Festuc o pistatxo?

imatge d'uns festucs o pistatxos

La Pistacia vera és un arbret caducifoli dioic de la família de les anacardiàcies, amb brancatge abundant, que aguanta molt bé la sequera i es conrea pels seus fruits. És originari de l’Àsia central i l’Orient mitjà, i es conrea a diversos països mediterranis des de temps immemorials. El nom comú català d’aquest arbret és festuc o pistatxer.

El fruit que produeix el festuc o pistatxer és una drupa monosperma, ovoide, d’uns 2 cm de longitud, amb closca llisa i de color marró, beix o vermellós que conté una llavor comestible de consistència mantegosa i gust dolç i resinós, de color verd o verd grogós, que s’anomena festuc o pistatxo.

Totes dues paraules, festuc i pistatxo, són igualment correctes i, tot i ser tan diferents, tenen l’origen en la mateixa paraula grega, πιστάκιον (pistákion). En un cas, del grec va passar a l’àrab, que va donar fustaq o‎ fustuq, i de l’àrab va arribar al català com a festuc. La primera font documental en català és de 1335, de l’època d’Alfons el Benigne.

En l’altre cas, el grec pistákion va passar a l’italià, que va donar pistacchio, i d’aquí al castellà (pistacho), al francès (pistache) i a l’anglès (pistachio). El mot català pistatxo sembla que no és un manlleu directe de l’italià sinó per interposició del castellà i del francès, segons ens explica Coromines. En qualsevol cas, és una paraula documentada en català des de 1839, l’any en què va néixer Serafí Pitarra.

En digueu festuc, en digueu pistatxo, mengeu-ne, que són molt bons i aporten, ultra les nombroses calories, fibra, calci, magnesi, zinc, potassi, fòsfor, ferro, tiamina i vitamina E.

Trobareu les fitxes de l’arbre i del fruit al Cercaterm i al cercador del Portal d’alimentació i gastronomia.

 

[Font: TERMCAT]