Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca prescripció tributària, n f
es prescripción tributaria, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE BARCELONA. GRUP D'INNOVACIÓ DOCENT EN ECONOMIA DELS IMPOSTS (GIDEI). Diccionari de fiscalitat [en línia]. 2a ed. Barcelona: Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics, 2021.
<https://www.ub.edu/ubterm/obra/fiscalitat/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca principi de tributació en destinació, n m
es principio de tributación en destino, n m
en destination principle of taxation, n

Definición

Principi segons el qual en comerç internacional s'apliquen els impostos indirectes del país de destinació.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE BARCELONA. GRUP D'INNOVACIÓ DOCENT EN ECONOMIA DELS IMPOSTS (GIDEI). Diccionari de fiscalitat [en línia]. 2a ed. Barcelona: Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics, 2021.
<https://www.ub.edu/ubterm/obra/fiscalitat/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca principi de tributació en origen, n m
es principio de tributación en origen, n m
en origin principle of taxation, n

Definición

Principi segons el qual en comerç internacional s'apliquen els impostos indirectes del país d'origen.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca principis constitucionals tributaris, n m pl
es principios tributarios

Definición

Principis generals de dret tributari recollits a la Constitució espanyola per tal de garantir la justícia tributària amb la seguretat jurídica corresponent.

