Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca dissolució de sal, n f
es disolución de sal

<Bricolatge > Ferreteria>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dissolució de societats, n f
es disolución de sociedades
es extinción de sociedades
es liquidación de sociedades

Definició

Modificació d'una societat que comporta l'inici del procés de liquidació i, a vegades, d'una manera simultània, la seva extinció amb l'atribució del patrimoni net resultant als socis, proporcionalment a llur participació en el capital social.

Nota

Àmbit: Espanya
Les societats es poden dissoldre per voluntat dels socis o bé per les causes que estableixen les lleis o els estatuts de la mateixa societat. Que hi hagi una causa de dissolució no implica l'extinció automàtica de la societat, sinó que normalment ha de passar per un procés de liquidació.
L'ordenament jurídic espanyol no fixa un règim comú per a la dissolució de totes les societats mercantils. Les normes establertes pel Codi de comerç (CCom) en els articles del 221 al 237, tot i que foren pensades per a les societats mercantils en general, s'apliquen únicament a les societats de persones. El règim de dissolució establert per la Llei de societats anònimes (LSA) té, en canvi, una transcendència fonamental, no únicament perquè també s'aplica a les societats comanditàries per accions, sinó també perquè ha estat l'inspirador de les normes que conté la Llei de societats de responsabilitat limitada (LSRL).
Malgrat que les causes de dissolució actuen d'una manera diferent, totes produeixen l'efecte d'iniciar el període de liquidació. Durant aquest període, la societat, que pateix modificacions importants, ha de posar fi a les relacions que manté amb tercers i amb els socis. La liquidació acaba amb l'extinció definitiva de la societat, és a dir amb la cancel·lació de l'assentament registral.
La desaparició d'una societat és, normalment, una operació complexa en la qual entren en joc, no únicament els interessos del socis, sinó també, i d'una manera molt especial, els interessos dels creditors de la societat, perquè l'extinció de la societat no comporta únicament la dissolució del vincle que uneix els socis, sinó també l'extinció dels contractes i de les relacions jurídiques que la societat té pendents amb tercers. Per aquest motiu, la dissolució comporta un període, més o menys llarg, en què s'ha de liquidar la societat, cobrar els crèdits, pagar els deutes i dividir el patrimoni que resta entre els socis. Només un cop acabada la liquidació es pot formalitzar l'extinció mitjançant la cancel·lació registral, juntament amb el dipòsit dels llibres de comerç i dels documents de la societat.
1. CAUSES DE DISSOLUCIÓ. Pel que fa a les causes de dissolució, es pot distingir entre les causes comunes a totes les societats i les específiques de les societats personalistes i de les societats de capital. a) Causes de dissolució comunes a totes les societats: I) per compliment del termini fixat en el contracte de societat o en els estatuts; II) per conclusió de l'empresa que constitueix l'objecte social o impossibilitat manifesta d'assolir-lo o per paralització dels òrgans socials; III) a causa de pèrdues que deixen reduït el patrimoni a una quantitat inferior a la meitat del capital social, sempre que no es reintegri ni es redueixi, i sempre que no sigui procedent sol·licitar la declaració del concurs d'acord amb la Llei concursal (LConc), o bé de pèrdua total del capital social; IV) per fusió o escissió total de la societat, si bé aquestes causes tenen una naturalesa diferent i no comporten l'obertura del procés de liquidació; V) per acord dels socis, i VI) per qualsevol altra causa fixada en l'escriptura social. b) Causes de dissolució específiques de les societats col·lectives i comanditàries simples, recollides en l'article 222 del CCom i en la LConc: I) la mort d'un soci col·lectiu o d'una sòcia col·lectiva, si l'escriptura social no conté un pacte exprés de continuar la societat amb els hereus del soci difunt o de la sòcia difunta, o de la subsistència de la societat entre els socis supervivents; II) la inhabilitació d'un soci gestor o d'una sòcia gestora per a administrar els seus béns o l'obertura de la fase de liquidació en el concurs de qualssevol dels socis col·lectius, i III) la denúncia del contracte celebrat per temps indefinit, si és sol·licitada per alguna de les persones associades. I c) Causes de dissolució especifiques de les societats de capital: I) reducció del capital social per sota del mínim legal (art. 260.5 LSA i art. 104.1.f LSRL); II) manca d'exercici de l'activitat o de les activitats que constitueixin l'objecte social durant tres anys consecutius (art. 104.1.d LSRL), i III) la societat comanditària per accions es dissol per les mateixes causes que la societat anònima, i també per mort, cessament o obertura del període de liquidació de tots els socis col·lectius. La dissolució es pot evitar si en el termini de sis mesos s'incorporen socis col·lectius o la societat decideix transformar-se en un altre tipus social (art. 157 CCom).
