Note

• El catarisme és considerat una de les grans heretgies cristianes medievals. Els seus seguidors són coneguts com a càtars, que significa 'els purs', i també com a albigesos, per la gran importància que van tenir a la zona d'Occitània. Ells mateixos preferien anomenar-se cristians o homes bons. Els càtars professaven una doctrina dualista radical que sostenia que hi ha dos principis irreductibles: el bé i el mal, Déu i el dimoni. Visions similars havien estat sostingudes als Balcans i a l'Orient Mitjà per altres moviments com els paulicians i els bogomils, i, anteriorment, pels maniqueus. Aquests grups emfatitzaven creences diferents, però tots coincidien a afirmar que el món material era obra del dimoni. L'objectiu, per tant, era cultivar i alliberar l'esperit, en el qual es trobava la naturalesa divina. Els càtars practicaven un ascetisme extrem, rebutjaven el matrimoni, les relacions sexuals i el consum d'alguns aliments. Aquestes prescripcions, però, s'aplicaven sobretot als anomenats perfectes, mentre que la resta de creients no les havien de seguir de forma tan estricta. El catarisme es va estendre i va adquirir cert prestigi en àmplies àrees del sud de França, el nord d'Itàlia i fins i tot a diferents ciutats catalanes com ara Lleida i la mateixa Barcelona, on va arribar des de les valls pirinenques. Van establir una estructura i una jerarquia pròpies, amb els seus bisbes, ancians (preveres) i diaques. Van criticar fortament la corrupció i el materialisme de l'Església catòlica romana. El catarisme va colpejar fortament tant la doctrina catòlica com les institucions polítiques del món cristià. Els càtars foren combatuts pel papa Innocenci III i els seus successors a través del Concili IV de Laterà, la croada albigesa i la Inquisició. La persecució va ser especialment forta a França, amb la dinastia dels capets. El catarisme es va desfer pràcticament a la segona meitat del segle XIII, però se'n van mantenir alguns reductes, principalment a Itàlia i Albània, fins a principis del segle XV.