Back to top

Cercaterm

Cercador der ensems de fiches terminologiques qu'eth TERMCAT met a disposicion publica.

S’auetz de besonh mès informacion, vos podetz adreçar ath servici de Consultacions (registre).

Resultats per a la cerca "orde" dins totes les àrees temàtiques

crida a l'ordre crida a l'ordre

<Dret > Dret parlamentari > Activitat parlamentària>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.

  • ca  crida a l'ordre, n f
  • oc  crida ar orde, n f
  • es  llamada al orden, n f
  • fr  rappel à l'ordre, n m
  • en  call to order, n

<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>

Definició
Advertiment que fa el president del Parlament o un president de comissió a un diputat que no s'até a les regles d'ordre establertes pel Reglament, que provoca pertorbacions, que empra expressions inconvenients al decòrum de la cambra o no respecta la cortesia parlamentària, o que fa servir el filibusterisme.

Nota

  • 1. La segona crida a l'ordre a un diputat comporta una menció especial en l'acta de sessió, i la tercera crida a l'ordre, la privació del dret de fer ús de la paraula en la mateixa reunió.
  • 2. La crida a l'ordre per paraules ofensives contra institucions públiques o contra persones pot donar lloc a l'expulsió de la cambra d'un diputat per a la resta de la reunió. Si el diputat rectifica, les expressions ofensives es poden retirar i el president del Parlament pot decidir que no constin en l'acta de sessió.
impediment d'orde sagrat impediment d'orde sagrat

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  impediment d'orde sagrat, n m
  • es  impedimento de orden sagrado, n m

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

institut de vida consagrada institut de vida consagrada

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  institut de vida consagrada, n m
  • ca  comunitat religiosa, n f sin. compl.
  • ca  orde religiós, n m sin. compl.
  • es  comunidad religiosa, n f
  • es  instituto de vida consagrada, n m sin. compl.
  • es  orden religiosa, n f sin. compl.

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

orde del Temple orde del Temple

<Dret canònic>, <Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  orde del Temple, n m
  • es  orden del Templo

