Des de fa força temps es fa servir en diversos àmbits del coneixement el terme que us proposem com a #termedelasetmana: desconstrucció.
En sentit recte, es fa servir en el sector de la construcció i l’arquitectura per a fer referència al fet de desconstruir, és a dir, a l’operació de desfer una construcció amb l'objectiu de recuperar els materials de què està composta.
A partir d’aquí, però, el terme s’ha estès a moltes altres disciplines, i avui de fet s’aplica especialment a àmbits com el de la filosofia i les ciències humanes i socials en general, per a referir-se al mètode d'anàlisi crítica d'un text, un concepte o una construcció intel·lectual, que permet de desfer-ne l'estructura tot mostrant les seves contradiccions i ambigüitats. En aquest sentit concret el terme desconstrucció va ser adoptat pel filòsof francès Jacques Derrida com a síntesi de diversos corrents.
En els últims temps també en trobem usos en contextos propis del feminisme, en què es defineix com l’exercici d'avaluació personal en el qual la persona s'esforça per desaprendre, identificar i eliminar les actituds masclistes a les quals ha estat exposada tota la vida.
I també en trobem usos en altres àmbits com el del medi ambient o de l’anàlisi del discurs, per exemple.
En tots els contextos en què es fa servir, la forma adequada és desconstrucció, amb el formant des-, un prefix d’origen llatí que afegeix al terme al qual s’adjunta sentits de ‘contrari, ‘inversió’ o ‘negació’. Convé evitar les formes *deconstrucció o *deconstruir, que ens han arribat potser per influència del francès, l’anglès o el castellà, però que no es consideren ben formades.
Si consulteu el terme al Cercaterm en podreu trobar les definicions en diversos àmbits en què té ús i els equivalents en diverses llengües.
[Font: TERMCAT]
