Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• En el padró consten les dades personals necessàries per a l'establiment de relacions jurídiques administratives entre un municipi i els seus habitants. Les certificacions de les dades contingudes en el padró són documents públics fefaents amb caràcter general administratius. El padró és, alhora, un instrument fonamental per a elaborar estadístiques demogràfiques, del cens de població i del cens electoral, i també per a gestionar determinats impostos.
  Històricament, els furs municipals medievals establien de manera individualitzada els criteris de veïnatge en un determinat municipi, i la figura del padró no va néixer fins al 1823, a partir d'una instrucció que ordenava als ajuntaments elaborar un padró anual a fi de garantir la seguretat i l'ordre i de repartir les contribucions i les càrregues. La figura del padró es va uniformitzar amb una llei del 1870 que va provar de crear un document únic, públic i fefaent que fixés l'estatut del veïnatge administratiu. Tot i l'escàs compliment d'aquesta llei i la poca fiabilitat dels padrons municipals, en aquest moment es van establir les notes definidores d'aquesta institució, que van perviure gairebé fins al dia d'avui: la configuració com a document públic, l'elaboració quinquennal, l'obligació d'empadronar-se en un municipi i la prohibició consegüent d'estar-hi en més d'un, la declaració d'ofici del veïnatge dels residents en un municipi durant dos anys i altres elements.
  La llei anterior es va mantenir, amb lleugeres modificacions, fins al 1924, en què es van aprovar l'Estatut municipal i el Reglament de la població. Amb aquests dos textos legals es va vincular el padró als serveis estatals d'estadística. El text refós del 1955 no va introduir modificacions respecte al contingut i la forma del padró, però va atorgar a l'Institut Nacional d'Estadística (INE) la competència per a dictar instruccions i directrius tècniques quant a la gestió i l'elaboració. La reforma del règim local, duta a terme el 1985, i el text refós de disposicions legals vigents en matèria de règim local van mantenir aquestes competències i també la configuració tradicional del padró (Llei reguladora de les bases de règim local [LRBRL]). No obstant això, aquests textos van introduir una definició expressa del padró com a document públic i fefaent, un fet que va generar polèmica sobre la seva naturalesa jurídica. Finalment, es va promulgar la Llei 4/1996, del 10 de gener, que va modificar la LRBRL quant a la regulació del padró i va derogar els articles del 12 al 16 del text refós del 1986.
  La polèmica tradicional sobre el caràcter de registre o de document públic i fefaent del padró s'ha tancat amb la Llei 4/1996, del 10 de gener, per la qual es modifica la Llei reguladora de les bases del règim local, en relació amb el padró municipal, de l'Estat, que delimita amb precisió el registre administratiu, el padró i el document públic que constitueixen les certificacions de les dades que conté. De fet, la major part de la doctrina el considerava un registre, malgrat la qualificació legal continguda en la LRBRL. Les característiques del padró com a registre públic són les següents: a) les seves dades poden ser consultades per les persones interessades, sens perjudici de llur caràcter confidencial; b) és també un registre tancat, atès que només s'admet la inscripció en un municipi, i en cas de viure en més d'un, la inscripció s'ha de fer únicament en el municipi on es visqui més temps al llarg d'un any; c) hi ha tants padrons com ajuntaments; d) és un registre permanent, atès que la Llei 4/1996 suprimeix les renovacions quinquennals del padró, i e) es pressuposa, com en tot registre públic, que el contingut del padró correspon a la realitat (presumpció que és iuris tantum i que, per tant, admet proves en contra).
  Les competències en l'elaboració i la gestió dels padrons corresponen als ajuntaments, segons les bases estatals (art. 149.1.18 i 149.1.31 Constitució espanyola). Tanmateix, des del 1996 la competència en l'elaboració del padró de les persones residents a l'estranger va passar a mans de l'Administració general de l'Estat, atesa la impossibilitat de fer-ne una gestió local adequada per falta de mitjans.
  És evident que en l'exercici d'aquestes competències no es gaudeix d'una autonomia que permeti qualificar-les de pròpies sense cap especificació. La doctrina considera que hi ha un tertium genus: competències pròpies sotmeses a instruccions en llur exercici. Part d'aquestes instruccions emanen de l'INE, al qual s'ha atribuït la funció de coordinació dels padrons. La Llei 4/1996 crea, a més, el Consell d'Empadronament, un òrgan de col·laboració en aquesta matèria entre l'Administració general de l'Estat i les administracions locals. El fet que la normativa estatal estableixi els criteris de formació, de manteniment, de revisió i de custòdia dels padrons municipals que s'han de dur a terme en els ajuntaments té l'objectiu d'aconseguir la uniformitat de les dades amb vista a elaborar les estadístiques de població en l'àmbit estatal, del cens de població i del manteniment del cens electoral.
