Back to top

Cercaterm

Cercador der ensems de fiches terminologiques qu'eth TERMCAT met a disposicion publica.

S’auetz de besonh mès informacion, vos podetz adreçar ath servici de Consultacions (registre).

Resultats per a la cerca "testament" dins totes les àrees temàtiques

testament testament

<Dret > Dret notarial > Notaria>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

  • ca  testament, n m
  • es  testamento
  • fr  testament
  • en  will

<Notaria > Tipologia documental > Testaments>

Definició
Negoci jurídic formal, unilateral i revocable en virtut del qual el causant regula la seva successió instituint un o més hereus i amb la possibilitat d'establir altres disposicions per a després de la seva mort.
testament testament

<Dret > Dret notarial > Notaria>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

  • ca  testament, n m
  • es  testamento
  • fr  testament
  • en  will

<Notaria > Tipologia documental > Testaments>

Definició
Document, públic o privat, redactat amb les formalitats legals, en què el causant institueix un o més hereus i en què, normalment, estableix altres disposicions per a després de la seva mort.
testament testament

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  testament, n m
  • es  testamento

<Dret civil > Dret de successions>

Definició
Negoci jurídic formal, unilateral, personalíssim i revocable en virtut del qual el causant regula la seva successió instituint un o més hereus i amb la possibilitat d'establir altres disposicions per a després de la seva mort.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  testament, n m
  • es  testamento, n m

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  testament, n m
  • es  testamento

<Dret civil>

Definició
Disposició de darrera voluntat, essencialment revocable, mitjançant la qual una persona ordena la seva successió.