Nota

Àmbit: Espanya
L'article 1.1 de la Constitució espanyola (CE) constata que la justícia és un valor superior de l'ordenament jurídic espanyol. Per tant, l'entramat de normes i principis que articula, incloses les normes i els principis financers i tributaris, s'encamina a la consecució d'una situació genèrica de justícia de l'ordenament jurídic espanyol. L'ideal de justícia financera exigeix la concreció peculiar en l'àmbit del dret tributari amb vista a la necessitat de finançar la despesa pública i és la via per a aconseguir els ingressos pertinents. Aquest deure el tenen tots els espanyols. Ara bé, l'actuació de l'Estat recaptador està limitada per un seguit de principis extrets de la CE. Aquests principis són de tipus formal (principi de legalitat) i de tipus material (principi de justícia tributària). Tots dos s'han de tenir en compte en la tasca de normació i d'aplicació dels tributs.
1. PRINCIPI DE LEGALITAT. El principi de reserva de llei tributària és recollit en la CE en els articles 31.3 i 133.1 i 133.3, mentre que el principi de legalitat en l'actuació de l'Administració deriva de l'article 103 del mateix text, quan prescriu: «L'Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d'acord amb els principis d'eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al dret.»
S'ha escrit que, en l'Estat constitucional, el principi de reserva de llei pretén satisfer dues aspiracions: a) garantir el respecte del principi d'autoimposició, de manera que els ciutadans no paguin més tributs que els que tenen el consentiment de llurs representants legítims, i b) complir una funció que garanteixi el dret de propietat. Cal situar aquesta fonamentació de la reserva de llei tributària en un context històric, a començament del segle XIX, quan el tribut es considerava una amenaça de l'Estat per a les economies privades. La reflexió que ha arribat més lluny en el camí de «modernitzar» el fonament de la reserva de llei tributària s'ha d'atribuir a Fernando Pérez Royo, que afirma que resulta «més d'acord amb l'actual conceptuació del deure tributari i, en general, amb el plantejament de les relacions entre l'Estat i els individus implícits en els textos constitucionals moderns, la interpretació de la reserva de llei en matèria tributària desvinculada de la idea de protecció de l'esfera de propietat i llibertat [...] i lligada a la realització d'altres interessos o valors constitucionals: la defensa del principi "democràtic" en la direcció de la política tributària, etc.». O, com han apuntat Juan Martín Queralt i Carmelo Lozano Serrano, la llei pot ser un mecanisme tècnic útil per a posar en pràctica el principi d'igualtat dels ciutadans davant la llei tributària.
El Tribunal Constitucional (TC) manté posicions que es poden qualificar de pròximes a aquests postulats si s'ha de jutjar per la Sentència 19/1987, del 17 de febrer. En el fonament de dret 4t fixa quin és el sentit de la reserva de llei tributària: «Assegurar que la regulació d'un determinat àmbit vital de les persones depengui exclusivament de la voluntat de llurs representants, sense que això exclogui la possibilitat que la llei contingui remissions a normes infraordenades, però sí que mitjançant aquestes remissions es provoqui, per llur indeterminació, una degradació de la reserva formulada per la CE a favor de l'òrgan legislador.»
En síntesi, es pot dir que la legalitat en matèria tributària aspira a actuar com a garantia d'igualtat i d'unitat en l'ordenament jurídic, però -i en aquest punt el TC abandona el tamís formalista per a referir-se a valors i a principis materials- la llei tributària també ha de servir com a instrument de justícia tributària.
Tot i que és veritat que són diversos els pronunciaments del TC dedicats al tractament del contingut de la reserva de llei tributària (sentències 37/1981, 179/1985 i 19/1987), ha estat la Sentència 6/1983, del 4 de febrer, la que ha donat lloc a una teoria de la reserva de llei tributària relativa per mitjà de l'examen de tres preceptes constitucionals. De l'article 31.3 («Només es poden establir prestacions personals o patrimonials de caràcter públic d'acord amb la llei») es desprèn la idea que no es pot admetre una legalitat tributària de caràcter absolut, «ja que exigeix que hi hagi conformitat amb la llei de les prestacions personals o patrimonials que s'estableixin, però no imposa de manera rígida que l'establiment s'hagi de fer per força per mitjà d'una llei». Aquesta també és l'opinió d'un il·lustre sector de la doctrina deguda a Fernando Sáinz de Bujanda, que creu que és competència de la llei assenyalar els elements bàsics del tribut, que es poden concretar en l'article 10 de la Llei general tributària, però «no és constitucionalment necessari, per imperatiu d'aquest precepte, que s'assenyalin per llei les atribucions dels òrgans de gestió tributària o els procediments de liquidació i recaptació dels impostos». L'article 133.1 («La potestat originària per a establir els tributs correspon exclusivament a l'Estat mitjançant una llei.») recull la idea que el que la llei defineix és una competència exclusiva de l'Estat (aquest és un article en el qual a cada nivell de poder -Estat, comunitats autònomes, corporacions locals- se li assignen determinades atribucions en matèria tributària; insereix, per tant, la matèria tributària en l'àmbit de competències) i per aquesta raó ressalta la distinció entre potestat originària i potestat derivada en l'establiment de tributs. L'Estat disposa d'una reserva general de llei, però només per a establir tributs i no per a tota mena de matèria tributària.
El TC acaba l'anàlisi amb l'article 133.3 («Qualsevol benefici fiscal que afecti els tributs de l'Estat s'ha d'establir en virtut d'una llei.»), del qual es desprèn la legalitat estricta per a establir els beneficis fiscals, però no en tots els casos. En definitiva, opina que el constituent s'ha manifestat en aquesta matèria de manera flexible i «la reserva de llei cal entendre-la referida als criteris o als principis d'acord amb els quals s'ha de regir la matèria tributària: la creació ex novo d'un tribut i la determinació dels elements essencials o configuradors del mateix tribut, que pertanyen sempre a l'àmbit de la llei i no es poden deixar mai a la legislació delegada i menys encara a la potestat reglamentària». La reserva de llei relativa se circumscriu a aquests dos grups de matèries.
