Diccionari de lingüística

Negació que incideix sobre el sintagma verbal o sobre un determinat constituent de l'oració.

Negació que incideix sobre el conjunt de l'oració i que indica que la relació que s'estableix entre el subjecte i el predicat no és conforme a la veritat.

Negació que incideix sobre el conjunt de l'oració i que indica que la relació que s'estableix entre el subjecte i el predicat no és conforme a la veritat.

Escola lingüística alemanya desenvolupada a la fi del segle XIX que es va centrar en els estudis de gramàtica històrica i de lingüística comparada, especialment en els problemes de fonètica i fonologia, respecte dels quals postula que tots els canvis fonètics, com a processos mecànics, tenen lloc d'acord amb lleis fonètiques que només admeten excepcions que són degudes a altres lleis històriques, com ara l'analogia, o al manlleu.

Escola lingüística sorgida com a reacció a la neogramàtica que concep el llenguatge com a creació, nega l'obligatorietat de les lleis fonètiques i el caràcter infranquejable de les fronteres lingüístiques i fa una interpretació psicològica dels canvis lingüístics, l'origen dels quals considera que és fonamentalment de caràcter individual.

Conjunt de processos de formació de noves unitats lèxiques, anomenades neologismes, basats en els procediments morfològics de formació de nous mots, el manlleu o l'ús d'unitats ja existents amb significats nous.

Unitat lèxica recentment introduïda en una llengua.

Neologisme format per mitjà de la prefixació (prehistòria), la sufixació (economitzar), la composició (llevataques), el truncament (moto, de motocicleta), la sigla (PNN) i el manlleu a una altra llengua (xamfrà).

Neologisme format en atribuir un significat nou a una unitat ja existent.

Disciplina lingüística que estudia la naturalesa dels trastorns del llenguatge, les lesions de les estructures cerebrals que provoquen aquests trastorns i, en un sentit ampli, les relacions entre el llenguatge i el cervell.