Cercaterm
Cercador der ensems de fiches terminologiques qu'eth TERMCAT met a disposicion publica.
S’auetz de besonh mès informacion, vos podetz adreçar ath servici de Consultacions (registre).
Resultats per a la cerca "religi��s" dins totes les àrees temàtiques
<Ciències socials > Relacions internacionals>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>
- ca llibertat de religió, n f
- ca llibertat religiosa, n f
- es libertad de religión
- es libertad religiosa
- fr liberté de religion
- fr liberté religieuse
- it libertà di religione
- en freedom of religion
- en religious freedom
- ar حرية دينية
<Àmbits de cooperació i conflicte > Drets humans>
Definició
Nota
- 1. La llibertat de religió comprèn la llibertat de consciència i la llibertat de culte.
- 2. La llibertat de religió és una manifestació de la llibertat de pensament.
- 3. La llibertat de religió és un dret civil.
<Termes seculars>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca llibertat religiosa, n f
<Religions > Termes seculars>
Definició
Nota
- La llibertat religiosa de les persones i de les comunitats va ser reconeguda per la Constitució espanyola l'any 1978 després d'un període de confessionalitat catòlica durant la dictadura franquista.
<Dret constitucional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca llibertat religiosa, n f
- es libertad religiosa, n f
<Dret constitucional>
<Dret constitucional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca llibertat religiosa, n f
- es libertad religiosa
<Dret constitucional>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
La idea de la llibertat religiosa és, essencialment, un producte de la Il·lustració. Abans d'aquest període de pensament liberal del segle XVIII, la llibertat religiosa era una idea estranya en totes les societats, tant de l'est com de l'oest. De tots els filòsofs il·lustrats que van proposar aquesta nova concepció, el més important va ser John Locke. Segons Locke, el govern i la religió tenien finalitats distintes, havien d'estar separats i havien de deixar que els ciutadans busquessin la llibertat religiosa pel seu compte.
En el segle XIX els documents pontificis van rebutjar la doctrina liberal. També es fa una valoració de les llibertats proclamades en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Com a conseqüència d'això, s'explica la persecució de l'Església catòlica en la Revolució Francesa i alguns preceptes anticlericals desenvolupats en els països europeus liberals. El liberalisme proclamava l'ideal d'un estat laic, que es considerava incompetent en matèria religiosa. Enfront d'això, l'Església catòlica es va oposar a la separació entre l'Església i l'Estat. Els romans pontificis van tractar d'impulsar un concepte cristià de l'Estat, amb l'argument principal que si se separava l'Església de l'Estat, s'estaria apartant la legislació humana de les que tenen l'origen en l'humà i en el diví, fet inadmissible pel papat.
L'argument va néixer a finals del segle XV amb el papa Alexandre VI, i es va consolidar en el segle XIX durant el pontificat de Lleó XIII. El nou plantejament doctrinal va suposar la superació d'una confusió excessiva entre l'Església i l'Estat, pròpia de l'Antic Règim. Es van fixar els deures de l'Estat amb relació a les qüestions religioses, establertes sobre la base d'una concepció cristiana de la vida. L'Estat catòlic havia de complir les obligacions que l'unien amb Déu mitjançant el culte públic. La separació entre l'Església i l'Estat no existia. Segons la doctrina, l'ésser humà i la societat tenien el deure de retre culte a Déu mitjançant la pràctica de la religió catòlica, i l'Estat tenia l'obligació de protegir-la i d'establir un estatut adequat a l'Església catòlica.
Aquesta doctrina va acabar desapareixent i va sorgir la necessitat d'elaborar estatuts que garantissin els drets de les confessions distintes de la catòlica. La nova doctrina va rebre el nom de «doctrina de la llibertat de l'Església», segons la qual no es demanava que l'Estat fos confessional, sinó que establia que l'Estat respectés la llibertat de l'Església, perquè pogués desenvolupar l'acció pastoral.
Les noves idees es van desenvolupar i impulsar durant el pontificat de Joan XXIII, en el qual es va potenciar la tutela de la llibertat religiosa com a dret de l'ésser humà, no sols en l'àmbit del dret intern de l'estat, sinó, sobretot, des del punt de vista internacional. Dels documents d'àmbit internacional destaquen la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals.
