Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel TERMCAT.

ca règim fiscal, n m
ca règim tributari, n m
es régimen fiscal, n m
es régimen tributario, n m
fr régime fiscal, n m
en tax system, n

<Economia > Política econòmica > Política fiscal. Hisenda pública>

Definición

Normativa d'un estat per a la recaptació de tributs.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca recàrrec tributari, n m
es recargo tributario

Definición

Quantia o quanties que, si escau, s'afegeixen a la quota tributària per a determinar el deute tributari.

Nota

Àmbit: Espanya
En termes generals, el deute tributari és la quantitat que cal ingressar en concepte de tribut, resultant de l'obligació tributària principal o de les obligacions de realitzar pagaments a compte, això és, l'anomenada quota tributària. Ara bé, hi ha determinats casos en què, a més d'aquests conceptes, el deute tributari està integrat pels interessos de demora, els recàrrecs per declaració extemporània, els recàrrecs del període executiu i els recàrrecs legalment exigibles sobre les bases o quotes establertes a favor del Tresor públic o altres ens públics.
En aquest context, els recàrrecs que, si escau, s'addicionen a l'import de la quota tributària per a determinar el deute tributari responen a dues circumstàncies diferents: d'una banda, a l'existència d'una demora en el pagament del tribut corresponent -cas dels recàrrecs per declaració extemporània i els recàrrecs del període executiu- i, d'altra banda, a l'establiment d'una quantia addicional sobre la base o la quota d'un tribut determinat a favor d'un ens públic.
Pel que fa als recàrrecs aplicables per la realització del pagament d'un tribut fora dels terminis legalment establerts, la Llei general tributària (LGT) distingeix entre els recàrrecs per declaració extemporània (art. 27 LGT) i els recàrrecs executius (art. 28 LGT).
Els recàrrecs per declaració extemporània s'apliquen quan l'obligat tributari presenta una autoliquidació o declaració fora de termini sense que l'Administració tributària hagi realitzat cap requeriment previ en aquest sentit, és a dir, sense que existeixi cap actuació administrativa amb coneixement formal de l'obligat tributari dirigida al reconeixement, regularització, comprovació, inspecció, assegurament o liquidació del deute corresponent. Aquests recàrrecs responen a l'incompliment de l'ordenament jurídic vigent, però prenen en consideració la voluntat del subjecte de regularitzar la seva situació tributària.
L'import del recàrrec pot ser del cinc, deu o quinze per cent de la quota no ingressada, segons si han transcorregut tres, sis o dotze mesos des de la finalització del termini establert per a la presentació o ingrés corresponents. En aquests casos, s'exclouen les sancions i els interessos de demora meritats fins a la presentació de l'autoliquidació o declaració. Així mateix, quan el retard supera els dotze mesos, el recàrrec aplicable s'incrementa fins al vint per cent, i en queden excloses les sancions, però es poden exigir els interessos de demora meritats des de la data de finalització del període voluntari fins a la presentació de l'autoliquidació o declaració corresponents.
Els recàrrecs executius, en canvi, s'apliquen quan ha transcorregut el període voluntari de pagament establert per la normativa pròpia de cada tribut i, a més, l'Administració té coneixement del deute, de la quantia i del fet que no ha estat abonat. En aquests casos, el recàrrec s'estableix per a compensar l'Administració pel fet d'haver d'activar certes mesures que en el desenvolupament normal del procediment d'aplicació del tribut no ha de desenvolupar.
La LGT distingeix tres tipus de recàrrecs executius incompatibles entre si: el recàrrec executiu (del cinc per cent), el recàrrec de constrenyiment reduït (del deu per cent) i el recàrrec de constrenyiment ordinari (del vint per cent). L'aplicació de l'un o l'altre depèn del moment en què el subjecte passiu realitza l'ingrés i de la recepció o no de la corresponent providència de constrenyiment de l'Administració. Així mateix, en els dos primers casos s'exclou l'exigibilitat d'interessos de demora, interessos que sí que resulten exigibles en el cas del recàrrec de constrenyiment ordinari. En qualsevol cas, es poden exigir les sancions que corresponguin.
Finalment, hi ha els recàrrecs aplicables sobre bases o quotes legalment establertes. Es tracta de tributs que s'apliquen sobre un altre tribut, de manera que el fet d'adherir-los a la quota d'aquest darrer comporta un increment de la quota final que cal satisfer. Aquesta modalitat de recàrrecs està fixada com un recurs econòmic a favor de les comunitats autònomes (article 157.1.a de la Constitució espanyola) i de les entitats locals (article 2 de la Llei reguladora de les hisendes locals).
V. t.: deute tributari n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca recaptació tributària, n f
es recaudación tributaria

Definición

Procediment per mitjà del qual les administracions públiques perceben la liquidació dels ingressos públics, especialment els derivats dels tributs, com ara impostos, taxes, contribucions especials i preus públics.

