Aquesta setmana, amb motiu de la publicació del Diccionari del sensellarisme en línia, volem destacar una forma de discriminació que sovint queda invisibilitzada i que té un nom: aporofòbia, el nostre #termedelasetmana.
Es tracta de l’aversió, el rebuig o el menyspreu envers les persones pobres o que es troben en una situació de vulnerabilitat econòmica o de risc d’exclusió social. L’aporofòbia no es manifesta únicament a través d’agressions físiques o verbals, també pot expressar-se mitjançant actituds quotidianes més subtils: com ara evitar el contacte visual amb una persona que viu al carrer, fer-la fora d’un espai públic, negar-li l’accés a un lavabo o a una terrassa, o trucar a la policia simplement per la seva presència. Són conductes que poden contribuir a perpetuar-ne l’exclusió, encara que no sempre constitueixin un delicte.
També és important destacar que l’aporofòbia és una realitat infradenunciada. Moltes persones que viuen al carrer han normalitzat el rebuig i les vulneracions de drets, i poden desconfiar de les institucions o trobar obstacles administratius que en dificulten la denúncia. De fet, no tenir domicili, telèfon mòbil o accés a un ordinador pot convertir tràmits tan bàsics com demanar cita amb l’Administració en una barrera més.
Des del punt de vista lingüístic, el terme va ser encunyat per la filòsofa Adela Cortina l’any 1995 per posar nom a una forma de discriminació que sovint queda invisibilitzada. Està format a partir del verb grec aporeo, 'estar mancat de recursos, ser pobre' (en oposició a emporeo), i la forma sufixada -fòbia, 'aversió'. Cortina va introduir el concepte per distingir el rebuig a les persones pobres d’altres formes de discriminació, com la xenofòbia: no sempre es rebutja una persona pel fet de ser estrangera, sinó també (o sobretot) per la seva situació de pobresa.
Reconèixer l’aporofòbia és, per tant, un primer pas per identificar les discriminacions que pateixen les persones en situació de pobresa i qüestionar una mirada social que massa sovint les culpabilitza de la seva situació, en lloc de considerar les causes estructurals de l’exclusió social.
