Cercaterm

Nota

• L'article 46 de la Constitució espanyola (CE) disposa que els poders públics han de garantir la conservació i promoure l'enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d'Espanya, així com dels béns que l'integren, sigui quin sigui llur règim jurídic i titularitat. Aquesta protecció es realitza per mitjà de diversos mecanismes, com ara els drets de tanteig i de retracte establerts per llei a l'Administració pública, i es pot estendre fins i tot per mitjà de sancions penals, aplicades a qui atempti contra aquest patrimoni, establertes en els articles 321 a 324 del Codi penal.
  Per al desenvolupament i l'aplicació d'aquesta conservació o promoció, l'article 149.1.28a de la carta magna estableix com a competència exclusiva de l'Estat la defensa del patrimoni cultural, artístic i monumental contra l'explotació i espoli; també pel que fa a biblioteques, museus i arxius de titularitat estatal, sense perjudici que les comunitats autònomes n'exerceixin la gestió.
  La Llei 16/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol, desenvolupa el text constitucional i estén l'àmbit tradicionalment conegut com a patrimoni històric. L'objecte del text legal és la protecció, l'acreixement i la transmissió a generacions futures del patrimoni històric espanyol; aquest patrimoni és conformat per immobles i mobles d'interès artístic, històric, paleontològic, arqueològic, etnogràfic, científic o tècnic; per patrimoni documental i bibliogràfic, jaciments, zones arqueològiques i àmbits naturals com jardins i parcs, que tenen valor artístic, històric o antropològic, i finalment, pel patrimoni cultural immaterial.
  Els béns més rellevants del patrimoni històric cal que siguin inventariats o declarats d'interès cultural, atès que aquest patrimoni: «és una riquesa col·lectiva que conté les expressions més dignes per a tenir en compte en l'aportació històrica dels espanyols a la cultura universal»(preàmbul de la Llei de patrimoni històric).
  El Reial decret 111/1986, del 10 de gener, desenvolupa aquesta llei i estableix les funcions dels òrgans de tutela del patrimoni, entre els quals destaca el Consell de Patrimoni Històric, adscrit al Ministeri de Cultura, que té com a finalitat essencial facilitar la comunicació i l'intercanvi de programes d'actuació i informació relatius al patrimoni entre les diferents administracions de l'Estat i les de les comunitats autònomes. D'altra banda, són institucions consultives de l'Administració de l'Estat: la Junta Superior de Monuments i Conjunts Històrics, la Junta Superior d'Arxius, el Consell Coordinador de Biblioteques, la Junta Superior d'Art Rupestre, la Junta Superior de Museus, la Junta Superior d'Excavacions i d'Explotacions Arqueològiques i la Junta Superior d'Etnologia.
  A Catalunya, la Llei 9/1993, del 30 de setembre, del patrimoni cultural català, és la norma que regula la protecció, conservació, acreixement, investigació, difusió i foment del patrimoni cultural català.
  El patrimoni cultural català inclou béns mobles i immobles relacionats amb la història i la cultura catalanes, que, per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic són mereixedors d'una protecció i defensa especials, per al gaudi dels ciutadans i per a poder ser transmesos correctament a les generacions futures. També inclou béns immaterials de la cultura popular i tradicional i les particularitats lingüístiques.
  Formen part del Catàleg de Patrimoni Cultural Català els béns d'especial rellevància que integren el patrimoni cultural català, encara que no compleixin les condicions pròpies dels béns culturals d'interès nacional.
  Els municipis han de contribuir també, d'acord amb el que indica la legislació, a la protecció i la conservació del patrimoni històric català.