Joan XXIII, tenint en compte els postulats de les encícliques Mater et magistra i Pacem en terris, va admetre la defensa del dret a professar privadament i públicament, de manera lliure, una religió. També va oferir una visió més àmplia de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, perquè reafirmava els drets que pertanyen a tots els éssers humans, i destacava el dret de llibertat religiosa.
El Concili II del Vaticà el va convocat Joan XXIII el 25 de desembre de 1961, mitjançant la constitució apostòlica Humanae salutis, i el va clausurar Pau VI el 8 de desembre de 1965. Amb relació a la llibertat religiosa cal destacar la declaració Dignitatis humanae, que desenvolupava la doctrina de Joan XXIII sobre el dret de llibertat religiosa. La declaració analitza la dimensió individual i col·lectiva d'aquest dret, basant-se en la dignitat de l'ésser humà, considerada un valor que radica en la moral humana. La idea principal que es defensa en la declaració és que l'ésser humà és ésser digne de respecte.
El dret de llibertat religiosa s'ha d'entendre com la immunitat de coacció externa exercida tant per particulars com per grups o per qualsevol potestat humana. És un dret civil que ha de ser reconegut en l'ordenament jurídic de la societat. El Concili II del Vaticà va impulsar la tasca desenvolupada pels estats amb la finalitat d'evitar les violacions d'aquest dret en l'àmbit dels ordenaments jurídics propis.
La dimensió col·lectiva del dret de llibertat religiosa es permet a les comunitats que es poden regir mitjançant llurs normes. Els subjectes col·lectius han de gaudir de llibertat per a poder seleccionar, formar, nomenar i traslladar llurs ministres. Quan els actes de proselitisme vulneren l'ordre públic, la intervenció dels poders públics per a reparar el dany causat i posar fi a la violació del dret vulnerat és admissible.
Totes aquestes idees, així com la doctrina de Joan XXIII, han estat recollides i actualitzades en els pontificats posteriors de Pau VI i Joan Pau II. Pau VI va desenvolupar la tècnica de celebració de concordats amb els estats amb l'objectiu de protegir la llibertat religiosa, i va fer una altra valoració dels treballs de les Nacions Unides a favor dels drets humans. Joan Pau II va actuar com a promotor de la llibertat religiosa, i va destacar pel caràcter unificador amb l'establiment d'unions entre les distintes religions.
La llibertat religiosa està arrelada profundament en els règims democràtics occidentals, fins al punt que constitueix una de les llibertats més destacades dins el moviment de promoció dels drets humans.
L'article 16 de la Constitució espanyola (CE) del 1978 regula el principi de llibertat religiosa i té la condició de dret fonamental en l'ordenament jurídic espanyol, que va ser desenvolupat en la Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR). Així mateix està recollit en nombrosos tractats internacionals ratificats per l'Estat espanyol, com per exemple la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals.
El dret fonamental de llibertat religiosa no es configura com un simple dret positiu, concedit per l'ordenament jurídic estatal, sinó que neix de la mateixa naturalesa de l'ésser humà. L'Estat es limita a reconèixer, a tutelar i a regular el dret fonamental en els casos en què l'exercici pot entrar en col·lisió amb els drets i les llibertats dels altres o amb l'ordre públic.
La llibertat religiosa és un dret de la persona, però té una característica específica: no solament fa referència a la relació amb els altres éssers humans i amb la societat civil, sinó que també fa referència a la relació de l'ésser humà amb Déu. Per això és important situar la llibertat religiosa on la va situar el Concili II del Vaticà.
El dret fonamental de llibertat religiosa es configura com un principi que inspira l'ordenament jurídic espanyol i comporta el reconeixement d'un àmbit d'immunitat amb vista a la realització de l'acte de fe i de totes les expressions individuals i col·lectives que formen part del contingut de dret de la llibertat religiosa. Des d'aquest punt de vista, la llibertat religiosa origina un deure d'abstenció i de no-ingerència, tant per als poders públics com per a tots els altres subjectes privats.
Però la llibertat religiosa comporta, a més a més, que els poders públics no poden coartar, substituir ni fer-hi concórrer cap ciutadà en l'exercici d'aquesta llibertat. Per tant, no es tracta solament de respectar l'àmbit d'immunitat personal, sinó també de reconèixer que determinades decisions són individuals i, per tant, l'Estat es presenta com un subjecte incompetent per a adoptar determinades opcions i fer-ne judicis de valors.