No totes les causes de dissolució operen de la mateixa manera; algunes operen de ple dret i d'altres necessiten l'existència d'un acord de la junta general o d'una declaració judicial que declari prèviament l'existència de la causa de dissolució. Entre les causes que operen de ple dret hi ha: a) el compliment del termini fixat en el contracte o bé en els estatuts de la societat; b) l'acord dels socis de dissoldre la societat pres per unanimitat en la societat col·lectiva i comanditària simple, o bé per acord majoritari pres en la junta general de socis en el cas de les societats de capital; c) per la mort d'un soci col·lectiu o d'una sòcia col·lectiva, excepte si l'escriptura social conté un pacte exprés en contra, o bé per denúncia del contracte en el cas de societats col·lectives o comanditàries simples, constituïdes per temps indefinit.
En els casos en què les causes de dissolució són diferents de les esmentades anteriorment, és necessari que els socis es pronunciïn sobre l'existència de la causa de dissolució. En la societat col·lectiva i la societat comanditària és necessari l'acord unànime dels socis col·lectius i, pel que fa als socis comanditaris, cal respectar les normes de l'escriptura social (art. 152 i 157 CCom). En les societats capitalistes (anònimes i limitades), és necessari l'acord de la junta general que declari l'existència de la causa de dissolució que no opera de ple dret (art. 260 LSA i art. 105 LSRL).
Tant la LSA com la LSRL obliguen els administradors a convocar la junta general en un termini de dos mesos perquè adopti l'acord de dissolució, si hi concorre alguna de les causes de dissolució fixades per l'article 260.1, apartats 3, 4, 5 i 7 de la LSA, o bé per l'article 140.1, lletres c, d, e, f i g, i l'article 140.2 de la LSRL. Els administradors poden fer la convocatòria a requeriment de qualsevol soci o sòcia que cregui que hi ha una causa de dissolució.
Els administradors estan obligats a sol·licitar la dissolució judicial de la societat quan l'acord social sigui contrari a la dissolució o no es pugui aconseguir. El termini per a presentar la sol·licitud és de dos mesos a comptar de la data prevista per a la celebració de la junta, quan aquesta no s'hagi constituït, o des del dia de la junta, quan l'acord hagi estat contrari a la dissolució o no s'hagi adoptat (art. 262.2, 262.3, 262.4 LSA i art. 105.3 i 105.4 LSRL).
Els administradors que incompleixin l'obligació de convocar la junta general en el termini previst per la llei han de respondre solidàriament de les obligacions socials posteriors a l'esdeveniment de la causa legal de dissolució. De la mateixa manera responen els administradors que no sol·liciten la dissolució judicial, o el concurs de la societat si es donen les condicions necessàries. En aquests casos, les obligacions socials reclamades es consideren posteriors a l'aparició de la causa de dissolució, llevat que els administradors demostrin que són anteriors (art. 262.5 LSA i art. 105.5 LSRL).
Un cop acordada, la dissolució s'ha d'inscriure en el Registre Mercantil per aconseguir eficàcia davant de tercers (art. 226 CCom), excepte en el cas que la causa de dissolució sigui el compliment del temps previst en l'escriptura social, cas en el qual el Registre actua d'ofici inscrivint una nota al marge de l'última inscripció en la qual es fa constar la dissolució de la societat (art. 238.1 Reglament del Registre Mercantil [RRM]).
En el cas de les societats anònimes i comanditàries per accions, a més de la inscripció en el Registre Mercantil i la publicació en el Boletín Oficial del Registro Mercantil (BORME), també s'ha de publicar en un diari dels de més circulació a la província del domicili social de la societat (art. 246 RRM).
2. EFECTES DE LA DISSOLUCIÓ: LA LIQUIDACIÓ. L'efecte principal de la dissolució és l'obertura del període de liquidació de la societat. La societat dissolta conserva la seva personalitat jurídica durant el període de liquidació, en el transcurs del qual la societat ja no es dedica a l'exercici de la seva activitat social, sinó únicament i exclusivament a dur a terme totes les operacions necessàries per a la liquidació. En el període de liquidació, la societat ha d'actuar en els tràmits jurídics amb la seva raó social seguida de l'expressió societat en liquidació.
La liquidació, en sentit ampli, comprèn una sèrie d'operacions dirigides a satisfer els creditors socials i a la distribució del patrimoni romanent entre els socis. Mentre dura la liquidació es manté l'organització social en defensa dels creditors perquè, un cop satisfets, es pugui repartir el patrimoni restant entre els socis. Des del moment en què es declara la dissolució d'una societat, els administradors perden llurs facultats i són substituïts pels liquidadors, que són l'òrgan d'administració i representació durant el període de liquidació (art. 267.1 LSA i art. 110.1 LSRL). L'article 114 de la LSRL estableix que són aplicables als liquidadors les normes fixades per als administradors que no s'oposin a les normes dictades expressament per a ells. Aquest principi es pot aplicar, per analogia, a les altres societats mercantils.
