Note

• Àmbit: Inespecífic
• ('del seu propi dret')
• En dret romà eren denominades sui iuris les persones que no es trobaven sotmeses a la potestat d'una altra, ja fos perquè havien sortit de la patria potestas del pater familias mitjançant l'emancipació (emancipatio), o perquè el pater havia mort; aleshores els descendents i les dones que estaven sota la seva potestat esdevenien sui iuris.
  L'home sui iuris era per antonomàsia anomenat pater familias, encara que aquest no tingués fills o no fos major d'edat, atès que l'únic requisit per a considerar-lo sui iuris era que no estigués sotmès a la potestat de cap altre. Per tant, es tractava de persones optimo iure, és a dir, que gaudien completament dels drets tant públics com privats com a ciutadans lliures romans. També, gràcies a aquest estatus, podien ser titulars de diverses potestats respecte d'altres persones, ja fos per adoptio (adopció d'una persona sota la potestat d'una altra, alieni iuris) o per adrogatio (adopció d'una persona lliure, sui iuris). A més, gaudien de la dominica potestas, que era la facultat d'exercir la potestat sobre els esclaus, també la manus sobre la dona i la mancipium, que era la potestat sobre els fills lliures entregats per a garantir les obligacions del pater familias, o bé perquè aquests havien comès algun delicte i se'ls lliurava a la víctima com a compensació.
  Cal tenir en compte, però, que no sols els homes podien ser considerats sui iuris, també les dones podien ser-ho si no estaven sotmeses a cap potestat, però encara que tinguessin aquesta consideració, les dones no podien esdevenir pater familias.
  Respecte al matrimoni, si les dones contreien matrimoni conventio in manum o conventio cum manum, tot el patrimoni de la dona passava automàticament al marit. En canvi, les dones que eren sui iuris i contreien matrimoni lliure o conventio sine manu es regien pel règim de separació de béns, en què la dona, a la mort del marit, no tenia cap dret de successió respecte a l'herència.
  En el cas de les dones sui iuris que encara no havien contret matrimoni, se'ls designava un tutor que era l'encarregat de prestar el seu consentiment en els negocis que duia a terme la dona per ella mateixa. No obstant això, aquest tipus de tutela va anar desapareixent a poc a poc, fins a desaparèixer en el període postclàssic.
  Una altra figura que va ser destacable respecte a les persones sui iuris va ser la institució de la curatela. Aquesta s'encarregava de la protecció de les persones sui iuris que havien estat declarades incapaces per diversos motius i cal destacar tres formes de curatela depenent del que havia motivat la incapacitació. D'una banda, hi havia la cura furiosi, que era aquella que s'encarregava de les persones que patien alguna malaltia mental; de l'altra, la cura prodigi, que s'encarregava de l'administració patrimonial d'aquelles que dilapidaven o havien dilapidat el seu patrimoni. Per acabar, hi havia la cura minorum, que era l'encarregada de vetllar per la vigilància i protecció dels menors d'edat respecte dels negocis que aquests podien dur a terme.
  Actualment, les figures de la tutela i la curatela es troben recollides pel Codi civil de Catalunya (CCCat). L'article 222-1 del llibre segon del CCCat disposa que les persones que estan sotmeses a tutela són: els menors d'edat no emancipats que no es trobin sota la potestat parental i els incapacitats, si així ho determina una sentència judicial. D'altra banda, l'article 223-1 del CCCat fixa les persones que poden ser sotmeses a curatela: els menors d'edat emancipats, en cas que els progenitors hagin mort o estiguin impedits per a exercir l'assistència prescrita per la llei, excepte si el menor s'ha casat o conviu en parella amb una persona plenament capaç; els incapaços als quals no s'hagi imposat una tutela, ja que s'entén que sí que estan capacitats per a dur a terme determinades accions; i els pròdigs (aquells que han dilapidat o dilapiden el seu patrimoni i això ha afectat els seus ascendents o descendents).
• Ex.: A l'Antiga Roma, la persona sui iuris no estava sotmesa a l'autoritat de cap altra dins de la família a la qual pertanyia.