Nota

Àmbit: Espanya
Es tracta d'una funció administrativa, com a tutela concreta d'interessos públics, i d'acord amb l'article 1 del Reglament general de recaptació (RGR) «condueix a la realització dels crèdits tributaris i altres de dret públic».
El sistema més antic, que coincideix amb l'absència d'una estructura administrativa, és l'arrendament a particulars del servei de recaptació. Aquest sistema, que prové de l'Administració romana, consisteix a concedir el cobrament dels tributs a una persona determinada, que es compromet a pagar a l'Estat una quantitat establerta.
Els antecedents més recents es troben en la Llei de la Hisenda pública de l'1 de juliol de 1911. Aquell sistema recaptador va perdurar fins a l'anomenat Estatut de recaptació del 29 de desembre de 1948. En aquesta norma, la recaptació l'efectuaven els recaptadors, nomenats pel Ministeri d'Hisenda, tenien caràcter temporal i disposaven de personalitat pròpia davant dels particulars i de l'Administració. No eren funcionaris públics, de manera que se'ls considerava òrgans auxiliars o impropis. En les relacions laborals, els auxiliars depenien del recaptador, un sistema que Antonio López Díaz considera de recaptació mediata però que no s'integra dins l'organigrama administratiu. El Reglament general de recaptació, del 14 de novembre de 1968 (Decret 3154/1968), completat pel Decret 2260/1969, del 24 de juliol, pel qual s'aprova la instrucció general de recaptació i comptabilitat, de l'Estat, estableix un sistema mixt de recaptació directa per als òrgans administratius i la recaptació mitjançant òrgans auxiliars o impropis. El Reial decret 1327/1986 estableix que les delegacions d'Hisenda assumeixen directament la gestió recaptatòria i posa fi al sistema de recaptadors autònoms. Finalment, aquest servei és assumit per l'Agència Estatal d'Administració Tributària, constituïda el 1990.
Aquest procediment es vincula a la forma més normal i important d'extinció de l'obligació tributària: el pagament o el compliment satisfactori final de l'obligació derivada del tribut. És la solutio de l'obligació tributària.
La funció recaptatòria és una de les atribucions de la Hisenda pública, que ha disposat de més privilegis en el procediment i que s'ha qualificat d'administratiu però amb un caràcter especial.
La legislació bàsica és constituïda per l'article 12 de la Llei reguladora de les hisendes locals; la nova redacció segons l'article 18 de la Llei 50/1998, del 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social; pels articles 126 al 137 de la Llei general tributària (LGT), modificada per la Llei 25/1995, del 20 de juliol, de modificació parcial de la Llei general tributària, de l'Estat, i l'article 28 de la Llei 66/1997, del 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social, de l'Estat; els articles 31 i 32 i la disposició addicional única de la Llei 1/1998, del 26 de febrer, de drets i garanties dels contribuents, de l'Estat; el Reglament general de recaptació, del 20 de desembre de 1990, amb modificacions substancials del 24 de març de 1995, així com les introduïdes pel Reial decret 111/2000, del 28 de gener, en matèria d'ingressos corresponents a declaracions presentades per via telemàtica, de l'Estat; l'Ordre ministerial del 10 de desembre de 1998 i la Resolució del 6 de maig de 1999, de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària. Finalment, l'article 2 de l'annex 3 del Reial decret 803/1993, quant a la impossibilitat de silenci negatiu o positiu.
El procediment consta de dues fases: pagament en termini voluntari i pagament en termini executiu. El primer es produeix quan els obligats tributaris fan l'ingrés dins els terminis fixats per les normes tributàries. L'article 126 de la LGT, de l'Estat, no fa servir el concepte termini voluntari sinó pagament voluntari, perquè la característica en les autoliquidacions no és que es pagui en un termini determinat, sinó que es faci sense ser obligat o constret a fer-ho. És un moment procedimental en el qual l'Administració es limita a esperar que la persona interessada compleixi l'obligació principal de satisfer l'import del deute. El segon, el pagament en termini executiu, es produeix quan no s'ha fet l'ingrés en el termini que correspon; segons si el deute ha estat liquidat per la Hisenda pública, o per la persona interessada en les autoliquidacions quan es presenta, i no s'ingressa l'import autoliquidat, es pot exigir de manera coactiva mitjançant un procediment absolutament reglat.
