La finestra neològica

Mobilitat sostenible i normalització

30/03/2016

CC TERMCAT

CC TERMCAT

El Consell Supervisor del TERMCAT ha normalitzat recentment 55 termes de mobilitat sostenible, un grapat dels quals tenen l’origen en la xarxa panllatina de terminologia Realiter.

 

És probable que això no augmenti el nombre de practicants del transport actiu (la bicicleta, el patinet, el desplaçament a peu o similars). Ni tampoc el nombre d’aparcaments de bicicletes d’enllaç, situats en una parada o una estació de transport públic. I serà ínfima la repercussió sobre el desenvolupament d’autobusos de recàrrega ràpida (preparats per a carregar les bateries a cada parada amb l’energia justa fins a la parada següent) o d’autobusos de pila de combustible (amb bateries alimentades per reactius externs, habitualment hidrogen contingut en un dipòsit i oxigen de l’aire).

 

De fet, tots els conceptes tenen associada una forma lingüística, o múltiples, que serveix per a anomenar-los. Es podria pensar, doncs, que la tasca de normalització terminològica és del tot fútil, perquè els usuaris ja s’entenen fent servir formes sense normalitzar. Ara bé, la normalització va molt més enllà d’assignar un nom: el que fa és assegurar que les denominacions siguin adequades al significat, coherents amb el domini i comprensibles, i també establir quina és la base de significat compartida; tot, amb l’objectiu de facilitar la comunicació i, de passada, d’estalviar patacs innecessaris a la llengua.

 

Perquè, s’entenen sempre els usuaris sense una intervenció regularitzadora? Per exemple, semblen ben diferents un vehicle híbrid, amb un motor de combustió i un motor elèctric, i un vehicle bimodal, capaç de circular, posem per cas, per via fèrria en trajectes llargs i per carrers quan entra en una ciutat; semblen ben diferents, però a internet hi ha uns quants contextos que els confonen.

 

Igualment, a l’hora d’estudiar mesures dissuasives ens podem estalviar malentesos si acordem que un peatge de congestió imposa pagaments de valor diferent segons el tipus de vehicle, l’ocupació o l’hora del dia, i que una taxa de congestió dóna dret durant un temps determinat, sovint un any, a circular per una ciutat. I, parlant amb els peatges, no agreujaria el dolor de butxaca saber que ens enfrontem amb el peatge viari habitual d’autopistes i alguns túnels, amb un peatge de cordó (grava l’accés a una ciutat quan es traspassa un límit establert) o amb un peatge zonal (grava cada moviment dintre una ciutat, sigui per a accedir-hi o per a desplaçar-s’hi).

 

I si un ajuntament acorda construir un nou aparcament per a bicicletes, no és pràctic que faci saber a la ciutadania que es tracta d’un aparcabicicletes, d’una consigna de bicicletes o d’un tancat de bicicletes i que, sense necessitat d’explicacions prolixes, els ciclistes ja sàpiguen què es trobaran quan s’hi dirigeixin?

 

La normalització efectuada sobre l’àmbit de la mobilitat sostenible no tindrà, ja ho sabem, un efecte immediat en la consecució de societats dinàmiques, sostenibles i saludables. Però entendre's en els significats i designar-los amb formes compartides, controlades i comprensibles és el primer pas imprescindible per a construir amb solidesa el futur. Aquesta és l’herència de la torre de Babel.

 

Podeu consultar tots aquests termes de l'àmbit de la mobilitat sostenible a la Neoloteca i al Cercaterm.

 

Comparteix al Facebook Comparteix al Twitter