<Dret canònic>, <Història del dret>

Definició
Orde militar creat en l'època de les croades per a donar suport i protecció als pelegrins que anaven a venerar, a Palestina, els llocs sants.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • En l'època de les croades es van crear diversos ordes militars amb aquesta missió. Entre aquests ordes van destacar l'orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (l'orde del Temple), l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem i l'orde dels Cavallers Teutònics. L'existència de l'orde del Temple s'emmarca, creada el 1118 i suprimida el 1312, entre la conquesta de Jerusalem (1099) i la desaparició dels estats llatins a Terra Santa després de la caiguda de la ciutat de Sant Joan d'Acre (1291) a mans de l'Islam. Abasta un període de temps dominat per l'ideal de croada, i travessa contingents humans importants i recursos econòmics d'Europa envers el Pròxim Orient (s. XII-XIII).
    La societat medieval estava dominada per una religiositat profunda i s'enfrontava a la creixent expansió de l'Islam que ocupava, per Occident, una part de la península Ibèrica. Els problemes per a la cristiandat es van agreujar quan el califa fatimita d'Egipte, Al-Hakim, va destruir el Sant Sepulcre de Jerusalem el 1009, i els turcs van derrotar els bizantins a Manzikert el 1071; van reduir dràsticament llur territori a Àsia. A causa de tot això, quan al Concili de Clermont-Ferrand (1095) el papa Urbà II va fer una crida a la croada contra l'Anticrist que ocupava els llocs sants, sota el lema de «Déu ho vol», per restablir el nou Jerusalem, segons el llibre de l'Apocalipsi (Ap 20, 11-20), la resposta dels grans senyors feudals de Flandes, Renània, Illa de França, Xampanya, dels normands del sud d'Itàlia i de nombrosos cavallers de segona categoria fou unànime. Van canviar llurs impulsos de pillatge i enriquiment personal per un ideal religiós i per la possibilitat de crear-se una reputació i un domini a Palestina; es convertien en milites Christi. A més, el papat concedia indulgència plenària als qui caiguessin en combat i dictava lleis que protegien llurs béns, famílies i fills. Un altre element atractiu va ser el descobriment de diverses relíquies relacionades amb Jesucrist, com ara la llança que el va travessar o el Lignum Crucis.
    En aquest ambient es va formar i desenvolupar l'orde del Temple, després de la presa de Jerusalem i de la formació dels estats llatins a la franja costera entre Síria i Palestina. La presència de l'orde serà de gran importància per al manteniment dels territoris recuperats. Hug de Payens, de Troyes, va participar a la primera croada; ell i un grup de cavallers (Godofred de Saint Omer, Godofred de Bisol, Payen de Mont Didier, Archembaud de Saint Aignant, Gundemar, André de Montbard, Hug de Xampanya i Jacques de Rossal) van formar l'orde dels Pobres Cavallers de Crist el 1118. El nou orde unia els valors de la cavalleria i la submissió a vots monàstics amb l'objectiu de custodiar vies i camins i protegir els pelegrins. El patriarca de Jerusalem els va assignar, com a lloc de residència, un allotjament que abans havia estat el temple de Salomó, la mesquita Al-Aqsa; d'aquí ve el nom de templers.
    L'orde va néixer a Florència al Concili de Troyes, sota la protecció i propaganda de Bernat de Claravall, el reformador de Cluny i impulsor del Cister. Bernat era partidari, a causa de la seva ascendència cavalleresca, de legitimar la força amb la finalitat de defensar l'Església, la guerra santa, i va destacar en la predicació i formació de la segona croada (1146) i per a propagar la nova orde del Temple de frares soldats (De laude novae militiae). A Troyes es va aprovar la regla seguint els dictats de sant Benet. Imperava el vot d'obediència al gran mestre i el servei d'armes sobre els oficis religiosos i les celebracions litúrgiques. No es permetien els béns propis i es combatia l'arrogància amb l'abillament i les armes. Un altre punt important era l'observança de la disciplina en combat; s'havien de defugir les proeses individuals. Renunciaven a tenir dona i fills. Se'ls autoritzava a menjar carn i se'ls animava a vessar la sang dels infidels. Els membres es distingien en dues categories: els cavallers (chevaliers) i els sergents (sergeants). Innocenci II, el 1139, va fer oficial la creació de l'orde amb la butlla Omne datum optimum, per mitjà de la qual exhortava els templers a «combatre intrèpidament els enemics de la Creu». Amb el pontificat d'Eugeni III, els templers van quedar sota la protecció del Papa (providentia Papae romani), amb la qual cosa evadien la jurisdicció episcopal i es posaven al servei de l'Església.
    Els cavallers portaven un mantell blanc, que van agafar de l'hàbit cistercenc, amb una creu vermella sobre l'espatlla esquerra; els sergents, els subalterns, en canvi, es tapaven amb roba negra i una creu blanca. L'estendard, la finalitat del qual era mantenir units els germans en el camp de batalla, era rectangular amb dues franges, una de blanca i una altra de negra; se subjectava a l'asta d'una llança i es confiava al senescal, que era el lloctinent del mestre. La creu, de braços iguals, era patent i convertia els templers en croats (crucesignati) permanents. Estaven autoritzats a escollir llur mestre en capítol general. Es van reclutar els templers d'entre la noblesa feudal.
    Aquest favor papal, la procedència de llurs membres, el botí que van prendre als infidels, els delmes que provenien de les cases que s'anaven obrint a Europa i les generoses donacions els van anar omplint d'incessants propietats i rendes, que van constituir un desviament de la pobresa que professaven al principi, i l'atresorament de riqueses de l'orde es va convertir en un rumor públic. Aquests fratres milites es van estendre força ràpidament pels territoris de França, Flandes, Castella, Aragó i Portugal, entre d'altres. Llur missió era important a Terra Santa. Van comptar amb la simpatia de sectors del monacat i de teòlegs, com Pere el Venerable, Hug de Sant Víctor o Hug el Pecador. També es van haver d'enfrontar a detractors que no entenien que des del cristianisme es pogués practicar la violència institucionalitzada i desenvolupar l'orgull cavalleresc; consideraven que la professió religiosa que feien no era res més que una pàtina que encobria l'ús de les armes i la violència, com va manifestar Guigues de la Gran Cartoixa.