Nota

  • Àmbit: Illes Balears
  • Quan la Comissió de Juristes oficialment designada preparava l'avantprojecte de la que després seria la Llei 8/1990, del 28 de juny, sobre la Compilació del dret civil de Balears, es va presentar l'oportunitat de poder posar fi a una situació certament anòmala, que era imposada per la legislació general de l'Estat: la presència necessària dels testimonis en l'atorgament dels testaments. I era anòmala, d'una banda, perquè, atesa la fe pública del notari que autoritzava el testament, la presència dels testimonis era absolutament supèrflua, i de l'altra, perquè les disposicions successòries que s'ordenaven en el testament tenen un caràcter íntim i secret, que no combina bé amb la presència de moltes persones a l'hora d'atorgar-lo. Si a això afegim que no podien ser testimonis els empleats de la notaria, no era estrany veure que aquests sortien al carrer o als bars propers en cerca de testimonis.
    Ja alguna comunitat autònoma -l'Aragó- havia dictat la Llei 3/1985, del 21 de maig, sobre la Compilació del dret civil d'Aragó, segons la qual no és necessària la presència dels testimonis en l'atorgament del testament, llevat que ho demanin el testador o el notari.
    La disposició de l'avantprojecte redactat per la Comissió abans indicada es va convertir en l'article 52 de la Llei 8/1990, del 28 de juny, de les Illes Balears; el text literal és el següent: «en els testaments atorgats davant notari no serà necessària la presència de testimonis, tret del casos següents: a) si el notari no coneixia el testador, b) si el testador era cec o completament sord, c) si el testador no sabia o no podia signar, d) en els supòsits en què el notari ho consideri necessari o així ho manifesti el testador. En tots aquests supòsits els testimonis, en nombre de dos, no tendran l'obligació de conèixer el testador, tret del cas a, i ho podran ser els empleats del notari. En tota la resta, s'observaran les formalitats previstes en el Codi civil».
    El precepte és aplicable a totes les Illes Balears, malgrat que es troba en el llibre I, dedicat a Mallorca, en virtut de la remissió que fan els articles 64 i 70 en relació amb Menorca i Eivissa, respectivament.
    La no necessària presència dels testimonis en l'atorgament dels testaments era tan evident que, un any i uns quants mesos després de la llei balear, es va aprovar la Llei 30/1991, del 20 de desembre, de modificació del Codi civil en matèria de testaments, que modificava nombrosos articles del Codi civil espanyol (CC), entre els quals, l'article 695, segons el qual el testador ha d'expressar oralment o per escrit la seva darrera voluntat al notari -mentre que anteriorment indicava que havia d'expressar oralment o per escrit la seva darrera voluntat al notari i als testimonis-, i l'article 697, que només imposa la necessària assistència a l'acte de dos testimonis idonis en els tres casos excepcionals que indica el precepte.
    Malgrat la lògica de la reforma realitzada per la llei balear abans indicada, no es va lliurar d'un recurs d'inconstitucionalitat, ja que el Govern de l'Estat ha mostrat sempre un zel excessiu per tractar d'aturar les reformes introduïdes en el dret balear.
    El recurs d'inconstitucionalitat es fonamentava en el fet que la Compilació no conté cap especialitat sobre la intervenció dels testimonis en els testaments, i d'altra banda, en el fet de suposar que la nova llei és una invasió de la matèria d'ordenació dels instruments públics, que és de competència exclusiva de l'Estat, segons l'article 149.1.8 de la Constitució espanyola.
    El Tribunal Constitucional (TC), en la Sentència 156/1993, del 6 de maig, va desestimar en aquest punt concret el recurs. Va considerar que la regulació de la intervenció dels testimonis en els testaments forma part de la legislació civil testamentària i no de la notarial, ja que el mateix reglament notarial remet a la legislació civil quant a les formes, els requisits i les solemnitats dels testaments. I, quant al fet que la Compilació no conté cap disposició sobre la matèria, el TC fa una lògica aplicació del principi de la connexitat, i assenyala que el desenvolupament del dret civil propi pot donar lloc a la seva actualització i creixement orgànic i, concretament, a la regulació de matèries que, malgrat que no són presents en el primitiu text de la Compilació, tenen una relació de connexió suficient amb institucions regulades per aquella, com així passava en el cas en qüestió.
    Les disposicions de l'article 52 de la Compilació i de l'article 697 del CC -després de la reforma corresponent per la Llei 30/1991, del 20 de desembre, de l'Estat- coincideixen a assenyalar, com a casos en què és necessària la presència de dos testimonis idonis, els tres següents: quan el testador no sabia o no podia firmar el testament, quan era cec o completament sord i quan el notari o el testador ho consideraven necessari.
    Pel que fa al testament del completament sord, si a més a més no sap llegir, l'article 697.2 del CC estableix que, en aquest cas, els testimonis han de llegir el testament en presència del notari i declarar que coincideix amb la voluntat manifestada. Aquesta exigència, en principi, no és aplicable en el dret balear, ja que no hi ha cap norma pròpia que reguli la qüestió i no ho imposa; tanmateix, la lògica exigeix que, en aquest testament, el notari faci constar que s'hi expressa la voluntat del testador, declarada davant del notari i dels dos testimonis.
    En canvi, no hi ha coincidència sobre la qüestió de si hi han d'intervenir o no testimonis quan el notari no coneix el testador. Com s'ha vist, l'article 52 de la Compilació en aquests casos requereix la presència de testimonis, mentre que la regulació del CC -després de la Llei 30/1991 del 20 de desembre, de l'Estat- estableix, en l'article 685, que la identificació del testador es pot fer, o bé per mitjà de dos testimonis que el coneguin i siguin coneguts del notari, o bé mitjançant la utilització dels documents expedits per les autoritats públiques que tinguin per objecte identificar les persones. I, en aquest sentit, el document nacional d'identitat i el passaport s'han convertit en el mitjà idoni d'identificació, d'acord amb la legislació notarial i el Decret 357, del 22 de febrer de 1962. I, aleshores, la qüestió és si s'ha d'executar de manera estricta l'article 52.a i, per tant, imposar la presència dels testimonis si el notari no coneix el testador, o si la identificació d'aquest es pot fer mitjançant el document nacional d'identitat o el passaport, sense cap altra exigència. La doctrina (Joan Verger Garau) ha assenyalat que, en aquests casos en què no es coneix el testador, és necessària la presència dels dos testimonis, ja que l'article 52 de la Compilació és una norma pròpia que s'ha d'aplicar al cas de manera preferent a qualsevol altra legislació. El mateix autor indica que aquests dos testimonis, per aplicació del mateix precepte, poden ser els mateixos empleats de la notaria, per bé que aquests sí que tenen, com recull el precepte, l'obligació de conèixer el testador, coneixement que en alguns casos tan sols es pot produir mitjançant els documents identificatius corresponents.
    En definitiva, l'exigència de l'article 52.a no es correspon amb la realitat, i això s'ha de tenir en compte en una pròxima reforma de la Compilació, que possibiliti la identificació del testador mitjançant els documents d'identitat expedits per les autoritats públiques, i que restringeixi la presència dels testimonis als casos realment excepcionals -testador cec, sord, que no sap o no pot llegir el testament per ell mateix, que no sap o no pot signar, o que el notari o el mateix testador ho sol·licitin-, com s'ha fet en altres comunitats autònomes amb dret civil propi.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  testament, n m
  • es  testamento