  El cens de població i el padró no són el mateix. El primer és el resultat en xifres de l'empadronament i el recompte posterior dels habitants agrupats segons diferents qualitats, etapes i edats. Tanmateix, per bé que són instruments diferents estan lligats estretament, i moltes instruccions de l'INE i la declaració d'oficialitat de les dades del padró responen a aquesta vinculació. Amb la inscripció en el padró es materialitza la vinculació de la persona amb un determinat municipi, que comporta el naixement d'un veritable estatus juridicoadministratiu: l'estatus de veí o veïna, que té associats deures i drets específics. La inscripció en el padró es configura, doncs, com un títol de legitimació de la condició jurídica de veí o veïna, la qual només es pot acreditar d'aquesta manera. La transcendència del padró, però, no és només municipal, perquè també determina la vinculació a una determinada comunitat autònoma, i té interès en l'àmbit estatal per a l'elaboració dels censos electorals i de població i per a altres elements com ara les estadístiques demogràfiques o el reclutament militar.
  D'aquest punt en deriva la polèmica doctrinal sobre el caràcter constitutiu o declaratiu de la inscripció en el padró. Per a alguns autors, com ara Juan Pemán Gavín i Santiago Muñoz Machado, el caràcter constitutiu deriva de la mateixa regulació d'aquesta figura, en què s'estableix que la condició de veí o veïna s'adquireix en el mateix moment de la inscripció. Per a altres autors, com ara Fernando Marín Riaño, el padró només és un certificat que declara el compliment del pressupòsit necessari per a tenir la condició de veí o veïna: la residència habitual i efectiva; per tant, és un requisit d'eficàcia per a l'exercici d'aquests drets, però no la causa del seu naixement.
  Tradicionalment, el padró ha reflectit la població de dret (els residents presents i absents, i fins i tot els residents a l'estranger, que feien part d'un padró especial) i la població de fet (els residents presents i els transeünts). Aquesta darrera distinció va perdre importància amb la LRBRL, en la qual la inscripció com a transeünts i la seva correlació amb els residents absents es configurava com a potestativa, i va ser suprimida definitivament amb la Llei 4/1996. A partir d'aquest moment, el padró recull la relació de veïns d'un municipi sense fer distinció entre el veïnatge i el domicili. Segons la legislació anterior, només podien ser veïns els espanyols majors d'edat que residissin habitualment en un municipi determinat i que figuressin com a tals en el padró; eren domiciliats els residents estrangers i els menors d'edat. Només els veïns tenien la totalitat dels drets continguts en l'article 18 de la LRBRL.
  Actualment, es considera que la diferència entre ambdós conceptes es més fictícia que real, ja que els drets i els deures reconeguts estaven condicionats a normatives sectorials. De la mateixa manera, el padró ja no recull ni els transeünts ni, segons la LRBRL, els espanyols que circumstancialment visquin en un municipi que no sigui el de residència habitual. Aquest tipus d'empadronament no comportava cap conseqüència jurídica, atès que són residents absents d'un altre municipi i, per tant, no són veïns del municipi pel qual transiten, i d'aquesta manera se simplifica la gestió del padró per als ajuntaments.
  També hi ha un padró d'espanyols residents a l'estranger, la competència del qual és ara de l'Administració general de l'Estat. Les persones inscrites en aquest padró es consideren veïnes del municipi espanyol en què figuren llurs dades únicament a l'efecte d'exercir el dret al sufragi, però no formen part de la població del municipi. S'ha fixat per llei un contingut d'informació mínim obligatori: nom i cognoms, sexe, domicili habitual, lloc i data de naixement, número del document oficial d'identitat, certificat o títol escolar o acadèmic que es posseeixi i elements necessaris per a elaborar el cens electoral. Aquestes dades tenen el caràcter de prova, no només de la residència en el municipi, sinó també del domicili habitual de la persona. Excepcionalment, en el cas dels estrangers, la inscripció no constitueix prova de llur residència legal a l'Estat espanyol ni els atribueix cap dret que no els reconegui la normativa vigent.
  L'acreditació es fa mitjançant l'expedició de certificacions del secretari o la secretària de l'Ajuntament, que tenen caràcter de document públic. Les dades del padró són confidencials i s'han de tractar d'acord amb la Llei 5/1992, del 29 d'octubre, de regulació del tractament automatitzat de les dades de caràcter personal, de l'Estat, fet que adquireix més importància des que el 1996 la gestió del padró es va informatitzar obligatòriament i es va suprimir la renovació quinquennal. En tots els casos s'han de respectar els drets fonamentals de les persones, i per això la cessió d'aquestes dades a altres administracions només és possible quan siguin necessàries per a l'exercici de llurs competències. Finalment, és obligatori inscriure's en el padró i incomplir-ho pot implicar la imposició de sancions pecuniàries.
• V. t.: empadronament n m
• V. t.: veïnatge n m