En relació amb la reserva legal en la creació ex novo del tribut, i sense oblidar la Sentència 37/1981, destaca l'aportació que fa el TC amb la Sentència 185/1995, relativa a la Llei 8/1989, del 13 d'abirl, de taxes i preus públics, de l'Estat. Aquesta Sentència vincula la necessitat d'utilitzar una llei per a establir una prestació patrimonial de caràcter públic (en què s'inclouen els tributs) i apreciar la nota coercitiva. Segons el TC, la coactivitat en l'exigència de la prestació pecuniària s'esdevé, en primer lloc, quan el cas en virtut del qual s'exigeix es realitza perquè ho ordena un ens públic; en segon lloc, quan el cas esmentat es realitza no perquè existeixi una obligació directa en aquest sentit, sinó perquè és indispensable «per a satisfer les necessitats bàsiques de la vida personal o social dels particulars d'acord amb les circumstàncies socials de cada moment i lloc», i, en tercer lloc, quan la prestació pecuniària se satisfà per béns, serveis o activitats prestats o realitzats pels ens públics en posició de monopoli, ja sigui de fet o de dret.
Pel que fa a la reserva legal que existeix en l'establiment dels elements essencials d'un tribut, el primer que cal fer és arribar a un acord sobre quins són aquests elements essencials. És possible incloure en aquest grup quines categories de ciutadans i per quins pressupostos pagaran el tribut, així com quant pagaran. En llenguatge jurídic, es tracta de la determinació del fet imposable, del subjecte passiu, de la base imposable i liquidable, i dels tipus de gravamen. Al cap i a la fi, aquests elements figuren en l'article 10 de la Llei general tributària (LGT), que disposa que es regulin per llei. Llavors, hom afirma que quan la CE formula la reserva de llei tributària requereix el complement de l'article 10 de la LGT per a concretar-ne la indeterminació substancial.
«L'article 10 de la LGT», sosté Fernando Sáinz de Bujanda, «ens ofereix la concreció necessària, és a dir, assenyala la línia divisòria entre les matèries tributàries que s'han de regir per normes primàries, de rang legal, i les que poden tenir accés a normes secundàries, de rang reglamentari». El tipus de gravamen i els beneficis fiscals són elements essencials del tribut, tal com manifesta el TC en les sentències 179/1985, 19/1987 i 6/1983.
L'última sentència esmentada obliga a tractar una altra qüestió relacionada amb el principi de reserva de llei relativa: el debat entorn de l'admissibilitat del decret llei en matèria tributària. El TC es pronuncia sobre aquesta qüestió adoptant, una vegada més, una posició flexible. Així, considera el decret llei un instrument normatiu útil per a donar resposta al caràcter canviant de la vida actual. Per això mateix, interpreta els requisits d'«extraordinària i urgent necessitat» que l'article 86.1 de la CE imposa per a fer-ne ús en el sentit que n'hi ha prou que es donin situacions de necessitat relativa, que es manifesten en forma d'objectius de política governamental. Per a la consecució d'aquests objectius no es poden utilitzar els procediments legislatius normals, per raons que no es poden xifrar en abstracte.
Per acabar les referències al principi de legalitat tributària, cal fer menció d'una última qüestió polèmica: la creació i la modificació de tributs per mitjà de la llei de pressupostos. Cal recordar que l'article 134.7 de la CE disposa que «la Llei de pressupostos no pot crear tributs. Els pot modificar si una llei tributària substantiva ho determina.»
Històricament, cal recordar la bifurcació del principi de legalitat pressupostària, en virtut de la qual es passa d'un moment en què la norma pressupostària recull tant ingressos com despeses a un nou estadi en el qual les normes reguladores dels tributs passen a ser permanents, mentre que la llei de pressupostos, de caràcter temporal, passa a ocupar-se només de les despeses. És sabut que això últim no ha estat sempre així i que ha abundat el recurs a la llei de pressupostos per a modificar aspectes més o menys substancials de l'ordenament tributari. Es tracta d'un mecanisme que, respecte al procediment legislatiu ordinari, té com a avantatge la rapidesa i la brevetat i que permet al poder executiu fer «passar» les reformes que propugna amb menys risc de ser debatudes i denegades pel poder legislatiu.
No obstant això, el TC, amb la Sentència 27/1981, va propugnar una solució encaminada a salvar la constitucionalitat del que s'havia acabat convertint en una pràctica abusiva i que interpretava que, en aquests casos, el que s'esdevenia era «una mera adaptació del tribut a la realitat» i no pas la creació o la modificació d'un tribut, segons la terminologia de l'article 134.7 de la CE. Més endavant, la Sentència 76/1992 va determinar que la inconstitucionalitat de les maniobres comentades només s'evita si es compleixen dues condicions: a) que hi hagi una relació directa de la matèria regulada en la llei de pressupostos, i que no en sigui el nucli mínim, necessari i indisponible, amb les despeses i els ingressos que integren el pressupost o amb els criteris de política econòmica de la qual aquest pressupost és l'instrument, i b) que, a més, la inclusió en la llei esmentada obeeixi al fet que es tracta d'un complement necessari per a un coneixement més gran i una execució més eficaç del pressupost i, en general, de la política econòmica del Govern.
2. PRINCIPIS DE JUSTÍCIA TRIBUTÀRIA. Definir la justícia tributària ha estat l'objectiu dels estudiosos de la ciència financera des d'antic, almenys des que es van bastir les diverses teories sobre el repartiment just de la càrrega tributària. Les constitucions, a les quals correspon recollir els principis bàsics de l'ordenament jurídic de cada país, proporcionen quelcom més que pistes per a reconèixer els principis relatius al repartiment just de la càrrega tributària. En paraules de Fernando Sáinz de Bujanda, «un sistema tributari ha de ser, en última instància, el conjunt harmònic de prestacions pecuniàries que han de ser satisfetes per una col·lectivitat a l'Estat, o a altres ens públics, en la forma, el temps i la quantia que la llei estableix, amb subjecció a un criteri de justícia. El sistema tributari és obra de dret [...], i, sent així, el seu fonament no pot ser cap altre que una idea de justícia quan es refereix a la distribució de les càrregues públiques.»
La justícia tributària, en sentit estricte, s'erigeix bàsicament sobre dos poderosos pilars que sostenen l'ordenament tributari -el principi de generalitat i el principi d'igualtat-, que s'articulen per donar lloc a un principi que s'aplica exclusivament en l'àmbit financer: el principi de capacitat econòmica. José Juan Ferreiro considera que la capacitat econòmica és un punt de vista sobre els principis d'igualtat i de generalitat, i el formula de la manera següent: «Tots han de pagar tributs. Però tots els qui puguin, naturalment. Tots els qui tinguin capacitat econòmica per a suportar la càrrega que representen. Tots són iguals per a la legislació a l'hora d'implantar els tributs. Però, naturalment, la igualtat exigeix un tracte igual als iguals i desigual als desiguals. Com més gran sigui la riquesa d'un individu -la seva capacitat econòmica- més gran ha de ser la quantitat amb la qual ha de contribuir al sosteniment de les càrregues públiques. Només així se suporten de la mateixa manera les càrregues tributàries. Només així aquestes càrregues són igual de costoses per als diferents contribuents.»
Es produeix una subordinació en la interpretació dels principis de generalitat i d'igualtat en l'harmonització prèvia amb el principi de capacitat econòmica. En la CE aquest contingut el recullen els articles 14 i 31, de manera que no es pot dubtar de la seva aplicabilitat immediata, corroborada per l'article 53.1 de la CE. La constitucionalització d'aquests principis els atorga un reforç especial, a efectes pràctics, possiblement més enllà dels que tindrien si s'haguessin quedat en mers principis del dret. A banda d'això, tenen prevalença absoluta sobre altres principis de caràcter secundari i instrumental o que ni tan sols s'arriben a esmentar en la CE. Tanmateix, la garantia de l'adequació de la legislació ordinària als principis constitucionals s'aconsegueix per mitjà dels mecanismes de la justícia constitucional, del control de la constitucionalitat de les lleis que desenvolupa el TC i del control sobre la possible inconstitucionalitat en la normació i en l'esfera aplicable de les normes que s'estableixen. Generalitat i igualtat apareixen en la base del sistema tributari, aplicades sempre d'acord amb les exigències del principi de capacitat econòmica, complementades i limitades, respectivament, en l'article 31 de la CE, pel principi de progressivitat i pel principi de no-confiscatorietat, amb la finalitat d'aconseguir una distribució més justa de la renda nacional. La Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 27/1981, del 20 de juliol, és important entre altres motius perquè aborda, de manera directa i per primera vegada, el contingut de la justícia tributària.
Respecte a la capacitat econòmica dels subjectes, o si es prefereix, al principi de capacitat contributiva, el TC confirma que aquest principi no exhaureix en si mateix el principi de justícia tributària. Amb una afirmació semblant legitima l'opinió d'una bona part de la doctrina contemporània. En efecte, amb summa claredat, Martín Delgado havia escrit aproximadament en la mateixa època: «a) que la capacitat econòmica no és el criteri exclusiu per a dur a terme la justícia tributària, i b) que la justícia tributària requereix, al costat del respecte de la capacitat econòmica dels subjectes, un altre o uns altres criteris per a fer-la efectiva». Criteris que, d'acord amb José Luis Pérez de Ayala, són la proporcionalitat del gravamen en la capacitat econòmica dels contribuents i els principis d'igualtat i de generalitat. Per Ernesto Lejeune Valcárcel, «el principi de capacitat contributiva no pot presidir en solitari el fenomen de la tributació, i, com a conseqüència, la justícia tributària no és un concepte que pugui tenir com a criteri orientador exclusiu la capacitat contributiva de les persones que han de suportar les diferents obligacions tributàries». Per tot això, es va proposar una interpretació que fa seva el TC en considerar el principi de capacitat econòmica una «exigència lògica que obliga a buscar la riquesa allà on es trobi», afirmació relacionada estretament amb la consideració del principi com un «límit al poder legislatiu en matèria tributària», segons recull la STC 221/1992. I, segons el text d'aquesta mateixa sentència, el principi «faria fallida en els casos en què la capacitat econòmica gravada pel tribut no és potencial, sinó inexistent o fictícia». Així mateix, cal tenir present que, sempre dins el respecte als mandats de la CE, «l'òrgan legislador tributari gaudeix d'un àmbit de llibertat de configuració» (STC 134/1996). Aquesta llibertat de configuració es pot interpretar de dues maneres. En primer lloc, serveix no només per a triar la fórmula que consideri més adequada per a plasmar en el dret positiu els condicionaments que els principis constitucionals de justícia tributària imposen en la configuració dels tributs (i així s'explica, en l'àmbit de l'impost sobre la renda de les persones físiques [IRPF], que es canviï l'enfocament de la Llei 18/1991, del 6 de juny, de l'impost sobre la renda de les persones físiques, de l'Estat -centrada en una bateria de despeses i deduccions encaminades a «personalitzar» el tribut segons la riquesa dels contribuents-, pel de la Llei 40/1998, del 9 de desembre, de l'impost sobre la renda de les persones físiques i altres normes tributàries, de l'Estat, i la seva concepció de la renda gravable com a renda disponible després de restar-hi unes quanties determinades equivalents al mínim de subsistència). I, en segon lloc, permet administrar la intensitat amb la qual els principis de justícia tributària es manifesten en equiparar-los amb altres interessos jurídics dignes de protecció (així s'entén, per exemple, que el Tribunal Constitucional italià hagi arribat a limitar la deduïbilitat de les despeses de malaltia o que el TC hagi imposat també limitacions en les despeses deduïbles en nom de la practicabilitat de la gestió dels tributs -STC 214/1994).
Un sistema tributari just s'ha de bastir sobre els principis de progressivitat i d'igualtat. I en aquest punt la igualtat, afegida a la capacitat econòmica i a la progressivitat, no és res més que el principi de l'article 14 perquè una determinada desigualtat qualitativa -segons recull la sentència- és indispensable per a complir aquest principi. Es posa de manifest una concepció del principi d'igualtat que funciona vinculada al principi de progressivitat i del qual s'espera una millora substantiva en el procés de redistribució de la riquesa. Ara bé, hom no pot esperar que la progressivitat quedi patent a tots els tributs de l'ordenament, atès que algunes categoria tributàries, per si soles, semblen poc aptes per a reflectir amb nitidesa la progressivitat demandada, com ara les taxes.
