Note

• Àmbit: Catalunya
• Les eleccions municipals celebrades el 12 d'abril de 1931, amb la victòria de les forces republicanes a moltes ciutats espanyoles, implicaren la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República. Francesc Macià proclamà la República Catalana integrada dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, tot i que després d'un pacte amb el Govern de la República es recondueix el procés vers la restauració de la Generalitat. A Catalunya es constituí un govern provisional, dirigit per Macià. Es designà una assemblea encarregada d'elaborar un avantprojecte d'estatut d'autonomia, que finalment hauria de ser aprovat a les Corts espanyoles. La primera redacció es va dur a terme en el si de la Diputació Provisional de la Generalitat, una assemblea escollida pels regidors dels ajuntaments catalans, amb majoria d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (vint-i-cinc dels quaranta-sis diputats). Per tal d'elaborar l'Estatut, es nomenà una ponència de quaranta-sis membres (d'ERC, Unió Socialista de Catalunya, Partit Catalanista Republicà i independents), presidida per Jaume Carner (independent), que es reuní a Núria (el text de l'avantprojecte acabat es coneix amb el nom de Estatut de Núria), i acabà els treballs el 10 de juny de 1931. El text que es va sotmetre a consulta dels ajuntaments i dels ciutadans de Catalunya va ser votat en referèndum el 2 d'agost i va rebre un suport molt important: tots els ajuntaments s'hi mostraren a favor i també els ciutadans, amb un 99 % de vots afirmatius i amb una participació del 75 % del cens. Les dones, tot i que encara no podien votar, van presentar un document de suport amb unes 400.000 signatures. El projecte de Núria parlava, entre altres coses, de Catalunya com a estat autònom dins la República espanyola, del dret d'autodeterminació del poble català i de l'oficialitat preferent de la llengua catalana. Però la Constitució de la Segona República espanyola encara no estava enllestida i es va haver d'esperar que les Corts espanyoles sorgides de les eleccions de 28 de juny de 1931 redactessin i aprovessin la nova Constitució.
  A partir del 6 de maig de 1932, es va tramitar a les Corts espanyoles i el 9 de setembre es va aprovar per tres-cents catorze vots a favor i vint-i-quatre en contra, enmig de moltes polèmiques, tensions i desconfiances. El 15 de setembre, el president de la Segona República Niceto Alcalá Zamora el va signar simbòlicament a Sant Sebastià. En els debats per a aprovar-lo, destacaren els discursos de significats diputats en contra de l'Estatut, com ara José Ortega y Gasset, Antonio Royo Villanova, Miguel Maura y Gamazo, Alejandro Lerroux García, José M. Gil-Robles y Quiñones o Felipe Sánchez Román, els quals van ser demolidors. El futur president del Govern, Manuel Azaña, d'Acció Republicana, va haver d'intervenir en diferents moments per tal que el projecte tirés endavant, en un moment en què l'intent de cop d'estat del general Sanjurjo, del 10 d'agost, planejava en l'ambient i va obligar a buscar un consens per salvar la República. Un cop aprovat l'Estatut al Congrés dels diputats, el president de la República va anar a Barcelona per tal de visitar Macià i afavorir l'aparença de normalitat institucional.
  El text iniciat de l'Estatut, però, va ser objecte d'importants reticències i esmenes a les Corts, en especial pel caràcter federalista que tenia, que topava amb la concepció d'estat integral consagrat, finalment, en el text constitucional republicà. Es limitava el grau d'autonomia de la Generalitat respecte del projecte entrat a les Corts. El sentiment de «retallada» va ser bastant estès. A l'Estatut aprovat es definia Catalunya com a «regió autònoma dins l'Estat espanyol», lluny de les pretensions federals de la tradició republicana catalanista; s'establia l'oficialitat del català compartida amb el castellà -garantint el dret dels ciutadans a escollir una de els dues llengües en llurs relacions amb les institucions públiques-, el repartiment de competències entre les institucions de la Generalitat i els òrgans centrals de la República, el finançament de la Generalitat i les relacions entre les dues instàncies polítiques: la Generalitat i l'Estat espanyol. Les competències legislatives exclusives i d'execució directa foren poques (ferrocarrils, canals, ports i altres obres públiques; serveis forestals, agrònoms i pecuaris, sindicats i cooperatives agrícoles i política d'acció social agrària; beneficència; sanitat interior; establiment i ordenació de centres de contractació de mercaderies i de valors, cooperatives, mutualitats i pòsits, exceptuant-ne les lleis socials. La Generalitat tindria la legislació exclusiva en l'àmbit civil i administratiu, i en l'organització de la justícia, excepte la militar i de l'armada. El nomenament dels magistrats del Tribunal de Cassació corresponia a la Generalitat. Pel que es referia a l'ordre públic, la Generalitat gaudiria d'importants competències i desenvoluparia uns serveis de policia propis, mitjançant els Mossos d'Esquadra. També cal destacar que s'establí la condició de català (en lloc de la condició de ciutadà de Catalunya), atès que es va considerar que només hi havia una ciutadania espanyola. En aplicació de l'Estatut, s'escollí un parlament el 20 de novembre de 1932, el qual va elaborar una de les primeres lleis anomenada Estatut interior de Catalunya, que completava l'Estatut i es dedicava a organitzar les institucions de la Generalitat (Parlament, president, Govern), el dret català, els drets socials, l'organització territorial, l'administració de justícia i les finances.
  Es pot parlar d'una etapa de desenvolupament institucional, del 1932 al 1934, amb una certa estabilitat: la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya, l'aprovació de l'Estatut interior de Catalunya i l'elecció de Francesc Macià com a president de la Generalitat, tot i que va morir el dia de Nadal del 1933. En aquell moment, s'aprovaren els traspassos de serveis, i es produí una obra legislativa important, com ara la Llei del Tribunal de Cassació, la Llei municipal, la Llei de cooperatives, la Llei sobre la capacitat jurídica de la dona i els cònjuges o la Llei de contractes de conreu. A partir del 1934, amb els fets del 6 d'octubre, i les tensions posteriors, l'Estatut va ser suspès per la Llei del 2 de gener de 1935. Després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, anomenat Front d'Esquerres a Catalunya, el Decret llei del 26 de febrer de 1936 restableix l'Estatut. Per complicar més la situació, el Tribunal de Garanties Constitucionals declarà inconstitucional la suspensió de l'Estatut. Tot i la Guerra Civil i les tensions internes entre diferents grups, l'Estatut es va mantenir. Entre juliol del 1936 i maig del 1937, l'autonomia de Catalunya va continuar tot i que l'Estat, arran de la guerra, va recuperar competències en els àmbits de seguretat i economia. Per tant, la vigència del text va restar condicionada per la inestabilitat pròpia del període republicà i, finalment, va ser derogat pel règim del general Franco, mitjançant la Llei del 5 d'abril de 1938.