Una taula de ping-pong o de billar és la mateixa aquí i allà. Un futbolista de primera no us jugarà mai sobre terra o herba artificial —ecs. A una jugadora de bàsquet no li modifiqueu la cistella. I les competicions de natació només accepten uns models concrets de banyador.
En canvi, en el tennis, la terra batuda de Roland Garros té ben poc a veure amb les pistes dures de l’Open d’Austràlia i l’Open dels Estats Units. O amb l’herba de Wimbledon. Canvien la velocitat i l’alçada del bot. Canvia la manera de desplaçar-s’hi dels jugadors. Canvia l’adherència del calçat.
I probablement és per això que costa tant i tant de guanyar un Grand Slam. És a dir, guanyar aquests quatre tornejos de tennis (que són els més importants) dins de la mateixa temporada. Fins ara només ho han aconseguit, per ordre cronològic, Don Budge, Maureen Connolly, Margaret Court, Rod Laver i Steffi Graf.
Cadascun dels quatre tornejos que componen el Grand Slam (Roland Garros, Austràlia, Estats Units i Wimbledon) és un torneig del Grand Slam o bé, més concisament, un gran eslam.
Ara bé, per què catalanitzem només la forma referida a cada torneig (un gran eslam) i no el conjunt dels quatre tornejos (el Grand Slam)?
Doncs bé, el motiu és que Grand Slam es pot considerar un nom propi. És una forma sense flexió possible, presa del joc del bridge, en què indica una victòria aconseguida amb la màxima puntuació possible. En tennis, s’utilitza sense variacions en anglès, italià i castellà. I en català.
Per contra, quan fa referència a un torneig dels quatre que hi pertanyen tenim un ús metonímic, cosa que el converteix en un nom comú. Es pot constatar en la possibilitat de fer-lo servir en plural, que en català porta a l’ús de la minúscula: Steffi Graf va guanyar 24 grans eslams.
Finalment, cal tenir en compte que gran eslam designa també la millor jugada de beisbol, igualment amb la forma adaptada. I que, en el món anglòfon, Grand Slam es fa servir per als tornejos principals de tennis, però també del golf i fins i tot del rugbi.
S’acosten les finals del Roland Garros. Pols vermella, suor, cops inversemblants, partits interminables. L’èxtasi i el fracàs. Aviat veurem qui guanya aquest gran eslam. En canvi, sembla que el Grand Slam, un any més, torna a quedar lluny.
