Note

• Àmbit: Espanya
• El fonament de la responsabilitat personal subsidiària és evitar que quedi sense càstig la persona condemnada insolvent a una pena de multa, que d'una altra manera seria totalment ineficaç. Té l'inconvenient que tracta de manera desigual la persona que no disposa de recursos econòmics i la que sí pot pagar la multa, la qual cosa ha obert un debat sobre la possible inconstitucionalitat. D'aquesta manera, la Cort constitucional italiana, en la Sentència 131/1979, del 16 de novembre, va declarar inconstitucional l'article 136 del Codi penal italià, que regulava l'arrest substitutori i va recomanar un seguit de propostes concretes, després convertides en llei, entre les quals destaca la que dicta que la substitució només es pot fer per la llibertat controlada o per treballs en benefici de la comunitat. El Tribunal Constitucional espanyol, en les sentències 19/1988, del 16 de febrer, i 230/1991, del 10 de desembre, ha declarat, en canvi, la constitucionalitat de l'article 91 del Codi penal (CP) anterior, que regulava la responsabilitat personal subsidiària, al·legant que la lletra del dit precepte que es qüestiona «no imposa per se la concepció tradicional de privació carcerària de llibertat, etc.», és a dir, que no s'ha d'equiparar necessàriament la modalitat de compliment amb la presó, de manera que el Tribunal té «la possibilitat d'escollir fórmules de restricció de la llibertat, que encaixin millor amb el sentit general del precepte i amb una interpretació que afavoreixi restriccions menors de la llibertat individual, cosa que succeeix particularment amb l'arrest domiciliari».
  En el CP actual no es recull una determinació legal de la forma de compliment de la responsabilitat personal subsidiària, ja que, a diferència de les altres dues penes privatives de llibertat -la presó i l'arrest de cap de setmana- establertes per l'article 35 del CP, el règim d'execució de les dites penes s'apunta en els articles 36 i 37, però no es tracta la responsabilitat personal subsidiària. No obstant això, l'article 53 del CP prescriu que la responsabilitat personal subsidiària «es pot complir en règim d'arrest de cap de setmana» o «mitjançant treballs en benefici de la comunitat». Cada arrest de cap de setmana equival a dos dies de privació de llibertat (art. 37.1) i cada dia de privació de llibertat correspon a una jornada de treball (art. 53.1, paràgraf segon, CP). D'aquesta manera, l'òrgan legislador penal ha tingut en compte les recomanacions del Tribunal Constitucional d'atenuar la responsabilitat personal subsidiària perquè no sigui desproporcionada.
  La doctrina discuteix si l'article 53 enumera de manera tancada les modalitats de compliment de la responsabilitat personal subsidiària i les limita exclusivament a «la privació de llibertat d'un dia per cada dues quotes diàries no satisfetes» (entesa com un ingrés continuat en un centre penitenciari), «a l'arrest de cap de setmana» o al «treball en benefici de la comunitat», o si és possible també l'arrest domiciliari, com a modalitat de compliment de la responsabilitat personal subsidiària, atès que el mateix Tribunal Constitucional el va aconsellar expressament en les dues sentències esmentades i que evita l'ingrés en un centre penitenciari, cosa que significa una vertadera privació de llibertat i no una mera restricció de llibertat (STC 14/1999, de 22 de febrer), de conformitat amb l'article 53: «[...] privació de llibertat d'un dia per cada dues quotes no satisfetes» que no especifica l'ingrés continuat en un centre penitenciari.
  La durada màxima de la responsabilitat personal subsidiària és, per norma general, de 360 dies (és a dir, un any segons el còmput de l'article 50.4) en aplicació dels articles 50.3 i 53. Excepcionalment, la durada és de 450 dies en els casos de pena superior en grau (art. 70.4) o bé d'un any i tres mesos. Cal remarcar que sorprèn que l'òrgan legislador hagi augmentat el límit màxim de la responsabilitat personal subsidiària, que segons l'article 91 del CP anterior no podia excedir de sis mesos quan s'hagués procedit per raó d'un delicte. La durada mínima és d'un dia, i no es pot recórrer a fraccions d'unitat. En el cas d'impagament d'un dia multa, no hi ha cap responsabilitat personal subsidiària, ja que aquesta es produeix en el cas de no satisfer dos dies multa (art. 53 CP).
  La responsabilitat personal subsidiària, atès que té la consideració legal de pena privativa de llibertat, pot ser objecte de la condemna condicional o de suspensió de l'execució de la pena, d'acord amb el que prescriu l'article 80 i següents del CP. El trencament de la responsabilitat personal subsidiària implica la comissió del delicte de trencament de condemna de l'article 468 del CP. Finalment, l'article 53.3 estableix: «La responsabilitat subsidiària no s'ha d'imposar als condemnats a una pena privativa de llibertat superior als quatre anys.»
  Il·lustra molt bé el cas la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 6 de febrer de 1998, Repertorio de jurisprudencia Aranzadi [RJA] 1998\649, que aplica el precepte en un cas en què la sanció va superar els quatre anys de privació de llibertat en sumar a la pena de presó imposada -quatre anys de presó- una pena d'arrest de cap de setmana -arrest de dotze caps de setmana- (la STS del 16 de juliol de 1992 exigia una sola pena imposada de presó i no pas la suma de diverses penes privatives de llibertat). L'article 53.4 conclou: «El compliment de la responsabilitat subsidiària extingeix l'obligació de pagament de la multa, encara que el reu millori la seva fortuna.»