    La seva activitat militar es va manifestar al llarg de la seva presència a Orient, com en el setge de Damasc el 1129, que va acabar en derrota; a la segona croada, sota la direcció del rei Lluís VII de França per l'Àsia Menor. Malgrat tot, aquesta croada no va resultar tal com s'esperava, atès que Nur-al-Din va aconseguir unir els musulmans i aturar els croats. Així mateix, els templers tenien la missió de portar la vera Creu, la relíquia més preuada de la cristiandat, a la batalla per animar els combatents, però els la van arrabassar després que caigués Hittin el 1187 a mans de les tropes de Salah ad-Din. L'octubre l'aquest any va caure el regne de Jerusalem i l'orde del Temple va traslladar la seu a Sant Joan d'Acre.
    La caiguda de Jerusalem va desencadenar la tercera croada, que van promoure i dirigir les monarquies europees: Frederic Barba-roja, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic; Ricard I Cor de Lleó d'Anglaterra i Felip II August de França. Altra vegada, els cavallers templers van destacar a l'avantguarda de l'exèrcit, a les files de Ricard I, sota la direcció del mestre Robert de Sablé. Aquesta croada va acabar en unes negociacions que van mantenir el statu quo existent. Haver de defensar l'Església, que era l'obligació dels templers, els va portar a participar marginalment a la croada contra els albigesos al Llenguadoc (1209-1244), que havien promogut el papa Innocenci III i el rei de França d'aleshores, Lluís VIII.
    La sisena croada, que va dirigir l'emperador del Sacre Imperi, Frederic II, va aconseguir, per mitjà del Tractat de Jafa (1229) amb Malik al-Kamil, la devolució de Jerusalem, Betlem i Natzaret als cristians, amb lliure accés per als pelegrins. Les relacions de Frederic II amb els cavallers templers van ser hostils, els va acusar de traïcions diverses i els va confiscar els béns de llurs territoris. Els temps havien canviat, la via diplomàtica substituïa llargs anys de pressió militar i els nous ordes religiosos, com els franciscans, creien més en el poder de l'evangelització que en el poder de les armes. L'època dels monjos soldats, templers, teutons i hospitalaris a l'Orient Mitjà arribava a la fi. La presència dels templers a Acre va concloure el 1291 davant l'escomesa dels mamelucs.
    Llur desaparició va estar unida a l'emergència d'un model de monarquia que tenia una concepció nova de l'estat, fora de l'òrbita del feudalisme. A més, s'hi ha d'afegir l'ambició, dels poders seculars i eclesiàstics, pel patrimoni acumulat durant dècades en territoris sota llur jurisdicció, amb fortaleses i rendes incloses. Al Temple se l'acusava d'actuar com un exèrcit independent guiat pels seus propis interessos: el poder, el botí i la gloria de les gestes militars. L'últim gran mestre del Temple, Jacques de Molay, va proposar al papa Climent V la fusió dels ordes del Temple i l'Hospital com a solució a les pressions dels prelats i els poders civils, i així crear una entitat més forta. Aquesta idea ja s'havia tractat, incloent-hi els cavallers teutònics, al Concili de Salzburg del 1291. Aquest projecte no va prosperar.
    El 13 d'octubre del 1307 els templers de França van ser arrestats per ordre de Felip IV. Durant el procés es va fer aflorar la manera d'actuar del nou model d'estat, substitut dels poders feudals fragmentats. Felip IV va convocar els estats generals, va consultar els experts de la Universitat de París, va fer servir espies al si de l'orde, va utilitzar mètodes d'intimidació i tortura perquè el procés s'acabés amb la confessió d'idolatria, sodomia, profanació de símbols cristians; i per a fer-ho va tenir el suport de la Inquisició.
    Finalment, va pressionar Climent V perquè es fes una disposició d'investigació al Temple als diversos estats europeus des de la seu pontifícia. A la butlla Pastoralis proeminentiae (novembre del 1307) es prejutjava la culpabilitat de l'orde del Temple i el Papa animava els diversos sobirans perquè actuessin de manera inquisitiva. La resistència a investigar el Temple es va fer manifesta en diversos estats, com ara Alemanya, Hongria, Anglaterra, Escòcia, Irlanda o la península Ibèrica. Però també hi havia la possibilitat real de quedar-se amb llurs béns innumerables.
    Climent V va convocar el Concili de Viena (1311-1312) per tal de tractar diversos temes; el més conegut és el de prendre mesures envers l'orde dels Cavallers Templers, tant els membres individuals com llurs terres. La comissió que es va crear era del parer que l'orde tenia el dret de defensar-se i no van trobar prou proves per a condemnar-lo per heretgia. Malgrat tot, la coacció militar que va exercir Felip IV a Viena va aconseguir que Climent V promulgués la butlla Vox in excelso, que deia: «[...] ens suprimim per mitjà de la sanció perpètua, amb l'aprovació del sant concili, l'orde del Temple, la seva regla, el seu hàbit i el seu nom [...]», però no se'l condemnava. Al rerefons del concili hi havia un enfrontament anterior entre Felip el Bell i Bonifaci VIII, l'atemptat contra la seva persona a Anagni, el trasllat de la seu pontifícia a Avinyó i també les dèbils arques de la corona dels Capet.
    El 1314 una comissió eclesiàstica, que presidia Felip de Marigny, va condemnar Jacques de Molay i altres alts dirigents templers a la reclusió perpètua. Però, davant la proclamació de llur innocència i de la del Temple, se'l va condemnar a la foguera.
Orde del Temple Solar Orde del Temple Solar