<Dret civil>

Definició
Negoci jurídic formal en virtut del qual la persona causant regula la seva successió instituint un o més hereus i amb la possibilitat d'establir altres disposicions per a després de la seva mort.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • La figura del testament segueix la pauta marcada pel conegut fragment de Modestino en el Digesta (D.), 28.1.1, en el qual s'expressava que «testamentum est voluntatis nostrae iusta sentencia de eo quod quis post mortem suam fieri velit». Però aquestes fórmules tenen la particularitat que no són certes respecte del dret romà ni del dret general de Catalunya, en la mesura que no destaquen la característica essencial que diferencia el testament del codicil, que és la necessitat de la institució d'hereu. Per aquesta raó, l'article 421-2 de la Llei 10/2008, del 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya (CCCat), relatiu a les successions estableix que, en testament, el causant ordena la seva successió mitjançant la institució d'un o més hereus i amb la possibilitat d'establir llegats i altres disposicions per a després de la seva mort. En aquest aspecte, se segueix a Catalunya, com també a Mallorca i Menorca, el dret romà, per la vigència que tenia abans de la promulgació de les compilacions respectives.
    La institució d'hereu és, per tant, «heredis institutio est caput et fundamentum testamenti totius et sine heredis institutione non ualet testamentum», és a dir, la institució de l'hereu és el punt essencial i el fonament de tot testament i el testament no és vàlid sense la institució de l'hereu (Institutiones de Gai, 2.229; i Marcel a D. 28.4.3). Així es desprèn explícitament de l'article 421-2 del CCCat, i dels articles 423-1.1 i 422-1.3 del CCCat. En conseqüència, la institució d'hereu és un element constitutiu del testament. Ara bé, hi ha excepcions a la necessitat de la heredis institutio: a) en el testament atorgat per una persona subjecta al dret de Tortosa (art. 422-1.3 i 423-1.2 CCCat), excepció recollida per la Compilació del dret civil especial de Catalunya per a establir-la clarament en els Costums de Tortosa (llibre VI, rúbrica 4, costum 2), segons la qual «testament sens establiment o institució d'hereu val i és ferm sense contractes ni embarc de cap persona»; b) quan el testament conté nomenament de marmessor universal (art. 422-1.3 CCCat). L'article 429-7.2 del CCCat ho ratifica quan disposa que el nomenament de marmessor universal substitueix la manca d'institució d'hereu en el testament, independentment de la destinació de l'herència; c) el cas del testament purament revocatori. La doctrina científica ho confirma i determina que pot tenir el suport de la figura del testament confirmatori d'un altre testament anterior revocat, establerta en l'article 422-9.4 del CCCat, el qual declara vàlid encara que no contingui la institució d'hereu, sempre que es confirmi la institució, com a mínim, d'un dels hereus instituïts en el testament anterior, i d) el cas de testament l'objecte únic del qual és el reconeixement d'un fill. L'article 422-8.2 del CCCat, quan tracta la revocació del testament per la persona causant, estableix que en qualsevol cas subsisteix el reconeixement de fills no matrimonials.
    La naturalesa jurídica del testament té les característiques següents: el testament és un negoci jurídic, una declaració de voluntat per a aconseguir determinats efectes jurídics. És el negoci jurídic per excel·lència, ja que la voluntat de la persona testadora és sobirana per la configuració d'efectes i actua amb autonomia de la voluntat, amb escassos límits legals. Per això, la interpretació té una gran importància en matèria testamentària, tal com manifesta Paulo (D. 50.17.12) en la regla in testamentis amplius voluntates tentantium interpretatur.
    És un negoci jurídic unilateral, és a dir, atorgat per una sola persona, en què no hi ha cap contracte o vinculació amb els hereus o successors. Una vegada atorgat, el testament esdevé un negoci jurídic complet, per bé que amb la mort de la persona testadora es fa definitiu i amb l'acceptació dels successors es provoca l'adquisició successòria.
    És un negoci jurídic individual, és a dir, atorgat per una sola persona, sense possibilitat de fer testament mancomunat a Catalunya, el qual, no obstant això, és viable a Aragó (art. 94 i s. Llei 15/1967, del 8 d'abril, que aprova la Compilació del dret civil d'Aragó), a Navarra (lleis 199 i s. Llei 1/1973, de l'1 de març, que aprova la Compilació del dret civil foral de Navarra) i al País Basc (art. 49 al 52 Llei 3/1992, de l'1 de juliol, de dret civil foral basc).
