Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

la legatum, n n
ca llegat, n m
es legado, n m
fr legs, n m
it legato, n m

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca llegat, n m
es legado

<Història>

Definició

Comissari del senat encarregat de vetllar per la bona administració de les províncies.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca llegat, n m
es legado
fr legs
en bequest
en legacy

<Biblioteconomia. Documentació>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

ca llegat, n m
es legado
fr legs

<Notaria > Tipologia documental > Testaments>

Definició

Disposició a títol particular per causa de mort que en testament o codicil fa el testador a favor d'una o diverses persones físiques o jurídiques.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca llegat, n m
es legado

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Disposició per causa de mort que implica una adquisició de béns a títol particular.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC. GABINET DE TERMINOLOGIA. Comptabilitat Financera I. Comptabilitat Financera II [material gràfic]. [Palma]: Universitat de les Illes Balears. Servei Lingüístic, DL 2011. 1 full desplegable. (Terminologies Universitàries)
<http://slg.uib.cat/digitalAssets/175/175180_GT_TU_Comptabilitat_Financera.pdf>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegat, n m
es legado, n m
en bequest, n
en legacy, n

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegat, n m
es legado, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegat, n m
es legado

Definició

Allò que hom llega en un testament o en un codicil.

Nota

Àmbit: Inespecífic

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegat, n m
es legado

Definició

Atribució patrimonial per causa de mort a títol particular que grava la persona hereva o d'altres afavorides en l'herència; la persona legatària és una mera perceptora de béns determinats.