<Noves religions>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

  • ca  Orde del Temple Solar

<Religions > Noves religions>

Definició
Comunitat fundada l'any 1984 pel metge belga Luc Jouret, especialitzat en medicines alternatives i alimentació natural, que va desenvolupar un esoterisme fet d'elements occidentals i orientals.

Nota

  • Influït pel ritual iniciàtic de la maçoneria, l'Orde del Temple Solar pretenia formar una elit intel·lectual i es caracteritzava per una orientació apocalíptica (predicava una catàstrofe ecològica immediata) combinada amb la creença del New Age i alguns simbolismes esotèrics medievals (el Graal, Excalibur, etc.). Els fidels celebraven el solstici d'estiu el dia de Sant Joan. El moviment es va donar a conèixer pels suïcidis col·lectius que van tenir lloc el 1995 i el 1996 a Suïssa, el Canadà i França, i en els quals van morir els dos màxims responsables, L. Jouret i J. Di Mambro.
Orde dels Cavallers del Lotus d'Or Orde dels Cavallers del Lotus d'Or

<Noves religions>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

  • ca  Orde dels Cavallers del Lotus d'Or

<Religions > Noves religions>

Definició
Associació creada per Gilbert Bourdin, fundador de l'aumisme.
orde mendicant orde mendicant

<Catolicisme>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

  • ca  orde mendicant, n m

<Religions > Cristianisme > Catolicisme>

Definició
Orde religiós els membres del qual no poden tenir propietats, ni personals ni comunitàries, i viuen principalment d'almoines.
orde mendicant orde mendicant

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  orde mendicant, n m
  • es  orden mendicante, n f

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

orde menor orde menor

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  orde menor, n m
  • es  orden menor, n f

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

orde militar orde militar

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  orde militar, n m
  • es  orden militar, n f

<Història del dret>