, per tant, no poden tenir virtualitat justificant. Tanmateix, com posa en relleu la pràctica dels tribunals, aquesta circumstància eximent també pot ser rellevant en contextos de reaccions defensives que no poden tenir la justificació de legítima defensa, atès que l'agressió ja no és actual o bé encara no ho és, o que la reacció té una intensitat que supera els límits de la necessitat racional de la defensa.
  L'eximent de por insuperable no és, segons la doctrina dominant, una causa d'exclusió de la imputabilitat. Per tant, la por no ha de tenir la intensitat psíquica pròpia d'aquestes causes. No ha de ser un trastorn mental transitori, ni privar el subjecte de les seves facultats mentals. Consisteix, més aviat, en la valoració negativa de l'agent del perill que amenaça els seus béns jurídics o els béns jurídics de tercers propers, i en la decisió d'evitar aquest perill mitjançant el fet típic i antijurídic, amb lesió dels béns jurídics de tercers, que tenen un valor inferior per a l'agent.
  Expressat d'una altra manera, la por insuperable és concebuda com un estat de necessitat en què el criteri de valoració dels interessos en conflicte no és objectiu, sinó subjectiu. L'aspecte determinant en l'aplicació de l'eximent de por insuperable és, aleshores, si el criteri rector és un criteri estrictament subjectiu. És a dir, sempre que l'agent pugui valorar que el bé lesionat té un valor inferior al valor del bé propi o proper que salva, i amb tot decideixi lesionar-lo sobre la base d'aquesta motivació, es podrà beneficiar de la protecció de l'eximent. Una opinió doctrinal defensa, en aquest punt, una àmplia subjectivitat. S'haurien de tenir en compte molt especialment les condicions individuals de l'agent, les seves debilitats i les seves percepcions individuals, entre altres elements. La doctrina dominant, en canvi, pren com a criteri el barem de la reacció de la majoria de persones en la posició de l'agent. D'aquesta manera, seria determinant establir si el subjecte hauria resistit a la motivació derivada del perill per als béns jurídics propis i, en conseqüència, si s'hauria abstingut de cometre el fet antijurídic o no.
  En tot cas, la doctrina no sembla sortir, en general, d'una apreciació segons la qual el nucli de l'eximent de por insuperable és la intensitat del conflicte de motivacions, de la motivació antijurídica i la motivació de fidelitat al dret, i la discussió se centra només en la decisió de com determinar quan un conflicte de motivacions és insuperable per a l'agent concret; si la intensitat del conflicte fa que l'agent no el pugui superar o bé quan la intensitat és tal que una persona corrent tampoc no l'hauria pogut superar. La qüestió, tanmateix, és plantejar si no cal introduir un correctiu objectiu i normatiu en l'aplicació d'aquesta circumstància eximent. Per exemple, quan un perill amenaça la vida pròpia o la integritat física i aquest perill només es pot neutralitzar lesionant la vida d'un conjunt de persones, és clar que també qualsevol persona -i no només un agent concret especialment feble- valorarà la seva vida per sobre de la vida de tercers, i la motivació de salvar-la generarà un conflicte de difícil superació individual; però és discutible que en casos així s'hagi d'afirmar l'existència de por insuperable i, per tant, l'exclusió de tota responsabilitat. Aquesta consideració és especialment vàlida per als casos, de gran actualitat, dels autors per motivacions de consciència o de convicció. En efecte, en aquests casos també sembla especialment important introduir un correctiu objectiu i no deixar que l'aplicació de l'eximent quedi sotmesa ni al judici del subjecte ni tampoc al de la majoria de persones en la seva posició.
  S'hauria de tenir en compte el valor objectiu del bé jurídic lesionat (no és el mateix la integritat de tercers que un bé jurídic col·lectiu com ara les funcions del procés electoral, un bé lesionat per als qui rebutgen participar-hi com a membres de la taula d'un col·legi electoral). Una opinió defensa, en aquest sentit, que no es pot afirmar la plena inculpabilitat per inexigibilitat quan, en termes d'utilitat social, el dany causat per la conducta supera clarament el benefici produït. En aquest sentit, la por seria superable (hauria de ser superada) quan el seu resultat fos una conducta globalment més lesiva. La doctrina dominant, però, no va tan lluny i manté que la por és insuperable en els casos en què la majoria de persones hauria cedit a la por. Aquestes consideracions tenen una incidència directa en el tractament dels casos d'error sobre l'existència d'una amenaça. Les tesis que centren l'aplicació de l'eximent en el conflicte de motivacions i en la insuperabilitat de l'agent o de la majoria han de defensar l'equivalència entre la por deguda a un mal real i la por deguda a un mal inexistent però representat com a real. En aquest sentit, l'única excepció seria la possible incidència de la figura de l'actio libera in causa. En canvi, la tesi que introdueix criteris objectius hauria de tractar de manera diferent els casos de por deguda a un mal real i de por deguda a un error.
• V. t.: causa de justificació n f
• V. t.: estat de necessitat n m
• V. t.: exculpació n f