Note

• Àmbit: Espanya
• El delicte contra la intimitat és una infracció penal fixada en els dos capítols (art. 197 al 204) del títol X del Codi penal (CP) i amb la qual es pretén protegir, d'acord amb la rúbrica del títol esmentat, tres drets fonamentals reconeguts constitucionalment: la intimitat personal i familiar, la pròpia imatge i la inviolabilitat domiciliària (art. 18 Constitució espanyola [CE]). A aquests drets s'hi pot afegir la garantia constitucional del secret de les comunicacions (art. 18.3 CE).
  No obstant això, i com denuncia una part de la doctrina, tot i la menció al dret a la pròpia imatge com a bé jurídic protegit entre aquestes infraccions, no n'hi ha cap que s'ocupi d'incriminar-ne les possibles lesions. A més, si es parteix de la instrumentalitat de la inviolabilitat del domicili (Sentència del Tribunal Constitucional [STC] del 23.2.1995, ponent: De Mendizábal Allende) i del secret de les comunicacions com a garanties constitucionals amb les quals es pretén protegir el dret a la intimitat, es pot afirmar que el dret a la intimitat és, en realitat, l'únic bé jurídic efectivament tutelat amb la previsió de totes les infraccions.
  En primer lloc, els delictes de descobriment i revelació de secrets (art. 197 al 201 CP) es dediquen clarament a la protecció de la intimitat. En aquests preceptes es castiguen les conductes d'apoderament de documents o efectes personals sense el consentiment de la persona titular, d'intercepció de senyals de comunicació en general i d'utilització d'enginys de captació del so o de la imatge. També s'incriminen les conductes que consisteixen a apoderar-se, utilitzar o modificar en perjudici d'una tercera persona dades reservades, enregistrades en suports informàtics, electrònics o telemàtics, com a forma de protecció de l'anomenat dret a l'autodeterminació en la informació personal, una de les plasmacions concretes del dret a la intimitat.
  La gravetat de les sancions establertes varia segons la difusió que es doni a la informació obtinguda per aquests mitjans, al contingut especialment sensible de certes dades, a les finalitats que moguin el subjecte actiu, o a les característiques d'aquest. L'article 200 del CP amplia la protecció penal a les persones jurídiques, a les quals es reconeix un àmbit d'intimitat mereixedor de tutela.
  Quant a la disponibilitat dels béns jurídics que es pretén protegir amb aquests delictes, l'autorització de la persona afectada s'ha de considerar en tot cas causa d'atipicitat. Per a perseguir aquestes infraccions cal, com a regla general, que la persona agreujada o el seu representant legal ho denunciïn (art. 201 CP), excepte quan s'afecta l'interès general o una pluralitat de persones. El perdó de la persona ofesa extingeix l'acció penal o la sanció.
  El capítol II del títol X estableix el delicte de violació de la llar i del domicili de persones jurídiques i establiments oberts al públic. D'una banda, amb aquestes infraccions es pretén protegir la intimitat prohibint i castigant les entrades no autoritzades en un àmbit com és la llar, en què es desenvolupa de manera especialment intensa la vida íntima de les persones. La protecció s'amplia -en una de les novetats del CP del 1995- a les entrades indegudes en domicilis de persones jurídiques públiques o privades, despatxos professionals o oficines, o en establiments mercantils o locals oberts al públic fora de les hores d'obertura (art. 203 CP), com a llocs de possible desenvolupament de la intimitat dels particulars (STC del 26.4.1999, ponent: González Campos).
  La intimitat i la inviolabilitat del domicili també es protegeixen per la previsió de certs delictes comesos per funcionariat públic (art. 534 i s. CP). El CP incrimina la conducta de l'autoritat i de la persona funcionària que, en l'entrada a un domicili, tot i haver-hi una causa per delicte que fonamenta l'entrada, no respecta les garanties constitucionals o legals. També es considera delictiu el fet de no respectar les garanties en l'escorcoll dels documents o dels papers d'un particular.
  Finalment, els articles 535 i 536 del CP castiguen la persona funcionària que, quan hi ha causa per delicte, intercepta la correspondència o les comunicacions entre particulars o utilitza artificis de captació del so o de la imatge sense respectar les garanties constitucionals o legals.