    És un negoci jurídic personalíssim, de manera que no es pot deixar la confecció ni l'atorgament a la voluntat d'una tercera persona ni constituir-lo mitjançant comissaris o mandataris. No obstant això, a Aragó s'admet la fidúcia testamentària a favor del cònjuge supervivent o dels parents (regulat en l'article 110 i en els següents de la seva Compilació) i també l'herència de confiança (lleis 289 i s. de la Compilació); al País Basc, el testament per comissari, que pot ser el cònjuge o una altra persona (art. 32 i s. Llei del dret civil foral), i a les Balears, el distribuïdor (art. 18 i s. Llei 5/1961, del 19 d'abril, que aprova la Compilació del dret civil especial de les Illes Balears). A Catalunya s'admeten els hereus i legataris de confiança (art. 424-11 i s. CCCat) i les delegacions a favor del cònjuge o dels parents establerts pels articles 424-1 i 424-5 del CCCat.
    El testament és un negoci jurídic solemne, de conformitat amb l'article 422-1.1 del CCCat, segons el qual «és nul el testament que no correspon a cap dels tipus que estableix l'article 421-5, i també l'atorgat sense complir els requisits legals i de forma i l'atorgat amb engany, violència o intimidació greu». Per tant, la norma distingeix en la forma total testamentària els elements següents: tipus testamentaris i formalitats de cada tipus. Malgrat aquesta disposició, el Conveni de la Haia del 5 d'octubre de 1961 sobre conflictes de lleis en matèria de forma de les disposicions testamentàries, ratificat per l'Estat espanyol en l'instrument del 16 de març de 1988, no reconeix aquesta distribució sinó que, de conformitat amb el Conveni (art. 1), tot és forma pura, un conjunt que inclou els dos elements. No obstant això, el testament tancat que és nul per defecte de forma té validesa com a testament hològraf si compleix els requisits, i el testament que no conté institució d'hereu té validesa com a codicil si compleix les condicions com a tal, segons el que disposa l'article 422-6 del CCCat.
    És un negoci jurídic no receptiu, ja que no és una proposta contractual i no requereix l'acceptació o la conformitat, ni posar-ho en coneixement dels interessats perquè sigui complet (Sentència del Tribunal Suprem del 8 de juliol de 1940). És un negoci jurídic essencialment revocable, tal com afirma la regla de Domici Ulpià, al D. 34.4.4, de ambulatoria est voluntas defuncti usque ad vitae supremum exitum ('la voluntat del difunt és modificable fins a l'últim moment de la vida'). La matèria està regulada en els articles 422-8 i següents, del CCCat. No s'admeten les clàusules derogatòries o ad cautelam (disposició transitòria tercera de la Compilació del dret civil especial Catalunya [CDCC]). Les clàusules només són viables a Navarra, però amb un abast limitat (lleis 196 i 208 de la seva Compilació).
    És un negoci jurídic per causa de mort, ja que la causa és la contemplatio mortis i aquesta inclou un designi o una intenció de beneficiar determinades persones. A diferència de la donació, en el testament no hi ha un animus domandi, sinó amb llicència, una mena de animus eligendi o animus distribuendi. És un negoci jurídic que en el dret general de Catalunya, llevat del de Tortosa, la persona causant ordena la seva successió mitjançant la institució d'un o més hereus i té la possibilitat d'establir llegats i altres disposicions per a després de la seva mort (art. 421-2 CCCat).
    Pel que fa al contingut del testament, no en formen part les manifestacions o declaracions que la persona testadora fa sobre nacionalitat, veïnatge civil, règim econòmic matrimonial i atorgament de capítols matrimonials previs i altres de tipus semblant que, malgrat el seu caràcter jurídic, no són imprescindibles per a assolir un tractament adequat del contingut. Les clàusules o les disposicions del testament, a banda de contingut propi, poden incloure disposicions o previsions estranyes a la matèria testamentària i alienes al contingut successori. És l'anomenat contingut atípic del testament.
    En conclusió, l'ampli contingut del testament es pot disseccionar de la manera que es detalla tot seguit. a) Disposicions testamentàries que pertanyen al dret de successions i que, per tant, constitueixen actes per causa de mort o de darrera voluntat que integren el contingut propi o típic. Són la institució d'hereus, necessària a Catalunya, llevat de Tortosa; les llegítimes; les substitucions vulgar, pupil·lar, exemplar, fideïcomissària i preventiva de residu; el desheretament de legitimaris, la rehabilitació de l'indigne i l'exclusió d'hereus intestats, llegats, modes, condicions, terminis i motius causalitzats; les millores o distribucions en la reserva successòria matrimonial o clàssica; l'efectuació de la partició, el nomenament de comptador partidor; l'arbitratge testamentari (art. 10 Llei 60/2003, del 23 de desembre, d'arbitratge) o el nomenament d'arbitradors (art. 15 Llei 60/2003, del 