Les llengües romàniques es divideixen segons el gènere que assignen a les maratons: en català, italià i portuguès és una paraula femenina, mentre que en occità, francès i gallec és masculina; el castellà tira cap al segon grup, perquè tot i acceptar el gènere femení continua considerant preferent el masculí.
De fet, la primera marató moderna es corre l’any 1896 i està oberta només a atletes masculins. És una cursa en homenatge a Filípides, el missatger grec mort el 490 aC després d’haver fet corrent amb armadura la quarantena de quilòmetres que separen Marató i Atenes per anunciar la victòria dels grecs contra els perses. I no és fins al 1967 que una dona, Kathrine Switzer, competeix oficialment en una marató, la de Boston, i encara gràcies a un buit legal.
Malgrat aquesta llarga espera, Switzer no té una cursa gaire tranquil·la, perquè un dels directors de cursa, Jock Semple, l’agredeix repetidament per arrabassar-li el dorsal i expulsar-la, convençut com està que la presència d'una dona en una marató és una pallassada. Switzer aconsegueix acabar i, com a recompensa, queda exclosa de la Federació Internacional d’Atletisme. Les dones (encara es diu a l'època) no estan capacitades fisiològicament per a completar una marató.
La història, tanmateix, no acaba de concordar-hi:
Hi ha constància que una dona grega, Stamata Revithi, ja va completar la primera marató de 1896 (l’endemà, fora de competició i sense poder fer l’entrada a l’estadi) i que la francesa Marie-Louise Ledru i l’anglesa Violet Percy van competir, també oficiosament, en maratons el 1918 i el 1926. Més cap aquí, la també nord-americana Bobbi Gibb va córrer sense inscripció ni dorsal la marató de Boston de 1966 i va quedar per davant de dos terços dels competidors homes. I Gibb va repetir, igualment sense dorsal, a la marató de la vergonya del 1967.
En realitat Bobbi Gibb va millorar de més d’una hora el temps de Kathrine Switzer, però és la imatge de Switzer agredida per Semple la que ho fa saltar tot pels aires. A càmera lenta, s’entén: el 1972 es disputa la primera marató femenina oficial, el 1981 la Federació Internacional d’Atletisme accepta dones a les curses de fons i el 1984, a Los Angeles, la marató femenina entra en uns jocs olímpics... tot just uns noranta anyets després de la primera marató masculina d’Atenes.
Els anys vuitanta del segle XX ens queden més a la vora, però en realitat encara eren els anys de les maratons llegendàries de samarretes de cotó, pantalons amples, mitjons extracurts i dessuadores. Es corria sense malles, mitges o mitjons de compressió, samarretes tècniques ni sabatilles minimalistes. Era quan encara ningú es prenia gaire seriosament la primera capa i la segona capa i no diguem l'afinada. No hi havia rellotges tècnics ni xips, i valia més portar l’energia posada que confiar a extreure-la de barretes energètiques o gels energètics. És en bona part per l'avenç de la tecnologia i de les tècniques d'entrenament que els temps han anat baixant.
Actualment, amb tot aquest arsenal a disposició, el rècord masculí de marató és d'1 h 59 min 30 s (aconseguit pel kenyà Sabastian Sawe) i el rècord femení és de 2 h 9 min 57 s (aconseguit per la també kenyana Ruth Chepngetich). Cal dir que pràcticament la totalitat d’homes del planeta Terra tindrien una autèntica incapacitat fisiològica per a cobrir 42,195 km en menys de dues hores i deu minuts?
Qui sap si és per tot això que marató, en català, és una paraula femenina.
[Podeu consultar el material que s'utilitza avui a les curses populars, maratons incloses, en aquesta infografia, extreta de la Terminologia de les curses populars.]