Nota

Àmbit: Catalunya
Els llegats es caracteritzen per l'autonomia que tenen respecte de la institució d'hereu, per la patrimonialitat i eficàcia mortis causa, per atribuir un títol particular i per la liberalitat (llevat del cas en què es fa en pagament de llegítima). Sobre el fet que el legatari té un títol particular, cal precisar que això significa que el llegat només atribueix béns determinats, amb l'excepció del llegat d'usdefruit universal (art. 427-34 CCCat). Ni tan sols el llegat de part alíquota (art. 427-36 CCCat) és universal, perquè no atribueix una quota sobre l'herència, sinó que és un dret de crèdit sobre el líquid. I, sobre l'autonomia del llegat en relació amb la institució d'hereu, cal precisar que, si bé la norma a Catalunya és que el causant ha de tenir un successor universal (necessitat d'institució d'hereu segons l'article 423-1.1 del CCCat), el dret de Tortosa permet ordenar tota l'herència en llegats (art. 423-1.2 CCCat). Fora de Tortosa, la distribució de tota l'herència en llegats necessita d'un marmessor universal que lliuri el romanent (art. 429-7.3 i 429-9.1.e CCCat). L'esmentat principi de necessitat d'institució d'hereu també queda suavitzat per les excepcions del marmessor universal (art. 423-1.3 CCCat) i per la conversió del testament nul en codicil (art. 422-6.1 CCCat).
Hi ha fins a tres subjectes que prenen part en la institució del llegat: a) el causant (art. 427-1 CCCat), que pot ordenar-lo en testament, codicil o memòria testamentària, amb el límit del 10 % del cabal relicte -art. 421-21.1 CCCat-, però no en pacte successori -art. 431-7.1 CCCat-; b) el gravat amb el llegat (art. 427-7 CCCat), que pot ser-ho qualsevol persona que obtingui algun benefici patrimonial en l'herència del causant, per exemple, l'hereu (testamentari o intestat), un altre legatari (neix el denominat subllegat), el fideïcomissari, els donataris mortis causa o els beneficiaris d'una assegurança de vida (però no en la pròpia donació o cobrament de l'assegurança, sinó en un testament o un codicil posterior), entre altres, i c) l'afavorit amb el llegat, que en principi ha d'haver nascut o sobreviscut al causant, però l'article 427-2 del CCCat admet que, si l'afavorit encara no ha arribat a néixer o no està concebut, resta sotmès a condició suspensiva de llegat. Així mateix, hi ha la possibilitat que el llegat s'ordeni a favor de la persona que el gravat triï d'entre les designades pel causant (art. 427-3 CCCat). I en el casos de prellegat (l'afavorit pel llegat és l'hereu), l'acceptació i la repudiació de l'herència i del llegat funcionen independentment l'una de l'altre (art. 427-5 CCCat).
Quant als efectes del llegat, és rellevant diferenciar el moment de la delació, el de l'acceptació o repudiació i el del compliment.
El moment de delació es produeix a la mort del testador, llevat de condició suspensiva (art. 427-12 i 427-14.2 CCCat).
El moment d'acceptació o repudiació, en el cas del llegat d'eficàcia real no cal l'acceptació per a l'adquisició, i tampoc no depèn de l'acceptació o no de l'herència per part de l'hereu (art. 427-10.2 CCCat). En canvi, en el llegat d'eficàcia obligacional el causant imposa al gravat una prestació de lliurar, de fer o de no fer a favor del legatari, el qual no pot exigir tal prestació mentre l'hereu no accepti l'herència, tot i que sí que gaudeix de la interrogatio in iure. Si l'afavorit opta per repudiar el llegat (art. 427-16 CCCat), el seu objecte és absorbit per l'herència, si no és que s'ha previst una substitució vulgar, i els creditors poden acudir a l'article 461-7 del CCCat, si s'escau (repudiació de l'herència en perjudici dels creditors). D'altra banda, és possible repudiar uns llegats i acceptar-ne uns altres (art. 427-16.4 CCCat).
El moment de compliment, en el cas del gravat amb el llegat d'eficàcia real ha de lliurar els béns, amb els fruits i les rendes, o, en el cas del d'eficàcia obligacional, complir les obligacions imposades, també amb els fruits i les rendes, des de la reclamació. Així mateix, el legatari no pot prendre possessió del llegat per si mateix, a excepció de quatre casos: si el testador així ho autoritza (art. 427-22.3 CCCat), en el llegat d'usdefruit universal, en el prellegat, i si el llegat se subjecta al dret de Tortosa.