23 de desembre); la prohibició de partir; les regles o instruccions sobre la partició i sobre la col·locació hereditària i la imputació legitimària; el nomenament de marmessors i altres executors, i la revocació d'un testament o un altre acte de darrera voluntat. En canvi, no és possible conferir poders, excepte a Navarra (Llei 151 de la seva Compilació). b) Disposicions que no pertanyen al dret de successions, generalment familiars, que són actes de darrera voluntat i formen el contingut atípic del testament. Són el nomenament de tutors i òrgans tutelars i altres disposicions sobre el menor o incapacitat, ordenació per la persona testadora d'una administració, dispensa d'inventari i fiança respecte de l'usufructuari de béns de l'herència, disposicions sobre enterrament i funerals de la persona causant i sobre el seu cadàver. c) Disposicions que no són actes de darrera voluntat i també integren el contingut atípic del testament. Són els reconeixements de deute i, en general, qualsevol reconeixement i confessió testamentària, com ara el reconeixement d'un fill i el canvi de beneficiari d'una assegurança de vida.
    S'han fet moltes classificacions dels testaments. Pel caràcter abstracte que tenen es classifiquen en els tipus següents: a) testaments públics i privats, segons si exigeixen o no la intervenció de funcionaris públics; b) testaments públics i secrets, segons si la persona testadora manifesta la seva voluntat davant de terceres persones o ho fa sense la intervenció de ningú més, i c) testaments comuns i testaments especials, depenent de si hi ha circumstàncies ordinàries o singulars, per raó de la persona testadora (incapacitat en un interval lúcid, persones cegues, sordes, mudes, sordmudes, entre d'altres), a causa del lloc de l'atorgament (per exemple, marítim), del temps (com és el d'epidèmia) o per diverses circumstàncies alhora (com ara el militar).
    A Catalunya els testaments poden ser de diversos tipus: a) el testament notarial, que pot ser obert o tancat (art. 421-5.1, i del 421-7 al 421-16 CCCat) i b) el testament hològraf (art. 421-5.2, i del 421-17 al 421-19 CCCat). No són vàlids, segons el que disposa l'article 421-5.3 del CCCat, els testaments atorgats a Catalunya exclusivament davant de testimonis.
    El testament militar, el testament marítim i el testament atorgat en un país estranger, és a dir, el dret dels catalans de testar a l'estranger o en un territori d'una comunitat autònoma espanyola, amb règim testamentari específic o sense, es regeixen per la legislació de l'Estat, és a dir, pel Codi civil espanyol, a causa de les connexions d'aquests testaments amb la competència que l'Estat té en matèria de defensa i forces armades, marina mercant i abanderament dels vaixells i normes per a resoldre els conflictes de lleis (art. 149.1, 149.4, 149.8 i 149.20 de la Constitució espanyola).
    Cal destacar que el testament obert notarial és el tipus comú o ordinari per excel·lència, ja que esdevé testament només amb l'atorgament, sense necessitat de cap tràmit posterior de legalització, asseveració o autenticació i té, per si mateix, ple valor de testament. En la pràctica, el testament obert notarial s'ha consolidat i és el més utilitzat per tots els avantatges que ofereix, especialment per les garanties que la intervenció notarial implica davant possibles coaccions, com també respecte del caràcter testamentari de la voluntat expressada i de la qualitat tècnica de les disposicions corresponents, que evita omissions i defectes de plantejament i de contingut testamentari. També cal destacar que en general no és necessària la intervenció de testimonis en l'atorgament del testament notarial, obert o tancat, llevat que hi hagi circumstàncies especials en la persona testadora o que aquesta mateixa o el notari o notària ho sol·licitin. Es consideren circumstàncies especials quan la persona testadora és cega o completament sorda i quan, per qualsevol causa, no sap o no pot signar o declara que no sap o no pot llegir el testament (art. 421-10.2 CCCat). Si escau, els testimonis han de ser dues persones i han de reunir les condicions que exigeix l'article 421-11 del CCCat (Sentència del Tribunal Superior de Catalunya del 7.1.1992).
    Finalment, cal consignar que el testament s'ha de redactar en la llengua oficial de Catalunya que la persona atorgant esculli (art. 421-12.1 CCCat).
  • V. t.: codicil n m
  • V. t.: desheretament n m
  • V. t.: idoneïtat en el testament n f
  • V. t.: institució d'hereu n f
  • V. t.: interpretació del testament n f
testamentum testamentum

<Dret > Dret romà>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

  • la  testamentum, n n
  • ca  testament, n m
  • es  testamento, n m
  • fr  testament, n m
  • it  testamento, n m

<Dret romà>