El fonament més acceptat és el que situa la raó última de la llibertat religiosa en la dignitat de la persona, i la dignitat humana implica la capacitat de l'ésser humà de prendre decisions per si mateix pel fet d'estar dotat d'enteniment i de voluntat.
La titularitat activa del dret de llibertat religiosa correspon als individus i a les comunitats religioses i, per tant, el poden exercir com a subjectes actius tant les persones físiques com les persones jurídiques. La titularitat passiva, és a dir, a qui es dirigeix la protecció constitucional del dret, correspon de manera àmplia a l'Estat i als poder públics; als altres grups i individus i al mateix grup confessional.
De les manifestacions nombroses del dret de llibertat religiosa, el dret al silenci destaca per sobre dels altres i, per aquest motiu, està reconegut expressament en l'article 16.2 de la Constitució. El mateix succeeix amb la llibertat de culte, reconeguda en l'article 16.1 de la Constitució, que estableix que els poders públics no poden intervenir en els actes de culte del ciutadà, ja sigui en solitari o de manera col·lectiva, ja sigui en públic o en privat. Així mateix, els poders públics han de facilitar l'assistència religiosa pels ministres de culte de les diferents religions, i no han d'obstaculitzar cap dels drets ni de les llibertats que es reconeixen en la Constitució, i que són aplicables al fet religiós, com per exemple el dret a la intimitat personal del domicili i el secret en les comunicacions (art. 18), el dret a la llibertat d'expressió (art. 20), el dret de reunió (art. 21), el dret d'associació (art. 22) o el dret a la llibertat d'ensenyament (art. 27).
Així, doncs, el contingut de la llibertat religiosa en l'ordenament jurídic espanyol vigent és prou ampli perquè totes les confessions religioses puguin exercir, sense obstacles ni dificultats externes, tot el que considerin propi per motius religiosos. El principi constitucional de llibertat religiosa estableix que, en la configuració democràtica de l'Estat espanyol, la fe religiosa és lliure d'estat i que aquest estat és incompetent davant de l'acte de fe. Només pretén ser estat en aquesta matèria, és a dir, ni coartar, ni substituir la fe religiosa, ni tampoc fer-hi concórrer els ciutadans.
La LOLR desenvolupa l'article 16 de la Constitució i estableix un mínim comú a totes les confessions: drets individuals, drets comunitaris i relacions de cooperació entre l'Estat i les confessions religioses. El text consta de vuit articles, dues disposicions transitòries, una disposició derogatòria i una disposició final.
Tenint en compte que el dret a la llibertat religiosa és un dret fonamental, ha d'estar orientat vers els valors superiors de l'ordenament jurídic, expressats en l'article 1.1 de la CE. Entre els valors superiors cal destacar el de la igualtat, de la qual deriva en aquest cas la llibertat. Per aquest motiu, només hi ha llibertat quan hi ha igualtat real, i només hi ha llibertat quan els poders públics treuen els obstacles existents (art. 9.2 CE) i adopten les mesures necessàries per a aconseguir la igualtat entre tots els ciutadans. Tots els ciutadans tenen els mateixos drets religiosos, independentment de quina sigui la religió que professen (art. 1 LOLR).
L'article 2 de la LOLR estableix quin és el contingut del dret de llibertat religiosa des del punt de vista individual, institucional i de les confessions religioses. L'article 3 estableix un límit general, per a l'ordre públic, integrat per quatre elements: drets dels altres, de la seguretat, de la salut i de la moralitat pública. La menció de l'ordre públic comporta, en general, entendre aquest concepte com un àmbit en el qual es duu a terme un exercici legítim de les llibertats. D'aquesta manera cal harmonitzar la llibertat de cadascú amb la seguretat jurídica i amb l'exercici de la llibertat dels altres. Des d'aquest punt de vista, l'ordre públic inclou tant el bé de la persona com el de la col·lectivitat, així com el respecte a les llibertats i als drets reconeguts en la Constitució espanyola i, en especial, els drets de llibertat, d'igualtat i de no-discriminació.