Tal com s'ha esmentat, en relació amb les classes de llegats segons l'eficàcia, es poden distingir entre els reals i els obligacionals. En els primers, el legatari adquireix la propietat (o un altre dret real) d'un bé del testador per la sola mort (art. 427-10.2 CCCat). Des d'aleshores, té les facultats del propietari, però no la possessió, que rebrà per acció del gravat amb el llegat. En els llegats d'eficàcia obligacional, el legatari té només un dret de crèdit (art. 427-10.3 CCCat) per a exigir del gravat el lliurament o el compliment de la prestació.
Els llegats també es poden classificar segons l'objecte que tenen:
1. LLEGAT DE COSA PRÒPIA DEL TESTADOR (art. 427-10.2 CCCat). És el cas prototípic de llegat d'eficàcia real. Si la cosa només és propietat del testador en part, el llegat només afecta aquesta cosa, si no és que es desprèn una voluntat clara del testador de llegar també aquella part aliena (infra). Hi ha dues especificitats d'obligat comentari en aquest punt. D'una banda, el llegat d'usdefruit universal es considera real (art. 427-34 CCCat) i s'estén a tots els béns relictes, llevat els que hagin estat objecte de donacions mortis causa i sens perjudici de les llegítimes. I, de d'altra, si la cosa pròpia del testador té un gravamen (art. 427-28 CCCat), el legatari no pot demanar-ne l'alliberament, però si es tracta d'una penyora o hipoteca, és l'hereu qui ha de pagar el deute garantit.
2. LLEGAT DE COSA GENÈRICA. És obligacional per a llegar diners o altres actius financers (art. 427-27 CCCat), sempre que el llegat no es refereixi expressament a quelcom existent en l'herència o en un lloc determinat. Es pot ordenar llegat de cosa genèrica encara que a l'herència no hi hagi coses d'aquest gènere (art. 427-26 CCCat).
3. LLEGAT DE COSA ALIENA. Es considera aliena en el sentit que no forma part de l'herència, ja sigui cosa pròpia del gravat o cosa pròpia d'un tercer (art. 427-24.1 CCCat). La seva eficàcia depèn del fet que es desprengui clarament que el testador volia atribuir la cosa, encara que no formés part de l'herència. Es tracta d'un llegat obligacional, atès que el gravat ha d'adquirir i transmetre aquesta cosa aliena al legatari o, si no és possible, pagar-ne el seu valor just.
4. LLEGAT DE CRÈDIT I D'ALLIBERAMENT DE DEUTE (art. 427-31.1 CCCat). Suposen, respectivament, un canvi de creditor o la condonació del deute. Tan sols són eficaços en la part del crèdit o del deute subsistent a la mort.
5. LLEGAT DE DEUTE (art. 427-31.4 CCCat). És el llegat ordenat a favor del creditor. Si el llegat s'ordena a favor del creditor del seu propi crèdit contra el causant, la repudiació del llegat no implica la renúncia al crèdit (art. 427-31.5 CCCat).
6. LLEGAT DE PART ALÍQUOTA (art. 427-36 CCCat). És d'eficàcia obligacional. El legatari de part alíquota té dret que li siguin adjudicats béns de l'actiu hereditari líquid pel valor corresponent a la part alíquota fixada pel causant, però l'hereu ho pot pagar en diners. Com a regla general, aquest legatari no respon dels deutes del causant ni forma part de la comunitat.
Pel que fa a la ineficàcia dels llegats, es pot produir per quatre causes. Primer, la nul·litat s'esdevé si sobre el legatari concorre prohibició de succeir o és declarat indigne, per error en la persona o en l'objecte, per engany, per violència o per intimidació greu, o pel fet de no reunir l'objecte els requisits de l'article 427-9 del CCCat. En segon lloc, el llegat també pot resultar ineficaç per revocació (art. 427-37 CCCat). En aquest sentit, si el testador aliena la cosa objecte de llegat, s'entén que l'ha revocada (encara que la torni a adquirir o l'alienació sigui ineficaç, llevat que el legatari provi que l'adquisició es va fer per a rehabilitar el llegat). La impossibilitat és la tercera causa d'ineficàcia, de tal manera que el llegat s'extingeix (art. 427-38 CCCat) si la cosa es destrueix o es transforma substancialment, si queda fora del comerç o si la prestació esdevé impossible abans de la delació i sense culpa del gravat. I, finalment, si el valor dels llegats excedeix el que ha obtingut el gravat, aquest els pot reduir o suprimir per ineficaços, llevat que els compleixi sabent-ho (art. 427-39 CCCat).
En el dret civil espanyol, els llegats es regulen en els articles del 858 al 891 del Codi civil espanyol.
V. t.: quarta falcídia n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegat, n m
es legado