Tant en el termini voluntari d'ingrés com en el procediment executiu, hi ha la possibilitat de sol·licitar l'ajornament o el fraccionament del pagament a l'Administració financera. L'Administració té facultats discrecionals per a atorgar el fraccionament o l'ajornament sol·licitat. En principi, la petició corresponent ha d'anar acompanyada de garanties, que consisteixen en un aval bancari solidari, una hipoteca mobiliària o immobiliària o altres tipus de garanties. En deutes de poca quantitat es pot presentar una garantia avalada per dos comerciants o professionals de la localitat. L'Administració prefereix l'aval bancari per la immediatesa amb la qual pot fer efectiu el deute tributari en cas d'incompliment dels pagaments. També es pot sol·licitar l'ajornament i el pagament fraccionat sense garanties quan el deutor no disposa de prou mitjans per a garantir el deute i l'execució del seu patrimoni pot afectar el manteniment de la capacitat productiva i del nivell d'ocupació de l'activitat econòmica de què es tracti o quan es poden produir greus perjudicis a la Hisenda pública (art. 53 RGR). En tot cas, la denegació de la petició d'ajornament o de fraccionament ha de ser degudament motivada, així com la invalidesa de les garanties que es presenten. Per tant, és una matèria que no permet interposar reclamacions sobre la decisió d'admetre o no la sol·licitud, encara que es pot fer si hi ha algun defecte en el procediment, com per exemple en la manca de motivació de l'acord denegatiu. En cas que s'incompleixi el pagament ajornat o els terminis, s'iniciarà immediatament el procediment executiu del deute pendent. L'ajornament i el fraccionament concedit sempre donen lloc a la liquidació d'interessos de demora.
Els deutes tributaris que no s'hagin ingressat en el termini general o especial fixat per les normes s'exigeixen per la via coactiva mitjançant el procediment executiu. El procediment és fixat per la LGT, encara que tingui l'oposició de l'obligat tributari. Es tracta d'un procediment reglat i exclusivament administratiu (art. 129), en què la competència per a entendre i resoldre els casos és exclusiva de l'Administració tributària.
El procediment no és acumulable als procediments judicials ni a altres procediments d'execució i la iniciació o continuació del procediment no se suspèn per la iniciació d'aquests altres procediments, excepte quan s'hagi de fer d'acord amb el que estableix la Llei orgànica 2/1987, del 18 de maig, de conflictes jurisdiccionals o en les normes que s'exposen a continuació.
En el cas de concurrència del procediment de constrenyiment per a la recaptació de tributs amb altres procediments d'execució que siguin singulars, universals, judicials o no judicials, la preferència per a executar els béns travats en el procediment es determina d'acord amb els criteris següents: a) quan coincideix amb altres procediments singulars d'execució, el procediment de constrenyiment és preferent quan l'embargament efectuat en el curs del procediment és el més antic, i b) en cas de concurrència del procediment de constrenyiment, amb procediments concursals o universals d'execució, la vida del constrenyiment té preferència per a executar els béns o drets que han estat objecte d'embargament en el curs del procediment, sempre que l'embargament s'hagi efectuat abans de la data d'inici del procediment concursal. El caràcter privilegiat dels crèdits tributaris que s'atorga a la Hisenda pública, implica el dret d'abstenir-se en els processos concursals. No obstant això, si escau, pot subscriure acords o convenis concertats en el curs dels processos concursals, per a la qual cosa tan sols cal l'autorització de l'òrgan competent de l'Agència Estatal d'Administració Tributària.
La recaptació en termini executiu dels deutes tributaris en què la gestió correspon a l'Administració general de l'Estat o a les entitats de dret públic vinculades o que en depenen, l'efectua l'Agència Estatal d'Administració Tributària. Segons l'article 19 de la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), la recaptació dels tributs propis correspon a les comunitats autònomes. Per delegació de l'Estat, també els correspon la recaptació dels tributs cedits, excepte l'IRPF i l'impost sobre el patrimoni. Les comunitats autònomes poden organitzar lliurement la recaptació dels tributs propis. L'article 106.3 de la Llei 7/1985, del 2 d'abril, reguladora de les bases de règim local (LRBRL), de l'Estat, estableix que la recaptació dels tributs propis correspon als mateixos ajuntaments, sens perjudici de les delegacions que es poden atorgar a favor de les entitats locals d'àmbit superior (diputacions o consells comarcals) o de les respectives comunitats autònomes. En virtut d'un conveni amb l'Administració o amb una entitat pública interessada, que s'ha de publicar en el BOE, l'Agència Estatal pot assumir la gestió recaptatòria d'ingressos tributaris.
La LGT modificada determina el moment en què s'inicia el procediment, atès que ni la doctrina ni la jurisprudència tenien clar l'element temporal. La norma fa una distinció entre deutes liquidats per l'Administració i deutes que s'han d'ingressar per la via d'autoliquidació. En el primer cas, el termini executiu s'inicia l'endemà del venciment del termini reglamentari establert per a l'ingrés i el segon ho fa quan ha finalitzat el termini de presentació de l'autoliquidació i aquesta s'ha presentat però encara no s'ha ingressat, sense demanar l'ajornament o el fraccionament del pagament.
El procediment consta de dues fases: en la primera l'Administració encara no ha comunicat a la persona interessada que s'inicia el procediment de constrenyiment mitjançant la providència que s'examina a continuació, i en la qual el deutor o deutora pot fer l'ingrés abonant un recàrrec del 10 % sense interessos de demora i substituir el recàrrec de constrenyiment normal, que és del 20 %. Es tracta d'un incentiu perquè la persona interessada faci l'ingrés com més aviat millor de manera voluntària. La persona interessada es troba en el procediment executiu però no pas en la via de constrenyiment. La via de constrenyiment de debò, que és la segona fase, s'inicia amb la notificació de la providència de constrenyiment. El recàrrec que s'hi aplica és del 20 % del deute tributari exigible. La via de constrenyiment és una manifestació del principi d'autotutela de l'Administració tributària, un procediment especial per a cobrar quantitats líquides a favor seu. És el que es coneix com a acció executiva tributària o especificació patrimonial de l'execució forçosa dels actes administratius. Consisteix a exigir coactivament el pagament dels deutes que són objecte de la gestió recaptatòria, desplegant l'aparell coactiu dels poders públics, amb la voluntat o sense de l'obligat tributari.
Quant a la naturalesa jurídica del procediment, la via de constrenyiment es desenvolupa d'acord amb els passos següents: a) violació del dret subjectiu tributari, ja que el deutor o deutora ha incomplert l'obligació d'ingressar el deute tributari a favor de la Hisenda pública; b) invasió de l'esfera jurídica d'altri, és a dir, detreure del patrimoni d'una persona una quantitat de diners, béns o drets que incrementen el patrimoni d'Hisenda i envair així l'esfera jurídica aliena; c) posició de sacrifici per a la persona administrada, i d) la satisfacció de l'interès del creditor o creditora, en aquest cas, la Hisenda pública.
Al mateix temps, els pressupòsits del procediment són els que s'esmenten a continuació. a) Objectius: I) principi de conservació de les actuacions, II) presumpció de certesa, III) no és acumulable als procediments judicials, IV) competència privativa de l'Administració, V) impuls d'ofici, VI) no suspensió dels actes d'execució, sens perjudici del que s'ha afirmat sobre la suspensió, i VII) identitat entre el titular del crèdit i l'ens executor. I b) Subjectius: són els que fan referència a la potestat i la competència. S'atribueixen a l'Estat, a les Comunitats autònomes i a les entitats locals i altres administracions institucionals, sense perjudici de les que provinguin de normes especials amb categoria de llei i que afectin altres ingressos públics com ara els preus públics i les sancions pecuniàries.
L'RGR fa referència a dos actes administratius més: la certificació de descoberta (art. 104) com a títol executiu, d'acord amb el vell aforisme del dret processal privat de nulla executio sine titulo, i la providència de constrenyiment. La nova regulació de la LGT, del 1995, suprimeix les certificacions de descoberta ja que l'inici de la via de constrenyiment s'efectua mitjançant la providència i aquesta, «expedida per l'òrgan competent, és títol suficient». L'acte administratiu té les característiques descrites a continuació. a) És el títol acreditatiu d'un deute tributari, i també d'una competència funcional i d'execució singular; no necessita cap pronunciament judicial extern. b) S'identifica el deutor o deutora. La identificació ha de ser precisa, concreta, acompanyada del domicili i del número d'identificació fiscal dels deutors. I c) Es produeix la identificació del deute pendent, que es fixa com a líquid i exigible.
Des del punt de vista processal, les providències de constrenyiment són resolucions simples que donen impuls al procediment, tenen una funció més important, ja que resolen una qüestió fonamental en el tràmit. A més, són actes que expedeixen l'execució contra el patrimoni del deutor o deutora. Abans, s'adverteix a la persona deutora que si no fa l'ingrés en el termini fixat, se li embargaran els béns. Aquest advertiment és obligatori i significa l'inici de l'execució forçosa. No té caràcter de pur tràmit i, per tant, hom hi pot presentar recursos, per bé que amb limitacions. El procediment s'inicia amb l'execució administrativa de les garanties. Si el deute té garantia, s'executa tot i que encara no s'actua en l'àmbit de l'embargament.
La Sentència del Tribunal Suprem (STS) 14747/1994, del 17.10.1994, considera embargament, amb caràcter general, la facultat que es concedeix als creditors per a sostreure determinats béns de lliure disposició del deutor o deutora i els imposa el compliment d'una obligació. L'acte té les característiques següents: a) és un acte procedimental, dictat per l'autoritat administrativa competent; b) determina els béns i els drets del deutor o deutora, el seu patrimoni i regula quins d'aquests béns i drets són objecte d'actuació específica de l'Administració, i c) representa l'existència d'una intimació al deutor o deutora o a terceres persones, perquè s'abstinguin de cometre actes per a eliminar la garantia que representa la permanència dels béns en llur patrimoni.
L'embargament es du a terme sobre els béns i els drets dels deutors en la quantitat suficient (art. 131 LGT) per a cobrir l'import del deute tributari, els interessos que s'han generat o es generin en el futur, fins a la data d'ingrés en la tresoreria de l'Estat i els costos del procediment, respectant sempre el principi de proporcionalitat, cosa que significa que l'embargament ha de causar els perjudicis mínims possibles al deutor o deutora. Els béns i els drets han de ser dels deutors i han de tenir contingut patrimonial per la mateixa naturalesa del constrenyiment i de l'embargament. Han de ser béns i drets alienables i han de tenir la idoneïtat objectiva perquè es puguin transmetre.
En el procediment d'embargament se segueix l'ordre descrit a continuació. a) Diner efectiu o en comptes oberts en entitats de crèdit. L'embargament de diner es fa mitjançant la presentació d'una diligència d'embargament, és a dir, portant a terme la immobilització del diner a partir d'aquell moment. Els diners embargats d'aquesta manera han de ser ingressats per l'entitat de crèdit, abans de vint dies, en els comptes restringits de la tresoreria de l'Estat, si l'entitat de crèdit no ha rebut una comunicació en sentit contrari de l'òrgan de recaptació que ha ordenat l'embargament. Si s'han embargat comptes a termini, l'ingrés en la tresoreria de l'Estat no es pot efectuar fins que finalitzi el termini fixat. b) Crèdits, efectes, valors i drets realitzables en l'acte o a curt termini. Si els valors són dipositats en bancs o entitats financeres, aquests són els que han d'efectuar la venda. Si no hi són dipositats, cal dur a terme l'aprehensió material dels títols allà on siguin, lliurar-los a la dependència de recaptació corresponent i vendre'ls. c) Sous, salaris i pensions. Com que aquestes quantitats són el mitjà de vida de la majoria de persones, existeix una taula de retencions màximes, regulades per la Llei d'enjudiciament civil (LEC) que no inclou l'embargament del salari mínim interprofessional (que cada any fixa el Govern). Un altre cas regulat en aquest apartat és la percepció de pensions per conceptes diferents, com les compensatòries entre cònjuges; en aquest cas els jutjats tramiten la separació o el divorci i fixen la quantia de la part que es pot embargar. d) Béns immobles. L'embargament s'efectua mitjançant una diligència que identifica el propietari o la propietària dels béns i el posseïdor o la posseïdora, en cas que n'hi hagi i sigui diferent del propietari o la propietària. S'identifica la finca, així com de quin tipus és, rústica o urbana, i l'import del crèdit, i se'n deixa constància amb l'anotació preventiva en el Registre de la Propietat. L'objecte de l'embargament són els béns immobles que estableix l'article 334 del Codi civil espanyol (CC), incloent-hi els mobles units de manera permanent als béns. Aquesta part té una certa complexitat ja que hi intervenen funcionaris aliens a l'Administració tributària, com els registradors de la propietat, i l'aplicació d'una normativa no tributària com el text refós de la Llei hipotecària, aprovat pel Decret del 8 de febrer de 1946. e) Establiments mercantils i industrials. Aquest embargament també és complex, ja que no es tracta de l'embargament d'uns béns concrets, sinó d'un conjunt organitzat d'elements patrimonials estructurats dins una empresa. Cal fer una referència especial a l'embargament del dret de traspàs que, malgrat que ha estat considerat una expectativa, se n'ha admès la viabilitat. f) Metalls preciosos, pedres fines, joieria, orfebreria i antiguitats. g) Fruits i rendes de tota mena. h) Béns mobles i béns semovents. I i) Crèdits, drets i valors realitzables a llarg termini.
Els béns coneguts per l'Administració s'embarguen seguint l'ordre establert de manera successiva fins que es consideri cobert el deute tributari. L'ordre d'embargament, que s'entén establert en benefici del deutor o deutora, es pot modificar a petició dels deutors. En l'ordre d'embargament es deixen per al final els béns en què és necessària l'entrada al domicili de la persona deutora, actuació en què l'Administració es mostra respectuosa. A més, per a entrar al domicili particular d'una persona individual cal disposar d'autorització judicial.
La LGT regula les formes d'alienació descrites a continuació. a) Subhasta: un tipus de venda pública de béns que pretén provocar la concurrència dels possibles adquirents a l'efecte d'adjudicar el bé al millor postor. És el sistema normal d'alienació de béns embargats, en el qual es regula de manera molt precisa el procediment que cal seguir per a les convocatòries, les fiances, les adjudicacions, entre altres. b) Concurs: es presenta en forma de plecs i només es pot utilitzar quan la venda del bé que s'ha embargat, per la qualitat o magnitud que té, pot provocar pertorbacions nocives en el mercat, o bé per raons d'interès públic degudament justificades. I c) Venda per gestió i adjudicació directa. Es pot aplicar quan, després de dur a terme la subhasta o el concurs, encara queden béns sense adjudicar si es tracta de productes periples o existeixen altres raons d'urgència justificades en l'expedient.
Finalment, quan els altres procediments fracassen, atès que el procediment de constrenyiment significa envair l'esfera jurídica del deutor o deutora, hi ha situacions en què aquesta actuació afecta una tercera persona, que no és deutora tributària, que pot al·legar davant de l'Administració executora la titularitat dels béns o drets embargats o la preferència del seu dret davant el que es pretén fer efectiu mitjançant el procediment de constrenyiment. Per tant, hi ha dues formes de plantejar el que s'anomenen terceries: de domini, en què la tercera persona manifesta que la titularitat del bé o del dret li correspon a ell i no a la persona embargada, i de millor dret, en què es manifesta que la tercera persona té un dret preferent al de la Hisenda pública. El procediment té dues parts: una d'administrativa, prèvia, en la qual es planteja la qüestió davant dels òrgans recaptadors, i una altra de judicial, davant dels jutjats, quan la primera es resol contra la persona tercerista. La terceria de domini no és admissible un cop s'ha atorgat l'escriptura de la venda dels béns, i la de millor dret no s'admet després d'haver percebut el preu de la venda de l'Administració.
Els principals efectes són els següents: de domini (se suspèn el procediment, incloses les subhastes i els concursos i, si el que s'ha embargat són diners o béns peribles, es dipositen a la Caixa General de Dipòsits) i de millor dret (el procediment continua però es consigna en la mateixa caixa general la quantitat controvertida en la terceria).
Pel que fa a la resolució, la terceria es dicta en el termini de tres mesos i si dins aquest termini no s'ha resolt, es podrà considerar desestimada a l'efecte de formular la demanda judicial corresponent.
Quant al plantejament de la demanda civil, l'acció davant dels jutjats civils s'ha de promoure en el termini de quinze dies, a comptar des de la notificació expressa o presumpta. Si un cop transcorregut el termini de deu dies des de la finalització del termini no es justifica documentalment la interposició de la demanda judicial, prossegueixen els tràmits del procediment de constrenyiment que han quedat en suspens per la presentació de la terceria.
El procediment de constrenyiment té com a característica l'aplicació del principi de contradicció, però atenuada, ja que els motius d'oposició a la via esmentada només poden ser els que s'exposen a continuació: a) pagament o extinció del deute tributari. Si s'ha pagat el deute tributari reclamat, s'han d'anul·lar les actuacions en l'àmbit executiu; b) prescripció. Si es posa de manifest que ha prescrit el dret de liquidar el deute o el bé liquidat, ha prescrit el dret de cobrar-lo (quatre anys des de l'1 de gener de 1999). L'obligat tributari es pot oposar al procediment de constrenyiment; c) ajornament. Si es demostra que el deute tributari ha estat ajornat perquè s'ha concedit d'aquesta manera o perquè s'ha interposat una reclamació que comporta l'ajornament concedit, amb garantia o no, es pot exigir el cobrament en la via executiva però aquesta via s'ha de deixar en suspens. Encara que la LGT fa referència a l'ajornament, hom pot entendre que, quan es tracta de fraccionament com a forma d'ajornament, també hi pot haver oposició a la via de constrenyiment; d) manca de notificació de la liquidació que motiva l'execució. Una liquidació no notificada, o notificada de manera deficient, en principi no és exigible i, si no és exigible, la via de constrenyiment no és procedent, i e) anul·lació de la liquidació. Si aquesta és la que motiva el constrenyiment, quan desapareix, o s'anul·la la que és posterior i accessòria, també s'ha d'anul·lar el constrenyiment.
Aquest procediment finalitza amb les actuacions següents: el pagament del dèbit; l'acord de fallida total o parcial del deutor o deutora i dels responsables solidaris, si n'hi ha, i l'acord d'haver-se extingit el crèdit per qualsevol altra causa legal. El procediment de constrenyiment de deutes tributaris no té un termini prefixat per a finalitzar-lo.
El procediment de constrenyiment és una manifestació de la potestat executòria que permet a l'Administració obtenir l'efectivitat de les resolucions per si mateixa. Aquesta prerrogativa no s'esmenta en la Constitució espanyola. Tot i així, el Tribunal Suprem ha donat sempre per suposada la supervivència de la potestat (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 10.11.1986). El Tribunal Constitucional avala aquest criteri de manera explícita (Sentència del Tribunal Constitucional [STC] del 10.12.1984): «Davant d'un mecanisme concret de la notificació d'un acte que pot afectar negativament els drets i els interessos del notificat, s'han de complir tots els requisits, per formalistes que semblin, que assegurin, finalísticament, amb plena objectivitat, tots els sistemes de reacció dels quals es pugui disposar, sense que minvi cap de les expectatives de defensa. Si la notificació va ser defectuosa, la via de constrenyiment va ser promoguda i oberta incorrectament...» (STS del 18.3.1995).
No es pot confondre el crèdit de la Hisenda pública amb el dels concessionaris de servei públic (STS del 17.3.1978). Només en el cas que el deutor o deutora no atengui el requeriment que se li fa mitjançant la providència de constrenyiment, és procedent dirigir l'acció cobratòria amb l'ordre d'executar la garantia (Interlocutòria del Tribunal Economicoadministratiu Central del 29 d'octubre de 1992 i STS del 15.4.1992). Amb relació a l'embargament de comptes corrents, en els comptes de titularitat indistinta només es pot embargar la part del deutor tributari (STS del 17.10.1994). Quant a la responsabilitat dels béns beneficiaris, existeix una responsabilitat dels béns beneficiaris que no desapareix en aquests casos pel fet d'aquesta atribució, ja que, fins i tot, després de la dissolució, poden accionar els creditors contra els béns consorcials que hagin estat adjudicats a un dels cònjuges no deutor, de conformitat amb l'article 1401 del Codi civil espanyol (CC) (STS del 19.2.1992). Aquests béns beneficiaris responen dels deutes tributaris resultants de l'activitat derivada d'aquells béns, segons l'article 1362.4 del CC i els articles 6 i 7 del C. de C. (STS del 18.3.1995). En les terceries, cal examinar si la persona demandant de la terceria és pròpiament una tercera persona (STS del 18.3.1995). Els béns adquirits mitjançant un arrendament financer es consideren una adquisició amb preu a terminis (STS del 28.5.1990).
S'entén que la venda en subhasta pública es troba consumada encara que no s'hagi atorgat l'escriptura pública. En aquest cas no solament es produeix l'adjudicació dels béns, sinó també la satisfacció del preu ofert (STS de l'11.10.1989).