L'article 4 fa referència a la protecció jurídica del dret de llibertat religiosa i reitera el contingut de l'article 53 de la Constitució, que estableix la doble possibilitat de protegir els drets fonamentals: el procediment basat en els principis de sumarietat i de preferència, i el recurs d'empara. L'article 5 estableix que les esglésies, confessions i comunitats religioses i llurs federacions gaudeixen de personalitat jurídica un cop inscrites en el Registre públic corresponent, que es crea, a l'efecte, al Ministeri de Justícia.
L'article 6 determina l'autonomia i l'organització de les esglésies, confessions i comunitats religioses i llurs federacions. L'article 7 fa referència als acords o convenis de cooperació de l'Estat amb les confessions religioses i és la novetat més important de la LOLR, ja que amplia el règim d'acords de l'Estat amb l'Església catòlica a les altres confessions religioses i dona compliment a l'article 16.3 de la Constitució. Per aquest motiu, els acords signats amb les confessions religioses distintes de l'Església catòlica són no més l'expressió del principi de cooperació establert en la Constitució. En els debats parlamentaris de l'article 7, s'evidenciava la intenció pactista, ja que per a redactar-lo es van tenir en compte els acords del 1976 i sobretot els del 1979 entre l'Estat i l'Església catòlica, com un exemple que calia seguir en les relacions amb les altres confessions religioses.
Els subjectes que entren en joc estan clarament diferenciats: d'una banda, l'Estat i, de l'altra, les esglésies, confessions i comunitats religioses inscrites en el Registre que tinguin un arrelament notori.
Finalment, l'article 8 estableix la creació de la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa, que va ser constituïda pel Reial decret 1890/1981, del 19 de juny, i està formada per vint-i-una persones: set representants de l'Estat, set representants de les esglésies, confessions i comunitats religioses i llurs federacions, set persones de competència reconeguda nomenades pel Consell de Ministres, i totes presidides pel director general d'Assumptes Religiosos. La seva naturalesa és, en principi, consultiva, i col·labora en la preparació dels acords de cooperació. La principal funció d'aquesta comissió és l'aprovació, o no, de la inscripció en el Registre d'Entitats Religioses de les confessions que ho sol·licitin. - V. t.: llibertat de culte n f
<Dret constitucional>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca llibertat religiosa i de culte, n f
- es libertad religiosa y de culto
<Dret constitucional>
<Anatomia > Òrgans i sistemes>, <Oftalmologia>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca múscul recte superior de l'ull, n m
- la musculus religiosus
- la musculus superbus
<Anatomia > Òrgans i sistemes>, <Oftalmologia>
Definició
<Música>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca música religiosa, n f
<Música>
Definició
<Arts>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE LES IILES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEIS LINGÜÍSTICS. Didàctica de l'educació musical: Català-castellà. Barcelona: Institut Joan Lluís Vives: Universitat de les Illes Balears: Universitat Rovira i Virgili: Universitat de Barcelona, 2007. (Vocabularis Universitaris)
ISBN 978-84-932915-2-5
Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, pel Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili, pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca música religiosa, n f
- ca música sacra, n f
- es música religiosa, n f
- es música sacra, n f
<Educació musical>
<Arts > Música>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:
Vocabulari de la música. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013. 224 p. (Vocabularis; 6)
ISBN 978-84-482-5870-2
En les formes valencianes no reconegudes com a normatives pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, s'hi ha posat la marca (valencià), que indica que són pròpies d'aquest àmbit de la llengua catalana.
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valencia de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca música religiosa, n f
- ca música sacra, n f sin. compl.
- es música religiosa
- es música sacra
- en Christian music
- en religious music
<Música>
Definició
<Zoologia > Ocells>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
FUNDACIÓ BARCELONA ZOO; INSTITUT CATALÀ D'ORNITOLOGIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari dels ocells del món [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2017-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/233>
Cada fitxa d'espècie té atribuïda la classificació sistemàtica corresponent a l'ordre i la família.
Un bon nombre de denominacions catalanes són propostes de nova creació que segueixen els Criteris per a la denominació catalana d'ocells aprovats pel Consell Supervisor del TERMCAT.
Determinades fitxes (almenys una per a cada família) s'acompanyen d'il·lustracions.
- ca mainà religiós, n m
- es miná religioso
- fr mainate religieux
- en common hill myna
- en Enggano myna
- de Bergbeo
- nc Gracula religiosa
<36.097 Ocells > Passeriformes > Estúrnids>