Els liquidadors s'anomenen de la manera que estableixin els estatuts socials. L'article 229 del CCom estableix que en les societats col·lectives i comanditàries simples, el càrrec de liquidador o liquidadora ha de recaure sobre els mateixos administradors. De la mateixa manera, en la societat de responsabilitat limitada, el càrrec de liquidador o liquidadora ha de recaure sobre les persones que ocupin el càrrec d'administrador o d'administradora en el moment de declarar-se la dissolució, excepte que els estatuts ho estableixin altrament (art. 110.1 LSRL). En les societats anònimes, el nombre d'administradors ha de ser sempre senar; aquesta exigència no es dona en el cas de les societats de responsabilitat limitada (SRL). El nomenament de liquidadors s'ha d'inscriure en el Registre Mercantil, i s'hi ha de fer constar la identitat i la manera d'exercir el càrrec. En el cas que no hagin estat nomenats per un període determinat, el nomenament s'entén fet per a tot el període de temps que duri la liquidació (art. 243 al 245 RRM i art. 111 LSRL).
La gestió i la representació de la societat per tal de realitzar totes les operacions necessàries per a dur a terme la liquidació són funcions dels liquidadors. L'article 112 de la LSRL estableix que la representació correspon a cadascun dels liquidadors individualment, sempre que els estatuts no diguin una altra cosa. Aquesta norma no es pot estendre a les altres societats. En cas d'insolvència de la societat, els liquidadors, en un termini màxim de deu dies, estan obligats a sol·licitar la declaració del concurs de la societat (art. 281 LSA i 124 LSRL). També estan obligats a informar periòdicament els socis i els creditors de la marxa de la liquidació (art. 273 LSA).
Pel que fa als administradors, aquests han de cessar en el càrrec en els casos següents: a) per conclusió de la liquidació; b) per revocació de la junta general; c) per decisió judicial, sempre que hi hagi causa justa i hagi estat sol·licitat per accionistes que representin el 20 % del capital social; d) en el cas de renúncia formal del liquidador o la liquidadora; e) per la mort del liquidador o la liquidadora, i f) a banda dels casos esmentats, la LSRL estableix que qualsevol soci o sòcia, o persona amb interès legítim, pot demanar al jutge o a la jutgessa la separació dels liquidadors si, transcorreguts tres anys des de l'obertura de la liquidació, no s'ha sotmès a l'aprovació de la junta general el balanç final de liquidació (art. 111.2 LSRL). Els liquidadors responen davant dels socis i dels creditors de qualsevol perjudici que els hagin causat per frau o negligència greu en l'exercici de llur càrrec.
La junta general continua existint en el període de liquidació, si bé les seves funcions queden limitades als assumptes relatius a la liquidació. La junta de la societat anònima i la de la societat de responsabilitat limitada han de ser informades de la marxa de la liquidació per a poder acordar el que convingui a l'interès comú (art. 271 LSA i art. 115.2 LSRL). Tant la LSA com la LSRL estableixen que s'han d'observar les disposicions dels estatuts pel que fa a la convocatòria i a la reunió de les juntes ordinàries i extraordinàries (art. 271 LSA i art. 115.2 LSR). La LSA introdueix la figura dels interventors, com a òrgan de fiscalització, en substitució dels liquidadors. La competència general dels interventors és fiscalitzar les operacions de liquidació i, específicament, censurar el balanç final tal com estableix l'article 274 de la LSA.
3. FASES DE LA LIQUIDACIÓ. Els liquidadors, amb la col·laboració dels administradors, han de redactar, en primer lloc, un inventari i un balanç de la societat que ofereixin una idea de quina és la situació patrimonial en el moment en què s'inicia la liquidació (art. 272.a LSA i art. 230.1r CCom). L'article 115.1 de la LSRL atorga, als liquidadors, un termini de tres mesos per a formular el balanç i l'inventari de la societat. Un cop ha estat determinada la situació patrimonial de la societat, els liquidadors han de començar la liquidació, que està formada per dues fases successives: la primera té com a finalitat satisfer els creditors socials i, la segona, ha de determinar el patrimoni social romanent per a poder-lo repartir entre els socis.
En la primera fase de la liquidació, els liquidadors han de realitzar totes les operacions pendents i, fins i tot, fer-ne de noves quan siguin necessàries per la liquidació. Per exemple, han de cobrar els crèdits vençuts, pagar els creditors de la societat o bé consignar l'import dels crèdits o vendre els béns de la societat quan sigui necessari i prudent. La LSA determina la possibilitat que els liquidadors puguin efectuar la cessió global de l'actiu de la societat, però no regula aquesta operació (art. 266). L'article 117 de la LSRL regula la cessió global de l'actiu i del passiu com una manera de liquidar la societat; la cessió global ha de ser aprovada per la junta general i es pot fer a una o a més d'una persona associada o a una tercera persona. L'acord de cessió s'ha de publicar en el BORME i en un diari de gran circulació de la localitat on la societat té el domicili social; l'eficàcia de la cessió està supeditada a la inscripció de l'escriptura d'extinció de la societat en el Registre Mercantil (art. 246 RRM).
En la segona fase de la liquidació, els liquidadors han de redactar un balanç final que expressi quin ha estat el resultat de la liquidació. La LSA indica que, en el balanç, els liquidadors han de determinar la quota de l'actiu social que s'ha de repartir per a cada acció (art. 274.2 LSA); l'article 118.1 de la LSRL afegeix, també, la necessitat de sotmetre a l'aprovació de la junta general un informe complert sobre les operacions de liquidació.
L'actiu romanent de la liquidació s'ha de repartir entre els socis de la manera que estableixen els estatuts (art. 277.1 LSA i art. 119 LSRL), però si els estatuts no contenen cap norma sobre aquesta qüestió, el règim establert per la LSA és més complex que el que conté la LSRL. En el cas de la societat anònima, si totes les accions no s'han alliberat en la mateixa proporció, s'ha de pagar, en primer lloc, als accionistes que hagin desemborsat quantitats majors, l'excés sobre l'aportació de l'accionista que hagi desemborsat menys, i la resta s'ha de distribuir entre els accionistes proporcionalment al valor nominal de les accions que tenen en cas que no hi hagi prou actiu romanent per a reemborsar les aportacions totalment, les pèrdues s'han de suportar en la mateixa proporció (art. 277 LSA).
En altres tipus de societats, quan manca una disposició expressa en els estatuts, la quota de liquidació que correspon a cada soci o sòcia és proporcional a la participació en el capital social (art. 140 i 141 CCom i art. 119.1 LSRL).
En les societats anònimes, el balanç final de liquidació ha de ser censurat pels interventors, aprovat per la junta general d'accionistes i publicat en el BORME i en un diari dels de més circulació de la província. Qualsevol soci o sòcia pot impugnar l'acord d'aprovació del balanç final (art. 275 LSA).
En les societats de responsabilitat limitada, l'acord d'aprovació del balanç final no s'ha de publicar però pot ser impugnat pel socis que no hi hagin votat a favor en el termini de dos mesos a comptar des de la data d'adopció (art. 118.2 LSRL). Pel que fa als altres tipus socials, el Ccom estableix que el balanç final només ha de ser aprovat per la junta si algun dels socis ho demana (art. 232 Ccom). En tot cas, els socis que es considerin perjudicats per la divisió acordada poden impugnar-la davant del jutge o la jutgessa competent (art. 233 Ccom).
4. REACTIVACIÓ DE LA SOCIETAT DISSOLTA. La societat dissolta pot tornar a la normalitat per mitjà d'un acord de reactivació de la junta de socis. L'article 106 de la LSRL estableix aquesta possibilitat i l'article 242 de l'RRM l'ha generalitzada a totes les societats, alhora que fixa les característiques que ha de tenir l'escriptura de l'acord de reactivació de la societat perquè es pugui inscriure en el Registre Mercantil. Els atorgants de l'escriptura han de manifestar que ha desaparegut la causa de dissolució, que el patrimoni net comptable cobreix el capital mínim i que encara no s'ha començat a pagar la quota de liquidació.
5. PAGAMENT DE LA QUOTA DE LIQUIDACIÓ. Un cop satisfets tots els creditors de la societat i quan el balanç final és ferm, perquè no hi ha hagut impugnacions o perquè la sentència que ha resolt les reclamacions dels socis és ferma (art. 276.1 LSA i art. 118 LSRL), es pot començar a pagar la quota de liquidació que correspon a cadascun dels socis. El pagament d'aquesta quota s'ha de fer, en principi, en diners, però la LSRL fixa que en els estatuts socials, o per acord unànime dels socis, es pot establir que la quota de liquidació sigui satisfeta als socis mitjançant el lliurament d'altres béns de la societat (art. 119.2 i 119.3 LSRL).
Els liquidadors de la societat anònima han de publicar l'acord de pagament de la quota de liquidació. Les quotes que no hagin estat reclamades en el termini dels noranta dies següents a la publicació de l'acord de pagament s'han de dipositar en el Banc d'Espanya o bé a la Caixa General de Dipòsits (art. 276.2 LSA).
6. EXTINCIÓ DE SOCIETATS. Normalment, l'extinció de la societat es produeix quan, acabades totes les operacions de liquidació i satisfeta la quota de liquidació als socis, es cancel·len els assentaments relatius a la societat en el Registre Mercantil.
Els liquidadors han de sol·licitar la cancel·lació dels assentaments relatius a la societat un cop hagi estat aprovat el balanç final. La cancel·lació en el Registre Mercantil es produeix amb la inscripció de l'escriptura en què consta que s'han acabat les operacions de liquidació de la societat. Els liquidadors han de dipositar en el Registre els llibres de comerç i tota la documentació que fa referència a la societat (art. 247 RRM).

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca dissolució del jurat, n f
es disolución del jurado, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dissolució del matrimoni, n f
ca dissolució del vincle, n f sin. compl.
es disolución del matrimonio, n f
es disolución del vínculo, n f sin. compl.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dissolució matrimonial, n f
es disolución matrimonial

Definició

Trencament, per decisió de l'autoritat competent, de la relació jurídica establerta pel vincle que lligava els esposos.

Nota

Àmbit: Inespecífic
La dissolució és un concepte jurídic típicament matrimonial, aplicable al matrimoni vàlid que ha cursat plena vigència i validesa durant un cert temps. És necessària una clarificació terminològica prèvia per a contraposar la dissolució matrimonial a altres figures prenent com a referència el vincle jurídic.
Inicialment es va produir un vincle jurídic que posteriorment es dissol. És el cas del divorci que, des de l'òptica cristiana, és la possibilitat que concedeix la llei civil de contreure noves núpcies tot i que es manté el vincle matrimonial anterior; i des d'una òptica civil, és la dissolució de l'anterior matrimoni vàlid, fet que comporta la possibilitat de contreure noves núpcies.
En els casos de nul·litat no es produeix en realitat un vincle jurídic, perquè es prova que no hi ha hagut des de l'inici un matrimoni vàlid per alguna de les causes taxades pel dret que estava present en el moment de contreure.
La separació conjugal és la situació dels esposos que mantenint el vincle matrimonial no tenen l'obligació de conviure junts; per decisió judicial (separació jurídica) o sense (separació de fet). En el Codi de dret canònic (CDC) actual, del 1983, (càn. 1141) es fixa el principi fonamental que «el matrimoni rat (vàlid entre batejats) i consumat no pot ser dissolt per cap potestat humana, ni per cap causa fora de la mort d'un dels cònjuges». La indissolubilitat així entesa descansa sobre dos suports fonamentals: sacramentalitat (càn. 1055, § 2) i consumació (càn. 1061, § 1) en els quals actua en plenitud el signe sacramental de la unió de Crist i la seva Església. Es tracta, en conseqüència, d'indissolubilitat intrínseca i extrínseca, és a dir, que no pot ser dissolt ni pels esposos ni per l'autoritat.
La mort, més que dissoldre el matrimoni, l'extingeix per causes naturals, i ja no existeix un lapse de temps durant el qual la persona vídua no es pugui casar. A la mort física d'un dels cònjuges és equiparable la declaració canònica de «la seva mort presumpta» regulada en el cànon 1707, si bé no declara dissolt el matrimoni sinó que declara que el cònjuge es considera lliure per a passar a altres núpcies. Aquestes núpcies, però, serien invàlides si reaparegués el cònjuge ja que, d'acord amb el cànon 1141, el primer matrimoni conservaria validesa (no així en la declaració de defunció del dret civil).
Respecte al principi general de la indissolubilitat del matrimoni hi ha excepcions. La primera és per falta de consumació: la dissolució del matrimoni rat i no consumat. La segona, per falta de sacramentalitat: la dissolució del matrimoni en favor de la fe. La primera de les excepcions a la indissolubilitat es refereix al matrimoni contret entre dos batejats o entre una part batejada i una altra que no ho està quan entre ells no ha tingut lloc la còpula conjugal d'acord amb el cànon 1061, § 1; i «pot ser dissolt amb causa justa pel Romà Pontífex, a petició d'ambdues parts o d'una d'elles, encara que l'altra s'hi oposi» (càn. 1142) sense que quedi exclosa la possibilitat que aquesta facultat també pugui pertànyer per si mateixa als bisbes. Aquest cànon conté un principi i una praxi de profunda tradició eclesial. Es va plasmar als segles XII-XIII i es va anar imposant progressivament, no sense vacil·lacions.
Alexandre III († 1181), fidel al sistema instaurat, declarà que, després d'un consentiment de present, un dels cònjuges podia entrar en un monestir, fins i tot contra la voluntat de l'altre, amb la condició que no hi hagués hagut unió carnal entre ells (Corpus iuris canonici [CIC], X 3.32.2, 7, 14; X 4.1.16); i per affinitas superveniens, és a dir, quan no s'hagués consumat el matrimoni, un dels cònjuges cometia incest amb un parent de l'altre cònjuge. Urbà III permeté la llibertat d'un d'ells si l'altre lepra superveniens. Bonifaci VIII (CIC, VI 3.15.1) hi afegí que per a dissoldre el matrimoni calia que hi hagués hagut vot solemne. El Concili de Trento (sessió de l'11.11.1563) reafirmà la doctrina i l'actuació de l'Església en aquesta matèria.
El CDC del 1917 recollia dos casos en els quals es donava -suposada la inconsumació- la dispensa de la dissolució: per la professió religiosa solemne en virtut del mateix dret (ipso iure) i per dispensa del Romà Pontífex concedida per justa causa. L'actual cànon 1142, per contra, només estableix la modalitat del matrimoni rat i no consumat per dispensa del Romà Pontífex. Els pressupostos establerts perquè el Romà Pontífex pugui usar aquesta facultat són dos: a) el fet cert de la no consumació del matrimoni (falta de còpula o insuficiència de la practicada entesa com l'acte conjugal realitzat de manera humana i apte per si mateix per a engendrar prole: càn. 1061, § 1), presumint-se la consumació si han cohabitat una vegada celebrat el matrimoni (càn. 1061, § 2), i b) l'existència d'una causa justa (sobre la qual hi ha un gran nombre de possibilitats: aversió o odi incurable, malaltia contagiosa que impedeix l'ús del matrimoni, perill de perversió, vida dissoluta del cònjuge, poligàmia, divorci civil, etc.); siguin quines siguin les causes, han de tenir com a fonament o bé la caritat, o bé la necessitat, o bé una veritable utilitat. Ambdós requisits s'acrediten i es comproven per mitjà d'un procediment particular que s'estableix en els cànons del 1697 al 1706 i que és de naturalesa administrativa.
En aquest procediment no hi ha actor sinó orador, que es pot servir de la col·laboració d'un jurisperit (expert en dret); no hi ha contradicció processal perquè no es reivindica un dret sinó que se sol·licita una gràcia; no hi ha jutge sinó instructor; i no acaba amb sentència judicial sinó amb dispensa. Només la poden demanar els cònjuges, no el promotors de justícia ni qualsevol altra persona amb autoritat, si bé en aquests processos hi han d'intervenir sempre els defensors del vincle. El procés es divideix en dues fases: la fase d'instrucció, que té per finalitat procurar els elements de prova dels dos pressupostos necessaris per a obtenir la dispensa pontifícia. I la fase decisòria, en la qual, un cop examinat atentament el fet que no s'ha consumat el matrimoni i la causa justa, es conclou si s'ha de suplicar i aconsellar al Sant Pare la concessió de la gràcia sol·licitada.
La primera fase està confiada al bisbe diocesà, tret que el cas proposat plantegi greus dificultats d'ordre jurídic o moral, en aquest cas el bisbe ha de consultar la Seu Apostòlica. Les actes, les integren totes les actuacions practicades, les observacions del defensor del vincle, la relació de l'instructor i el vot objectiu del bisbe en el qual recull tant el favorable com l'advers al fet de la inconsumació i a existència de la causa justa per a dispensar.
Un cop enviades les actuacions a Roma, la fase decisòria està encomanada a la Congregació de Sagraments, que pot respondre de tres maneres: proposant la concessió de la gràcia, demanant un complement instructor, o denegant la proposició positiva. La concessió o denegació és competència exclusiva del Romà Pontífex, que respon a la petició de gràcia per mitjà d'un rescripte (càn. 59).
Un cop concedida la dispensa pontifícia, la part demandant, i també la demandada, poden passar a noves núpcies, tret que s'imposi en el mateix rescripte alguna clàusula per a algun dels cònjuges que prohibeixi fer-ho abans que aquesta no s'hagi complert. Si no es concedeix la dispensa, el jurisperit pot examinar les actes i considerar si es pot adduir algun motiu greu que permeti tornar a presentar la petició.
Atesa la manca total de correspondència amb la legislació de l'Estat espanyol, resulta estrany i obsolet que a aquestes decisions se'ls atorgui eficàcia civil si s'ajusten al dret de l'Estat (Acord Estat espanyol - Santa Seu, sobre assumptes jurídics, del 3 de gener de 1979).
La segona de les excepcions a la indissolubilitat del matrimoni es pot donar en els matrimonis legítims (segons el que estableixen les lleis aplicables al cas) que estan privats de la sacramentalitat, ja que els contraents no estaven batejats en el temps de contraure matrimoni. Es regulen dos casos: el primer és el privilegi paulí, el segon es fonamenta en la plenitud de la potestat que té el Romà Pontífex per a concedir la dissolució del vincle conjugal que, definit ja al segle XII, l'anomenat privilegi paulí, es va desenvolupar al segle XVI com a conseqüència de l'activitat missionera en els territoris descoberts i es van constatar les diferències entre la doctrina de l'Església sobre matrimoni i la cultura dels pobles evangelitzats, fet que va produir situacions conflictives. La resposta a aquestes situacions van ser tres constitucions (Altitudo, de Pau III el 1537; Romani Pontificis, de Pius V el 1571, i Populis, de Gregori XIII el 1585).
En l'actual legislació eclesiàstica podem distingir dos casos: a) els establerts a iure: poligàmia i captivitat, i b) les dissolucions per expressa concessió especial del summe pontífex.
El cànon 1148 vigent recull, actualitzat, el primer dels dos casos a iure que ja era inclòs en les constitucions Altitudo i Romani Pontifici. Les condicions requerides són: a) que es tracti d'un no batejat polígam simultani; b) que tingui diverses esposes no batejades, i c) que el polígam rebi el baptisme. El dret li concedeix l'opció de romandre amb la primera condició, o triar una de les restants si li resulta «dur» romandre-hi. Igual que en el privilegi paulí, es dona un matrimoni vàlid entre infidels (no batejats) i el baptisme d'un dels cònjuges, precisament el polígam. Però es distingeix que en aquest cas el qui se separa és el cònjuge polígam que es bateja i no l'infidel, com passa en el cas del paulí. Una vegada rebut el baptisme, s'ha de contraure el matrimoni segons la forma «legítima» amb la primera o una de les altres, apartant de si les altres. S'estableix la norma de justícia elemental que atengui el deure d'aliments a la resta de dones i als fills. Això val igualment si es tracta d'una dona no batejada que tingui simultàniament diversos marits no batejats.
El cànon 1149 actualitza el segon dels casos a iure sobre situacions de captivitat o persecució a què es referia la Constitució Populis. I estableix la possibilitat que pugui contraure un nou matrimoni: a) el no batejat casat amb un no batejat, b) el rebut posteriorment pel baptisme en l'Església catòlica, i c) a qui no li és possible restaurar la cohabitació amb l'altre cònjuge no batejat per raó de captivitat o de persecució. Els casos de les dissolucions per concessió del Romà Pontífex són els que no reuneixen ni els requisits exigits per a la dissolució en virtut del privilegi paulí ni els establerts en els casos a iure abans esmentats i que es detallen en el CDC.
Les noves normes per a tramitar aquests processos de dissolució del vincle en favor de la fe van ser aprovades per la Congregació per a la Doctrina de la Fe el 30 d'abril de 2001 i substitueixen l'anterior normativa del 6 de desembre de 1973. En tenir rang d'instrucció, no han estat publicades oficialment per la Santa Seu.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dissolució parlamentària, n f
es disolución parlamentaria, n f