<Història del dret>

Definició

Disposició per causa de mort que implicava una adquisició de béns a títol particular.

Nota

Àmbit: Catalunya
D'acord amb el dret romà, es podien disposar llegats, donacions patrimonials particulars per causa de mort a favor de tercers, consistents en béns determinats, mobles, immobles, roba, diners o crèdits, tant en testament com en codicil. També es podien atribuir en fideïcomís, de manera que es fixava un llegat i un legatari fiduciari que tenia el deure de lliurar-lo al legatari definitiu. Precisament quan s'instituïa un heretament, l'heretant solia fer una reserva determinada, normalment una suma de diners per a poder-ne disposar lliurement i que freqüentment anava destinada (a més dels drets dotals i legitimaris que hi podien estar inclosos) a cobrir els previsibles llegats pietosos i d'altres de profans que havia de disposar en testament o en un acte mortis causa.
Es poden distingir dues classes de llegats: el llegat pietós i el llegat profà.
1. ELS LLEGATS PIETOSOS. Pel que fa als precedents normatius, l'Església va introduir la norma segons la qual l'ànima havia de participar en la successió del causant, encara que fos a títol particular i no d'herència (a partir d'alguns testimonis que es remunten al segle V). Sant Agustí ho recomanava i formulava la regla que Jesucrist havia de participar en les herències com els fills i els successors del causant (fac locum Christo cum filiis tuis). El dret romà prejustinianeu no s'hi referia (sens perjudici que es reconeguessin donacions a l'Església per a instituir el que després es coneixeria com a fundacions). El cas és que el dret germànic va introduir per primera vegada aquesta institució pro animae (una llei de Xindasvint limitava el dret del causant a fer donacions a càrrec de la seva herència a favor d'estranys a la família a una cinquena part del seu cabal, i com a possibles beneficiaris d'aquestes donacions incloïa l'Església. Tot i així, no s'estipulava encara en aquell moment la successió necessària de l'ànima).
En el dret sorgit en la reconquesta (concretament, a Lleó i Castella) ja s'atribuïa una certa part del cabal relicte a favor de l'ànima, la qual cosa s'aplicava encara que el causant no ho hagués disposat; una part que acabà sent la cinquena, com fixava el dret visigot. Tanmateix, aquesta norma es va introduir de manera consuetudinària per la influència indubtable de l'Església, i es generalitzà a tots els regnes hispànics. Justament a l'edat mitjana era molt freqüent llegar béns als monestirs i a les parròquies en compensació per favors espirituals, i moltes vegades s'arribava a lliurar el mateix cadàver a una institució eclesiàstica. El cas és que alguns ordenaments municipals d'arreu reconeixien aquesta pràctica, i la regulaven precisament per a protegir els drets dels descendents del causant, de manera que es limitava la quantia d'aquestes donacions per exemple a la cinquena part del cabal hereditari. Precisament a Girona (Costums de Girona, capítol XV), en el cas de mort intestada d'un home sense fills, segons el seu dret consuetudinari una tercera part de l'herència havia de ser per als capellans de la seva parròquia perquè cantessin misses per a la seva ànima.
El dret comú també es referia a aquestes donacions, que anomenava piae causae. Els seus estudiosos n'han elaborat una teoria de base canònica, i en part romana, segons la qual en primer lloc calia respectar la persona i la voluntat de tots els individus, i en segon lloc, partint del fet que els pecats sempre s'han de redimir, s'indica que tot individu havia de deixar disposada alguna cosa perquè l'hereu pogués reparar els danys que el difunt hagués causat. I en aquest cas s'incloïen tant els deutes materials que s'haguessin deixat com qualsevol altre tipus de dany (físic i moral) que s'hagués causat a altres persones. A més a més, l'antiga comanda pro anima passà a ser ad pias causas (totes les que poguessin ser beneficioses per a l'ànima del difunt). I així es pot entendre que també eren llegats pietosos els que es destinaven als pobres, a hospitals i asils, a confraries o a religiosos, per a aliments a qui no en tenia, perquè algú pogués estudiar, per a reparar edificis públics o per a la ciutat, per a l'església, per a pagar deutes dels pobres, perquè les prostitutes canviessin de vida o, simplement, per a l'ànima (per a les celebracions religioses).
Pel que fa a la pràctica testamentària, a Catalunya a partir de la baixa edat mitjana la norma general, segons aquesta pràctica, continuava sent disposar llegats pietosos però fixats voluntàriament pel testador sense estar subjectes a una quota determinada i sempre amb remissió al costum. En tots els testaments la primera legatària era la mateixa ànima del causant, després d'encomanar-la a Déu i demanar perdó pels pecats comesos. Efectivament, el testador, per a un repòs etern, ordenava que se celebressin diferents pregàries durant l'enterrament (lletanies i absoltes de difunts) i diverses celebracions i misses (la de cos present, de novena, de tercer dia, trentenari i la missa d'aniversari o de cap de any), i sempre «ab oferta de pa, diner y candela com era acostumat», amb la intervenció d'un sacerdot o més. També era habitual «fundar» aniversaris perpetus, a la mateixa parròquia on residia el causant o en altres esglésies o monestirs, amb la indicació en cada cas de l'altar o capella on s'havien de celebrar.
Eren freqüents els llegats fets a favor dels pobres, d'hospitals i asils, com els que s'atorgaven a la mateixa parròquia per a fer obres o adquirir imatges. O, simplement, es creaven beneficis eclesiàstics, i es constituïa una fundació a la qual s'assignaven uns béns determinats perquè amb les seves rendes algú pogués professar com a sacerdot (de vegades s'exigia que el beneficiari fos de la mateixa família que el causant o, si més no, de la mateixa població). Els patrons d'aquests beneficis solien ser tres -el rector, algun representant municipal (un jurat, cònsol o paer, o bé un prohom) i un parent o amic. Igualment, per a la pau i el repòs etern de la seva ànima, com un llegat més, el causant imposava a l'hereu el deure de pagar els seus deutes per a poder morir en la confiança que no deixava res pendent de pagar ni de rescabalar als qui el difunt hagués ofès en vida (torts e injuries). Tots aquests llegats tenien l'ànima del causant com a beneficiària, però evidentment revertien en bona part en mans de l'Església i d'altres institucions que hi estaven més o menys vinculades. I sempre eren els primers llegats que s'atorgaven en tots els testaments, amb la denominació de pios o religiosos.
Es poden incloure aquí les disposicions que es dictaven en relació amb el mateix cadàver, al qual s'havia de donar cristiana sepultura. Així, el testador indicava el lloc on volia ser enterrat -a la vila d'origen o al lloc on vivia, en un panteó o vas familiar de l'església parroquial o en un altre temple (en el cas de les confraries, si tenien temple propi, s'hi enterraven llurs membres), o si era al cementiri es referia simplement al fossar comú de la parròquia o, dins d'aquest, en el panteó familiar.
Finalment, per a donar compliment als llegats pietosos el testador com a norma general designava tot seguit els marmessors de la anima. Aquests marmessors particulars s'ocupaven de l'enterrament i complien els llegats pietosos segons les instruccions del testador, amb càrrec al patrimoni del causant i amb facultats plenes per a disposar-ne a aquest efecte.
2. ELS LLEGATS PROFANS. Aquests llegats eren destinats a terceres persones diferents de l'hereu, que solien ser altres membres de la família, fillols o amics. Un primer legatari «profà» solia ser el cònjuge que sobrevivia, a qui s'atorgava l'usdefruit vidual; tanmateix, el testador podia disposar que la seva vídua fos «alimentada, vestida y calçada, sana y malalta» per l'hereu, «vivint y treballant per a la casa», o concedir-li el dret d'habitació en la mateixa casa del causant. Però aquests llegats estaven subjectes a les condicions que el cònjuge vidu no es tornés a casar (havia de «conservar lo nom» del difunt) i treballés per a la casa; tot això sens perjudici que els cònjuges també es fessin donacions mortis causa, les úniques autoritzades entre ells.
Altres llegats eren per exemple l'atorgament dels dots als fills no hereus, si contreien matrimoni. El dot formava part de la massa hereditària del causant; i si un fill es casava després de la seva mort, l'hereu li havia de lliurar el dot segons el que hagués disposat el progenitor (normalment es fixava un valor, que es cobria de la manera que decidien els interessats). Un altre llegat habitual era el dret d'aliments en sentit ampli que es concedia als fills que no eren hereus però romanien solters a la casa dels pares, o per als ascendents que sobrevivien, sempre amb el deure que treballessin per a la casa. L'objecte del llegat podia ser una suma de diners, una pensió alimentària vitalícia o temporal, crèdits, mobles, immobles, ramats o roba. Un cop disposats els llegats, res no impedia que el testador els modifiqués o en creés de nous en un altre testament o en un codicil posterior. I ja a la seva mort, l'hereu era l'encarregat de donar-los compliment.
El legatari tenia en qualsevol cas una hipoteca legal sobre el patrimoni de l'hereu com a garantia que el seu llegat li seria lliurat. No obstant això, l'hereu no estava obligat a lliurar els llegats fins que acceptés l'herència, i, una vegada acceptada, el legatari podia exercir l'acció reivindicatòria corresponent per a reclamar-li el llegat. Fins i tot si l'hereu trigava a decidir-se si acceptava l'herència, els legataris el podien forçar a decidir-se per via judicial i requerir-lo perquè manifestés si finalment l'acceptava o la rebutjava. De la mateixa manera, si el legatari no reclama ni s'avenia a rebre els llegats, l'hereu el podia requerir perquè es manifestés en un sentit o en un altre.
D'altra banda, hi havia la possibilitat que el valor total dels llegats disposats superés les tres quartes parts de l'actiu hereditari líquid. En aquest cas, l'hereu podia retenir la quarta part d'aquell actiu i, per a fer-ho, podia reduir els llegats en la part necessària i de manera proporcional. Òbviament, abans de fer aquella retenció l'hereu havia de fer l'inventari de l'herència i avaluar-la. Aquella quarta part rebia la denominació de quarta falcídia, per la llei romana que l'establia, la lex falcidia, segons la qual el testador no podia donar per llegats més de les tres quartes parts de l'herència, a fi d'assegurar a l'hereu com a mínim la seva quarta part (la norma s'aplicava també a totes les disposicions patrimonials mortis causa).
Hi havia també el prellegat, que es podia atorgar a un hereu quan els cridats a la successió eren més d'un (no es podia concedir si només hi havia un hereu), i l'havien de satisfer els altres hereus segons el que hagués disposat el testador; en cap cas els béns prellegats no responien ni quedaven afectes per les possibles càrregues de l'herència.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "llegat" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota