Diccionari de química (històric complet)

Eliminació del líquid en un gas o en un sòlid, normalment present en petites quantitats, mitjançant l'aplicació de calor, del buit o d'algun agent químic.

Formació d'espècies moleculars relativament complexes per unió de dues o més molècules simples d'una mateixa substància. Aquest fenomen és el responsable de les propietats físiques anormals que presenten l'aigua, l'amoníac, els alcohols, els fenols i els àcids carboxílics, entre d'altres. S'atribueix a associacions intermoleculars per enllaç d'hidrogen per donar uns conglomerats de molècules que presenten un pes molecular que és el doble, el triple, etc., del de les molècules simples. Això fa que aquestes substàncies tinguin punts de fusió, punts d'ebullició, calors molars de vaporització, constants dielèctriques, etc., anormalment altes, així com pressions de vapor anormalment baixes.

Fenomen consistent en la formació de parells iònics i ions triples en dissolucions diluïdes i concentrades dels electròlits per atracció electrostàtica dels seus ions constituents. Els parells iònics es produeixen normalment a partir de concentracions de 10³ mol kg¹, fet que fa disminuir la concentració dels ions lliures solvatats i provoca una davallada de la conductivitat molar dels electròlits completament dissociats, del seu factor de Van't Hoff i de la mobilitat iònica. A concentracions elevades s'afavoreixen els ions triples, els quals en estar carregats elèctricament milloren la conductivitat molar. S'han desenvolupat diverses teories que consideren que els parells iònics es formen per atracció electrostàtica de dos ions de càrrega contrària, en major extensió quan la permitivitat del dissolvent i els radis iònics són més petits. La primera és la teoria de Bjerrum de 1926, la qual pressuposa que si un electròlit M₊X en aigua a 25°C és completament dissociat en ₊ ions M^z+ i ions X^z, s'associen aquells ions que es mantenen a una distància menor que z₊ |z| e² /8 _{0 r} k T (3.57 z₊ |z|) , anomenada distància crítica, on e és la càrrega de l'electró, ₀ és la permitivitat del buit, _r és la permitivitat relativa del dissolvent, k és la constant de Boltzmann i T és la temperatura absoluta. Bjerrum també establí teòricament que el grau d'associació en aigua d'un electròlit uni-univalent és menyspreable, però que és molt important en electròlits di-divalents, fins i tot a baixes concentracions. Aquestes prediccions concorden amb els graus d'associació determinats a partir de la conductivitat dels electròlits; per exemple, es troba que el MgSO₄ 10³ mol kg¹ en aigua a 25°C presenta un 10% d'associació.

Element cinquè del grup 17 del bloc p de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 85 i massa atòmica 210.

Logaritme decimal de l'invers de la ^transmitància^, D = -log₁₀ τ.

Gas amb què s'omple el forn d'emmotllament o de tractament tèrmic sigui per evitar reaccions químiques perjudicials, com ara l'oxidació, sigui per provocar-ne, com és el cas de de la nitruració i la carburació gasoses.

Unitat de pressió equivalent a 101.325 pascals (1 atm = 101.325 Pa).

Capa gasosa que envolta alguns cossos celestes. En els que són gasosos, l'atmosfera és constituïda pel conjunt d'estrats més exteriors i menys densos. La composició i el gruix de cada atmosfera varia entre els diferents cossos celestes. Vegeu també ^atmosfera terrestre^.

Capa gasosa, de forma sensiblement esferoïdal, que envolta la Terra. La mescla de gasos que la forma rep el nom de aire, que té una massa total de 5,29 · 10⁸ kg. L'atmosfera és un sistema dinàmic molt complex perquè condueix a través seu el balanç energètic del planeta i interacciona amb la superfície terrestre i amb les masses oceàniques. Per a fer l'anàlisi de l'atmosfera, cal considerar-ne l'estructura, l'origen, la composició i la participació en el balanç energètic del planeta. La variació de la temperatura amb l'altura és la característica més destacable de l'atmosfera; per tant, és útil considerar-ne una divisió en cinc capes caracteritzades pel seu diferent comportament tèrmic. La capa immediata a la superfície terrestre és la troposfera, que s'extén fins als 10-16 km; llevat dels dos primers quilòmetres, es constata generalment un descens de 6,5°C per quilòmetre ascendit, a causa de l'allunyament de la superfície i de l'expansió de les masses d'aire cap a zones de pressió inferior. El descens de temperatura s'atura a la tropopausa, que és la capa limítrofa entre la troposfera i l'estratosfera, on és d'uns 53°C. L'altura de la tropopausa varia segons la latitud, l'estació i el temps però, generalment, és d'uns 8-10 km als pols a l'hivern i d'uns 16-18 km a l'equador i als tròpics. A les nostres latituds, entre els 10 i els 22 km d'altura regna una temperatura de 52°C a l'estiu i de 58ºC a l'hivern. Si bé la massa total d'aire a l'atmosfera és d'uns 5,29 10¹⁸ kg, un 75-80% es troba a la troposfera. Hi tenen lloc gairebé tots els fenòmens metereològics i climàtics, així com el cicle hidrològic i el balanç O₂-CO₂ dels éssers vius. Damunt de la troposfera hi ha l'estratosfera, zona més estable, sense pràcticament moviments verticals, en la qual la temperatura creix amb l'altura, primer lentament però més ràpidament després, a conseqüència de l'absorció de calor a l'ozonosfera. El límit superior, l'estratopausa, és a uns 50 km d'altura i la temperatura és de 0ºC. Damunt trobem la mesosfera, en què la temperatura torna a decréixer amb l'altura fins als 80-90 km (on hi ha la mesopausa), en què s'assoleix la mínima temperatura de l'atmosfera, uns -90ºC. La capa següent és la termosfera, amb un límit superior entre els 600 i els 800 km. Per sobre dels 200 km la temperatura creix; els valors màxims assolits depenen de l'activitat solar. L'exosfera s'estén damunt de la termosfera; en aquesta zona les molècules tenen prou energia cinètica per a escapar de la gravetat terrestre. El límit superior de l'atmosfera és indefinit, malgrat que pot considerar-se que és la capa en què la densitat del gas és igual a la del medi interplanetari, és a dir, 100 partícules/cm³; aquest límit se situa a uns 5.000 km d'altura. D'altra banda, per damunt dels 800 km d'altura, l'efecte del camp magnètic terrestre és gairebé predominant. La ionosfera forma part de la termosfera. S'estén dels 60 als 600 km, i conté fortes concentracions d'ions originats per les radiacions ultraviolades. Pel que fa al seu origen, es creu que l'atmosfera primordial, constituïda en formar-se la Terra, es va escapar a l'espai, i que l'atmosfera actual es va originar com a conseqüència de l'activitat volcànica. Una idea del procés de gasificació del planeta ve donada per l'examen dels gasos expel·lits pels volcans actuals. Per exemple, els volcans hawaians contenen un 79% de vapor d'aigua, un 12% de diòxid de carboni, un 0,5% d'hidrogen i un 0,4% de monòxid de carboni, a més de quantitats menors de gasos sulfurosos, clor, argó, nitrogen, amoníac i metà. La descomposició del vapor d'aigua per les radiacions ultraviolades solars van fornir hidrogen, que es va escapar a l'aire, i oxigen, que es va combinar amb el CO per donar CO₂. També es va descompondre l'amoníac, de manera que el nitrogen va restar a les capes baixes com a component majoritari. Es considera que la major part de l'oxigen present a l'atmosfera procedeix de la fotosíntesi efectuada pels microorganismes primitius. D'altra banda, l'augment de la concentració de l'oxigen va originar la capa d'ozó, que va començar a filtrar els raigs X i les radiacions ultraviolades del Sol, pernicioses per al medi ambient actual. La fluctuació de la concentració del CO₂ és interpretada a voltes com la causa de certs canvis climàtics, especialment de les glaciacions. Des del punt de vista de la composició, l'atmosfera es divideix en l'homosfera (fins als 80-100 km d'altura), de composició pràcticament uniforme, i l'heterosfera, de densitat molt baixa (la seva massa és una milionèsima de la massa atmosfèrica total) i amb quatre capes ben diferenciades per la seva composició dels gasos nitrogen, oxigen, heli i hidrogen, que es distribueixen de major a menor densitat. La composició de l'atmosfera no varia gaire amb l'altura, llevat de les quantitats de vapor d'aigua, diòxid de carboni i ozó. El vapor d'aigua és practicament absent per damunt dels 8-18 km; situat a la troposfera, la quantitat depèn de la temperatura i el lloc geogràfic, i és l'origen de la formació dels núvols i de les precipitacions. La quantitat de diòxid de carboni varia a causa de la respiració animal, l'activitat volcànica i l'augment antròpic, que és l'augment del CO₂ que prové de l'ús dels combustibles fòssils (que són font de contaminació) i de la destrucció de les masses forestals, ambdós causats per l'ésser humà. Atès que el CO₂ és transparent a la radiació solar d'ona curta però absorbeix la radiació d'ona llarga emesa per la Terra, un augment de la quantitat de CO₂ a l'atmosfera pot representar un canvi considerable de la temperatura global del planeta: és l'^efecte d'hivernacle^. L'ozó es genera entre els 15-35 km d'altura a partir de l'oxigen atmosfèric. La reacció té lloc a l'estratosfera, on l'energia de la radiació solar es prou energètica per a afavorir la transformació del O₂ en O₃. L'existència d'aquesta ozonosfera és d'una importància crucial, ja que la molècula d'ozó absorbeix la radiació solar ultraviolada compresa entre els 0,2 i 0,3 mm de longitud d'ona, que és la radiació UV-B, letal per a les formes terrestres de la vida. L'expel·lició d'aerosols d'origen industrial o el vol de les aeronaus poden produir una modificació de la concentració de l'ozonosfera, per la qual cosa les seves propietats protectores disminueixen. L'atmosfera conté també partícules en suspensió: fums, sals marines, sorra dels deserts, cendres volcàniques, etc. L'existència de l'atmosfera permet l'equilibri entre la radiació solar rebuda i la radiació terrestre emesa, i assegura l'estabilitat tèrmica del planeta. Mentre que la radiació terrestre és emesa de manera bastant uniforme per tota la superfície, la geometria del moviment orbital de la Terra fa que la radiació solar escalfi desigualment les diferents latituds del globus, i en resulten així diferències de temperatures que s'han de resoldre amb un transport de calor entre les zones més calentes, que són l'equador i els tròpics, i les més fredes, que són els pols. El consegüent moviment de les masses d'aire resulta de les diferències de pressió produïdes, així com de l'efecte de la rotació terrestre, i s'evidencia en forma de moviments verticals d'aire (es tracta d'una convecció tèrmica per acció de la gravetat sobre capes de densitat diferent) i, de manera dominant, de moviments horitzontals (per continuïtat del fluid atmosfèric), i tots ells constitueixen així la circulació general atmosfèrica. L'energia solar incident en l'atmosfera exterior representa una irradiància de 1.390 W/m², que és la constant solar; un 99% de la radiació solar és d'ona curta (amb longituds d'ona entre 0,2 i 5 mm), situada a les zones visibles i infraroja de l'espectre. L'energia solar incident és absorbida, reflectida o transmesa pels núvols i per l'atmosfera clara, així com transmesa directament al terra i reflectida pel sòl; el resultat és que un 43% de la radiació total incident és absorbida pel planeta. Les condicions tèrmiques de la Terra es mantenen gràcies a l'equilibri radioactiu entre la radiació solar rebuda i la radiació solar emesa pel sistema Terra-atmosfera: l'energia tèrmica emesa per la Terra (en l'infraroig) més l'albedo global (que depèn fortament de la reflexió i difusió de l'atmosfera) igualen l'energia rebuda del Sol. La pressió i la densitat de l'atmosfera decreixen exponencialment amb l'altura. Mesurada amb un ^baròmetre^, per convenció es considera que la pressió atmosfèrica mitjana sobre el nivell del mar és aquella que dóna 760 mm d'alçada baromètrica, després de fer la correcció per a una temperatura de 0 ºC. La humitat atmosfèrica és una altra dada d'interès metereològic, que decreix molt ràpidament amb l'altura.

Atmosfera inerta constituïda per nitrogen.