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca dissonància, n f

<Música>

Definició

Manca de consonància entre dos o més sons successius o simultanis.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Grup de Recerca en Tecnologia Musical del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions i l'Escola Superior Politècnica de la Universitat Pompeu Fabra, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT POMPEU FABRA. GRUP DE RECERCA EN TECNOLOGIA MUSICAL. Diccionari de les tecnologies del so i de la música [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/161/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Grup de Receca en Tecnologia Musical o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dissonància, n f
es disonancia
en dissonance

<Tecnologies del so i de la música > Psicoacústica>

Definició

Qualitat de dos o més sons simultanis que produeix una sensació inharmoniosa o poc agradable a l'orella a causa de la proximitat freqüencial de dos components espectrals en un so complex o en una combinació de notes.

Nota

La dissonància és màxima quan la distància entre els sons és del 25 % de l'amplada de la banda crítica per a la freqüència o component inferior.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE LES IILES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEIS LINGÜÍSTICS. Didàctica de l'educació musical: Català-castellà. Barcelona: Institut Joan Lluís Vives: Universitat de les Illes Balears: Universitat Rovira i Virgili: Universitat de Barcelona, 2007. (Vocabularis Universitaris)
ISBN 978-84-932915-2-5

Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, pel Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili, pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dissonància, n f
es disonancia, n f

<Educació musical>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:

Vocabulari de la música. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013. 224 p. (Vocabularis; 6)
ISBN 978-84-482-5870-2

En les formes valencianes no reconegudes com a normatives pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, s'hi ha posat la marca (valencià), que indica que són pròpies d'aquest àmbit de la llengua catalana.

Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valencia de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dissonància, n f
ca discordança, n f sin. compl.
es discordancia
es disonancia
en dissonance

<Música>

Definició

Combinació inharmònica de sons successius o simultanis.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "dissonncia" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició