En llenguatge jurídic és habitual l’ús d’expressions llatines. Algunes s’utilitzen com a alternativa a expressions en català (per exemple, actio in personam, acció personal), mentre que en altres casos únicament té ús la forma en llatí (ne bis in idem, literalment, ‘no dos cops per la mateixa cosa’). Aquest es el cas del terme que comentarem.
Fumus persecutionis (literalment, ‘fum de persecució') és una expressió llatina d’origen medieval que fa referència a l’indici o sospita que s'ha iniciat un procediment penal contra una persona no tant per a descobrir la veritat o en aplicació de la llei sinó amb la intenció de perjudicar-la.
L’ús d’aquesta expressió es documenta especialment en l’àmbit de la política per a subratllar que la persecució penal d’un diputat no sembla justificada i que té com a objectiu principal perjudicar o impedir la seva activitat política. El Parlament Europeu fa referència sovint a aquest concepte en les resolucions de suplicatoris en què es decideix si s’aixeca la immunitat parlamentària d’un eurodiputat o no.
En català, per a fer referència a aquest concepte es fa servir la forma llatina: fumus persecutionis. També es documenta així en les altres llengües romàniques i en anglès, si bé en textos divulgatius sovint aquesta expressió s’acompanya de diverses fórmules descriptives que pretenen fer més comprensible el concepte per al públic general (‘indici de persecució’, ‘sospita de persecució’, etc.).
En llenguatge jurídic hi ha altres termes formats també amb la base fumus, com per exemple fumus boni iuris o fumus comissi delicti. Es tracta d’expressions metafòriques en què el fumus (‘fum’) fa referència de manera figurada a la idea d’indici o sospita.
[Font: TERMCAT]