El principi de capacitat econòmica és complementat pel principi de progressivitat i limitat per la prohibició de confiscatorietat segons disposa l'article 31.1 de la CE. No és fàcil determinar amb precisió què és la progressivitat, i encara menys definir un concepte consensuat de què es pot interpretar quan el precepte assenyala que el sistema tributari just no té finalitat confiscatòria en cap cas.
Un cop descartat el germen de la confiscatorietat sense una justificació clara en la STC 37/1987, cal esperar fins a la STC 150/1990 perquè el TC s'ocupi d'aquest principi constitucional amb més deteniment. El conflicte es planteja al voltant de la Llei foral del 27 de desembre de 1985 per la qual es modifiquen parcialment les normes dels impostos sobre la renta de les pesones físiques i sobre societats (Comunitat foral de Navarra), que fixa com a límit de la quota íntegra de l'IRPF el 46 % de la base imposable i el 70 % d'aquesta base juntament amb la de l'impost sobre el patrimoni, aquestes limitacions no es poden excedir en aplicar-se el recàrrec del 3 % sobre la quota líquida, aprovat per la Llei 15/1984, del 19 de desembre, del Fons de Solidaritat Municipal de Madrid, que motiva el recurs d'inconstitucionalitat resolt per la sentència.
El TC concep substancialment la no-confiscatorietat com un corol·lari del principi de capacitat econòmica. Això és, almenys, el que es dedueix de la vinculació que estableix entre el principi de capacitat econòmica, entès com una «exigència lògica» de buscar la riquesa allà on es troba (STC 27/1981), i la nova exigència que ara suma a l'anterior; «no esgotar la riquesa imposable -substrat, base o exigència de tota imposició- amb el pretext del deure de contribuir». S'esgota la riquesa imposable, per exemple, d'acord amb el TC, i atenent el resultat de la imposició, ja que el que es prohibeix no és la confiscació, sinó justament que la imposició tingui una «finalitat confiscatòria», amb una tarifa de l'impost sobre la renda la progressivitat de la qual aconsegueixi un tipus mitjà de gravamen del cent per cent de la renda gravada, o bé, si es priva els subjectes passius de llurs rendes i propietats, vulnerant la garantia del dret de propietat, mitjançant l'aplicació de diverses figures tributàries.
Cal comentar aquesta posició. En primer lloc, la confiscatorietat no exigeix instrumentar-se per mitjà d'una privació total i absoluta, al cent per cent de rendes i propietats, encara que l'estimació concreta queda subjecta segons el parer de valor que poques vegades és fàcil d'emetre. I, en segon lloc, aquest judici de valor ha de recaure sobre l'efecte de la imposició i el resultat que se'n derivi, ja que la confiscació strictu sensu, com a institució jurídica, és totalment aliena al dret tributari i és més correcte ubicar-la en un altre àmbit: el dret penal. No sembla que la determinació de la confiscatorietat sigui resultat de l'aplicació d'un tribut en particular, sinó de la configuració global del sistema tributari. Com ha defensat Carlos Palao Taboada, partint d'un concepte «confiscatori» equivalent a «contrari al principi de propietat privada», no s'ha d'aplicar aquest qualificatiu als impostos aïllats, sinó al sistema tributari en conjunt, i aquest no pot aconseguir aquest efecte si no és mitjançant una progressivitat desbocada l'efecte final de la qual, que aspira a corregir la previsió constitucional, és la destrucció de la propietat privada dels ciutadans, i, per tant, la col·lisió directa amb l'article 33.3 de la CE. El TC podia haver afegit en la conclusió que la noció de confiscatorietat, referida a tot el sistema, tal com passa amb la progressivitat, impedeix que s'apreciï de manera individualitzada en un únic tribut.
En qualsevol cas, l'Estat espanyol és a molta distància d'un pronunciament com el del Tribunal Constitucional alemany, del 22 de juny de 1995, en el qual es fixà un límit quantitatiu a partir de la combinació de capacitat econòmica i de progressivitat que desemboca en confiscatorietat. Concretament, s'afirma que «[.] l'impost sobre el patrimoni només es pot afegir als altres impostos que recauen sobre els ingressos quan la càrrega tributària total dels ingressos potencials (tenint en compte la tipificació dels ingressos, les despeses deduïbles i altres desgravacions) se situï aproximadament en el límit d'un repartiment al cinquanta per cent entre els particulars i l'ens públic, i d'aquesta manera s'impedeixen resultats tributaris que traspassin el repartiment de les càrregues públiques exigit pel principi d'igualtat segons la mesura de la capacitat econòmica».
En la CE la igualtat té la categoria de valor superior de l'ordenament i, al costat de la llibertat, la justícia i el pluralisme polític, inspira l'ordenament jurídic. Així ho reconeixen, en l'àmbit tributari, la STC 8/1986, del 21 de gener, i la STC 19/1987, del 17 de febrer. En realitat s'intenta distingir un valor superior, la igualtat de l'article 1.1, amb el qual es connecten altres principis, la igualtat jurídica de l'article 14 i la igualtat com a criteri inspirador del sistema tributari de l'article 31.1.
El TC ha diferenciat les infraccions de cada tipus de manifestació del principi d'igualtat i, a més, ha hagut de conèixer infraccions del principi «en la llei» i «en l'aplicació de la llei» (classificació reconeguda en la STC 144/1988, del 12 de juliol). La doctrina del TC en relació amb el principi d'igualtat ha quedat sintetitzada en la STC 76/1990, del 26 d'abril: «a) no tota desigualtat de tracte en la llei comporta una infracció de l'article 14 de la CE, sinó que la infracció la produeix només la desigualtat que introdueix una diferència entre situacions que es poden considerar iguals i a manca d'una justificació objectiva i raonable; b) el principi d'igualtat exigeix que a iguals supòsits de fet s'apliquin les mateixes conseqüències jurídiques, i s'han de considerar iguals dos supòsits de fet quan la utilització o la introducció d'elements diferenciadors és arbitrària o no té un fonament racional; c) el principi d'igualtat no prohibeix a l'òrgan legislador qualsevol desigualtat de tracte sinó només les desigualtats que són artificioses o injustificades perquè no es fonamenten en criteris objectius i prou raonables d'acord amb criteris o judicis de valor generalment acceptats, i d) finalment, perquè la diferenciació sigui constitucionalment lícita no n'hi ha prou que ho sigui la finalitat que es vol assolir, sinó que és indispensable, a més, que les conseqüències jurídiques derivades d'aquesta distinció siguin adequades i proporcionades a aquest fi, de manera que la relació entre la mesura adoptada, el resultat que es produeix i el final pretès per l'òrgan legislador superin un judici de proporcionalitat en l'àmbit constitucional, i evitar resultats especialment costosos o desmesurats». Aquestes idees vertebren les resolucions, les sentències i les actes del TC, relativament nombroses, en què s'han resolt conflictes motivats en diversa mesura per l'al·legació fallida del principi d'igualtat l'estudi del qual es pot sintetitzar tal com s'explica a continuació. I) Igualtat jurídica i igualtat de fet. L'article 14 de la CE consagra el dret fonamental a no ser discriminat. És la protecció constitucional de la igualtat jurídica, però no de la igualtat material o de fet enfront de desigualtats de tracte derivades de circumstàncies objectives i raonables i no de criteris jurídics discriminatoris (STC 8/1986, en la qual es desestima la reclamació relativa a l'aplicació no simultània en un determinat àmbit territorial dels valors cadastrals revisats). II) Dimensió territorial del principi d'igualtat. Per mitjà de diverses sentències importants (STC 37/1981, 19/1987, 37/1987 i 150/1990, i la Interlocutòria 182/1986) es posa en relleu que és perfectament constitucional, en nom de l'autonomia dels ens territorials i de les competències que tenen atribuïdes, que les càrregues fiscals que han de suportar ciutadans de l'Estat siguin diferents segons el territori en el qual viuen. Això, d'una banda, no topa amb l'article 139 de la CE quan, per a establir la identitat bàsica de drets i deures dels ciutadans, proclama que «tots els espanyols tenen els mateixos drets i les obligacions en qualsevol part del territori de l'Estat»; ni, d'altra banda, pot comportar que ens territorials diferents de l'Estat regulin les condicions bàsiques de l'exercici dels drets o de les posicions jurídiques fonamentals (art. 53 i 149.1.1 CE). III) Necessitat d'una discriminació justificada per a admetre la desigualtat. La vulneració de l'article 14 de la CE es produeix si s'estableixen arbitràriament discriminacions entre contribuents respecte dels quals no hi ha cap raó objectiva de diferenciació (interlocutòries 230/1984, 204/1985, 392/1985 i STC 53/1993, 54/1993 i 126/1987), com es va recollir en la STC 45/1989, que va declarar inconstitucional el sistema de subjecció conjunta i solidària establert en la Llei 44/1978, del 8 de setembre, de l'impost sobre la renda de les persones físiques, de l'Estat, per als subjectes agrupats en una unitat familiar. IV) Necessitat d'un «terme de comparació» per a fer evident la desigualtat que es denuncia (STC 111/1991 i Interlocutòria 301/1985). Així, en la STC 209/1988, per a examinar si el principi d'igualtat es respectava en la regulació del règim fiscal de la unitat familiar en el si de la Llei 44/1978 es va prendre com a terme de comparació el conjunt de preceptes de la Llei que regulava la situació dels subjectes passius no integrats en la unitat familiar.
3. AUTONOMIA I SUFICIÈNCIA FINANCERA DELS ENS TERRITORIALS I ALTRES PRINCIPIS. La CE, quan assumeix el fet autonòmic mitjançant el reconeixement de la possibilitat estesa a totes les regions de constituir-se en comunitats autònomes, introdueix un nou nivell de poder polític, inèdit a l'Estat espanyol quant a l'extensió i regulació. Entre l'Estat i les corporacions locals se situa un nou nivell administratiu: les comunitats autònomes. L'article 137 de la CE recull que tant comunitats autònomes com municipis o províncies disposen d'autonomia per a gestionar «els seus respectius interessos». En la defensa dels interessos respectius enfront de la defensa que l'Estat assumeix de l'interès general, hi ha l'argument bàsic i justificatiu de la pròpia autonomia política (STC del 22.12.1981), a la qual forçosament ha d'acompanyar l'autonomia administrativa i, per tant, la financera. D'una altra manera, no tindria sentit l'assumpció i l'exercici ulterior de les competències que determina la CE en els articles 148 i 149 per part de les comunitats autònomes, i que, en definitiva, per l'ampli contingut material que presenten, són una prova palpable, d'una banda, de la distància que separa el nivell administratiu autonòmic del nivell administratiu local (la STC del 14.7.1981 tracta l'autonomia qualitativament superior de les comunitats autònomes), però també, de l'altra banda, del nivell administratiu estatal. Tot i així, es pot parlar d'una distinció entre els diversos nivells de govern ratione materiae.
L'Estat de les autonomies, tal com es va anomenar el model d'organització territorial estatal fruit dels designis constitucionals, es basa en un seguit de preceptes constitucionals i en determinats principis també recollits en la CE que cal examinar arran de l'opinió expressada pel TC (STC 13/1992). D'acord amb la STC 4/1981, els conceptes d'unitat i autonomia inclosos en l'article 2 de la CE s'han d'interpretar de la manera següent: la unitat que es desprèn dels articles 1.1, 1.2 i 2 es tradueix en una organització per a tot el territori estatal. I sobre la base de la unitat nacional (STC 25/1981) s'estableix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que porta com a corol·lari la solidaritat entre totes. Es destaca la primacia del principi d'unitat sobre qualsevol altre per a fonamentar la CE, enfront de l'autonomia, de la qual només se'n desprèn la garantia i el reconeixement (STC 4/1981 i 25/1981). O en un àmbit més proper, la STC 1/1982, quan aborda la constitució econòmica, estén el seu últim fonament en el principi d'unitat de l'article 2 a fi de justificar un conjunt de normes constitucionals destinades a proporcionar el marc jurídic fonamental per a l'estructura i el funcionament de l'activitat econòmica. Per tal d'evitar resultats «disfuncionals i desintegradors» en un context d'organització territorial d'estructura plural, l'Estat reté un seguit de competències exclusives relatives a determinats aspectes econòmics, així com les bases, els principis o els criteris bàsics de determinades matèries (com ara l'ordenació del crèdit, la banca i les assegurances recollida en la STC 179/1987). Per tant, l'autonomia és parlar d'un poder limitat (STC 4/1981).