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca reforma fiscal, n f
ca reforma tributària, n f sin. compl.
es reforma fiscal, n f
es reforma tributaria, n f sin. compl.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca regularització de la situació tributària, n f
es regularización de la situación tributaria

Definición

Pagament voluntari dels deutes tributaris.

Nota

Àmbit: Espanya
Les persones que han mostrat conductes antijurídiques (delicte o infracció) en matèria tributària poden quedar exemptes de pena o de sanció si regularitzen voluntàriament la seva situació tributària. La voluntarietat de la regularització es desprèn de l'exigència d'acudir a regularitzar la situació tributària abans que l'Administració tributària notifiqui a la persona obligada l'inici d'actuacions de comprovació per a determinar els deutes tributaris en qüestió; o, si aquestes actuacions no s'han produït abans que el ministeri fiscal, l'advocat de l'Estat o el representant processal de l'Administració autonòmica, foral o local corresponent interposi una querella o una denúncia contra aquell; o, si escau, quan el ministeri fiscal o el jutjat d'instrucció duguin a terme actuacions que permetin a la persona obligada tenir coneixement formal de l'inici de diligències.
Està regulat per la Llei orgànica 6/1995, del 29 de juny, per la qual es modifiquen determinats preceptes del Codi penal (CP) relatius als delictes contra la Hisenda pública i contra la Seguretat Social, de l'Estat, i de la qual va passar el mateix any al CP (art. 305.4). Amb anterioritat s'havia plantejat si acollir-se al que dictaven determinats preceptes de la legislació tributària produïa l'efecte d'exempció de pena; en relació amb aquesta qüestió existien resolucions jurisprudencials dispars.
Els deutes que s'han de regularitzar són els fixats en la definició de delicte fiscal o defraudació a les hisendes espanyoles, en l'article 305, paràgraf primer, del CP. No s'estableix la regularització ni en la defraudació en els pressupostos de les comunitats autònomes, ni en el delicte de contraban. L'efecte d'exempció opera fins i tot quan els deutes objecte de regularització són inferiors a quinze milions de pessetes (90.151,82 ?) establerta en el delicte de defraudació (disposició addicional segona Llei 6/1995 i disposició final cinquena CP). La legislació no detalla el contingut de la regularització: consisteix a adaptar la situació tributària de la persona obligada -inicialment il·lícita, en aquest cas constitueix delicte o infracció- al que disposa el sistema tributari. El precepte no especifica si cal pagar el deute o no i per aquest motiu la qüestió és controvertida. Si la regularització depengués del penediment o d'una actitud voluntària o de reparació, seria defensable l'exigència de pagament del deute. No obstant això, la Llei no exigeix aquests requisits. La Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 28.10.1997, ponent: De Vega Ruiz, vincula -obiter dictum- la regularització a la reparació i no considera el dret penal un instrument vàlid per a la recaptació.
L'article 61.3 de la Llei general tributària (LGT) especifica que els ingressos espontanis fora de termini són penalitzats amb recàrrec, per bé que és dubtós que aquesta sigui l'única via de regularització penal vàlida. També és motiu de controvèrsia si els efectes d'exempció de pena afecten els subjectes partícips en el delicte de defraudació. La doctrina majoritària, amb fonament en la finalitat d'aquesta previsió, considera que els efectes d'exempció són extensibles als partícips si duen a terme un comportament regularitzador o actus contrarius. Aquesta línia interpretativa es recull en l'apartat 4 de la Consulta 4/1997, del 19 de febrer, de la Fiscalia General de l'Estat.
També es qüestiona si la regularització efectuada per una persona que no sigui obligada tributària és vàlida. En aquest cas, una part de la doctrina exigeix que la persona obligada faci algun tipus de manifestació per a ratificar la regularització efectuada per una tercera persona (que no era obligada tributària). Els efectes de la regularització també s'estenen a les irregularitats comptables i a altres falsedats instrumentals relacionades amb la defraudació. S'han de considerar irregularitats comptables les manipulacions comptables vinculades a la defraudació (determinades infraccions simples de la LGT i les descrites en l'article 310; però no les de l'article 290). D'altra banda, s'han de considerar falsedats instrumentals les falsedats documentals (art. 392, 395 i 396 CP) relacionades amb la defraudació (Interlocutòria del Tribunal Suprem [ITS] de l'1.7.1998, ponent: Móner Muñoz). A propòsit de la naturalesa dogmàtica d'aquesta exempció, en la doctrina existeixen bàsicament dues posicions: la d'excusa absolutòria o la d'una causa personal d'aixecament de la pena. No obstant això, hi ha autors que consideren afectades altres categories.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca regularització tributària, n f
es regularización tributaria, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca relació jurídica tributària, n f
es relación jurídica tributaria

Definición

Conjunt d'obligacions, deures i potestats originats per l'aplicació dels tributs, i dels quals es poden derivar obligacions materials i formals per a l'obligada tributària i per a l'Administració.

Nota

Àmbit: Espanya

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca relació juridicotributària, n f
es relación jurídico-tributaria, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca repercussió tributària, n f
es repercusión tributaria, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca responsable tributari | responsable tributària, n m, f
es responsable tributario | responsable tributaria, n m, f

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Resultados para la búsqueda "tributaci" dentro de todas las áreas temáticas

Definición

Definición

Nota

Definición

Nota

Definición

Nota

Definición

Nota