L'autonomia política de les comunitats autònomes (art. 137 i 143 CE) té una derivació indispensable en el reconeixement de llur autonomia financera, que és determinada directament per l'article 156.1 de la CE. En el mateix article es fixa el fonament en la necessitat de desenvolupar i executar les seves competències «d'acord amb els principis de coordinació amb la hisenda estatal i de solidaritat entre tots els espanyols».
La garantia del principi de solidaritat, consagrat en l'article 2 de la CE, competeix a l'Estat en virtut de l'article 138 de la mateixa. La solidaritat es preserva «vetllant per l'establiment d'un equilibri econòmic, adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol, i atenent en particular les circumstàncies del fet insular». Segons l'article 156.1 de la CE, el principi de solidaritat entre els ciutadans de l'Estat es constitueix en una condició que ha de respectar l'autonomia financera de les comunitats autònomes. Tal com sosté el TC (STC 32/1983), la coordinació persegueix «la integració de la diversitat de les parts o subsistemes en el conjunt o sistema, evitar contradiccions i reduir disfuncions que, si continuessin, impedirien o dificultarien, respectivament, la realitat mateixa del sistema».
La CE considera el principi de coordinació, juntament amb el de solidaritat, un límit a què s'ha de cenyir el desenvolupament de l'autonomia financera segons l'article 156.1. Però, a més, s'han consolidat com a competències exclusives de l'Estat «les bases i la coordinació de la planificació general de l'activitat econòmica» (art. 149.1.13). En conseqüència, correspon a l'Estat fer efectiva «la integració de la diversitat de les parts en un conjunt unitari» (STC 11/1984), o, dit d'una altra manera, coordinar les hisendes autonòmiques amb la seva pròpia (STC 14/1986). El mer reconeixement institucional de l'autonomia política la deixa buida de contingut si no disposa de prou mitjans materials amb els quals actuar i exercir les competències que s'han assumit.
Entra en joc, dins l'autonomia financera, un altre concepte de summa importància, la suficiència financera. Encara que la CE només ho reconeix de manera explícita en relació amb les hisendes locals (art. 142), el principi de suficiència no es pot aplicar a les hisendes autonòmiques.
L'autonomia financera, i també la política, no culmina amb un mer reconeixement o una garantia institucional, sinó que per a dur a terme la missió que la CE i les lleis encomanen a les comunitats autònomes una dotació financera suficient. Aquests recursos financers, en la mesura que són necessaris per a desenvolupar les tasques al·ludides, configuren una hisenda eminentment instrumental (STC 37/1987, 179/1987 i 202/1988). D'acord amb això, i com reconeix la STC 14/1986, les comunitats autònomes tenen la seva pròpia hisenda, la hisenda autonòmica.
No obstant això, no és fàcil determinar amb absoluta precisió a què es refereix amb aquest terme. Una primera via d'investigació és contraposar-lo a la hisenda general, recollit en l'article 149.1.14 de la CE, com una de les competències exclusives de l'Estat. Quant al contingut que comprèn la hisenda general, entre les diverses interpretacions formulades la més convincent és la que li atribueix no només la hisenda de l'Estat (STC 179/1985), sinó també el contingut bàsic i fonamental de les hisendes restants diferents de la de l'Estat. En aquest sentit, es pot vincular la idea d'hisenda general amb la de l'interès general, que correspon a defensar l'Estat davant dels interessos particulars encara que en alguns aspectes, fins i tot en l'àmbit financer, siguin competents les comunitats autònomes.
De tota manera, cal tenir molt en compte que una definició tan laxa deixa lliure un marc ampli, l'acotament del qual ha de dur a terme el TC en cas de conflicte entre l'Estat i les comunitats. El TC va obrir una línia interpretativa sobre el contingut que inclou el concepte d'hisenda general, que cal considerar, per l'amplitud i la desmesura que té, atemptatòria contra la mateixa idea d'hisenda autonòmica, com s'evidencia en la STC 49/1995. En la mateixa sentència, i en relació amb la constitucionalitat de l'impost establert per la Comunitat Autònoma de les Illes Balears sobre les loteries, el TC parteix de la base (prèviament manifestada en les STC 163/1994, 164/1994 i 216/1994) que el concepte d'hisenda general no té un contingut de naturalesa exclusivament tributària, ja que comprèn també els ingressos procedents de l'organització i l'explotació del monopoli fiscal de les diverses loteries estatals.
A partir d'aquesta asseveració, es considera que si una comunitat autònoma estableix un tribut propi sobre les participacions dels particulars en els jocs del monopoli de la Loteria Nacional incideix sobre l'expectativa d'ingressos monopolístics en la mesura que, a més d'envair i de menyscabar la competència estatal de l'article 149.1.14 de la CE, «fa dependre els seus ingressos (els del monopoli, i per tant els de l'Estat) de la potestat autonòmica sobre l'impost creat».
En conseqüència, i mitjançant la reconducció del conflicte cap a la constatació que encara que la comunitat autònoma pot tenir competència tributària (creació de tributs propis) no té competència material sobre la riquesa objecte de gravamen (el joc monopolitzat), el TC amplifica la hisenda general a costa d'estrènyer i restringir la hisenda autonòmica.
En qualsevol cas, l'encaix constitucional de la hisenda autonòmica, sigui quina sigui l'amplitud real, es pot fer mitjançant l'article 156.1 de la CE, quant a materialització i institucionalització de la proclamada autonomia financera; de l'article 149.3, pel que fa a l'existència de la hisenda autonòmica com a contingut negatiu i per exclusió de la hisenda general, i dels articles 157.1 i 157.3 de la CE, en què després d'explicar el contingut de la hisenda autonòmica i els recursos financers de què disposa, se'n reconeix l'exercici. D'acord amb aquests preceptes, el TC conclou que la hisenda privativa de les comunitats autònomes «no és una competència que es reconeix a les comunitats autònomes, sinó una exigència prèvia o paral·lela a la mateixa organització autònoma» (STC 14/1986, 63/1986 -fonament de dret 4t- i 183/1988 -fonament de dret 1r).

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca procediments de gestió tributària, n m pl
es procedimientos de gestión tributaria, n m pl

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca progressivitat tributària, n f
es progresividad tributaria, n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de comptabilitat. Barcelona: Fundació Barcelona, 1994. 165 p.; 21 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-13-2

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca quota tributària, n f
es cuota tributaria
fr impôt à payer
en tax liability

<Empresa > Comptabilitat>

Definición

Quota que cal pagar per un tribut i que s'obté aplicant la taxa impositiva a la base imposable.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'auditoria i comptabilitat [recurs electrònic]. Barcelona: INK Catalunya, 2000. 1 CD-ROM
ISBN 84-607-0056-9

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca quota tributària, n f
es cuota tributaria
fr montant de l'impôt
en tax liability

<Auditoria i comptabilitat > Comptabilitat > Estructura de gestió>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca quota tributària, n f
es cuota tributaria, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca quota tributària, n f
es cuota tributaria

Definición

Prestació o quantitat que han d'ingressar els obligats tributaris a la Hisenda pública com a conseqüència de l'aplicació d'un tribut.

Nota

Àmbit: Espanya
El darrer moment del procediment de quantificació del tribut és el que correspon a la determinació de la quota tributària.
L'article 56 de la Llei general tributària distingeix tres tipus de quotes que es calculen de manera successiva per arribar a la quantificació final del tribut: la quota íntegra, la quota líquida i la quota diferencial.
En termes generals, la quota íntegra és el resultat d'aplicar el tipus de gravamen a la base liquidable. Ara bé, aquesta afirmació només és certa en el cas dels tributs de quota variable, ja que en els tributs fixos (com ara, les taxes), la quota íntegra és la quantitat directament fixada per la llei.
En el càlcul de la quota íntegra dels tributs amb tipus de gravamen progressius és habitual que es produeixi el que s'anomena error de salt, de manera que un petit increment de la base liquidable comporta un increment de la quota superior a aquell. En aquest cas, la quota íntegra s'haurà de reduir d'ofici i haurà de comprendre, com a mínim, l'esmentat excés.
Un altre ajustament que de vegades cal fer per a determinar la quota íntegra és l'aplicació de reduccions o límits establerts per la llei de cada tribut (aquest és el cas, per exemple, de la reducció aplicable a la quota de l'impost sobre el patrimoni per tal de respectar el límit conjunt que afecta les quotes d'aquest impost i l'IRPF).
El pas següent en l'esquema de quantificació del tribut és l'anomenada quota líquida, quota que resulta d'aplicar sobre la quota íntegra les deduccions, bonificacions, addicions o coeficients establerts, si escau, per la llei pròpia de cada tribut. La quota líquida és la quantia amb la qual el subjecte passiu contribueix, efectivament, al sosteniment de les despeses públiques.
Finalment, el darrer pas del procediment de quantificació del tribut és el càlcul de la quota diferencial. Aquesta resulta de minorar, si escau, la quota líquida en l'import dels pagaments fraccionats, retencions i ingressos a compte. Es tracta de reduir la quota líquida en els imports que ja han estat satisfets d'una manera anticipada pel subjecte passiu o bé per terceres persones a compte del subjecte passiu del corresponent tribut.
Com a resultat d'aquesta operació pot resultar una quota diferencial negativa, de manera que la suma dels pagaments a compte realitzats superin la quota líquida, cas en què l'Administració competent haurà d'abonar la diferència al subjecte passiu. També és possible que la quota diferencial sigui positiva, això és, que l'import dels pagaments a compte sigui inferior a la quota líquida, cas en què serà el subjecte passiu el que quedarà obligat a satisfer la diferència esmentada a l'Administració tributària corresponent.

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Resultados para la búsqueda "tributaci" dentro de todas las áreas temáticas

Definición

Definición

Definición

Nota

Definición

Definición

Nota