Back to top
Source term image

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  fallida, n f
  • es  bancarrota
  • es  insolvencia definitiva
  • es  quiebra

<Dret mercantil>

Definition
Situació d'una persona o d'una empresa comercial o industrial que ha deixat de complir habitualment els seus pagaments a causa d'una insuficiència de l'actiu per afrontar el passiu.

Note

  • Àmbit: Andorra
  • D'acord amb el Tribunal Superior de la Mitra d'Andorra, la fallida constitueix un procés d'execució, col·lectiva o universal, que comporta no solament una relació entre creditor i deutor adreçada a la realització del valor del patrimoni del morós o incomplidor, sinó que també perfila relacions entre la totalitat dels creditors del seu deutor comú, amb vista a aconseguir el repartiment just del valor patrimonial per a extingir totalment o parcialment els crèdits corresponents (segons les regles de prelació i distribució presidides per la ponderació de l'equitat i destinades a resoldre la col·lisió, entre si, dels diversos drets de crèdit).
    Els efectes que produeix la declaració de fallida respecte al deutor es poden agrupar en dues classes, segons si afecten la seva personalitat o capacitat d'obrar (efectes personals) o la relació amb el patrimoni que té (efectes patrimonials).
    Els efectes personals determinen una sèrie de restriccions a la capacitat d'obrar del fallit a conseqüència de la declaració de cessació de pagaments. Amb tot, la declaració de fallida de la societat es pot estendre, en qualsevol moment del procediment, a tots els dirigents d'aquesta societat, de dret o de fet, aparents o ocults, remunerats o no, que estiguin incursos en algun dels casos que recull l'article 69 del Decret de suspensió de pagaments i fallida, del 4 d'octubre del 1969, d'Andorra.
    Els efectes patrimonials fan referència a la relació del deutor amb el patrimoni que té. Així, la inhabilitació per a administrar (art. 15) implica per al fallit la pèrdua de la possessió dels béns que passen als administradors, nomenats pel ponent de la Secció Civil del Tribunal de Batlles (TB) (art. 12). Ara bé, segons el que estableix l'article 23, en determinats casos pot ser convenient mantenir, encara que sigui temporalment, l'activitat industrial o mercantil. Aquesta continuació, a càrrec de l'administrador, només pot ser autoritzada pel ponent, per períodes de tres mesos, «per raó de necessitats de liquidació o quan l'interès públic o dels creditors ho exigeixin imperiosament».
    Els efectes que la declaració de fallida produeix enfront dels creditors deriven del principi de la par conditio creditorum, és a dir, els creditors perden el lliure exercici de llurs accions individuals, que s'integren a la massa.
    Declarada la fallida o la conversió de l'arranjament judicial en fallida, els creditors queden constituïts en «estat d'unió». Mentrestant, l'administrador disposa de les prerrogatives més àmplies per a la liquidació de l'actiu, d'una banda, i la formació d'un estat de crèdits, de l'altra.
    La darrera fase de les operacions de liquidació de la massa de la fallida és el pagament als creditors. A aquest moment fa referència l'article 65 del Decret. El pagament es produeix a mesura que es va realitzant l'actiu. Cal, però, l'observança de les regles de classificació i prelació de crèdits, que fixa el precepte esmentat. Per a fer el pagament no s'ha d'esperar a la liquidació total de l'actiu. No hi ha res que impedeixi la realització de pagaments parcials a mesura que es venen els béns de la massa, sempre que es respecti l'ordre de prelació dels crèdits. L'article 66 estableix els efectes del pagament.
    Per la seva banda, l'article 67 estableix que el TB ha de pronunciar la clausura del procediment «quan no existeixi més passiu exigible o quan l'administrador disposi de diners suficients». Tanmateix, cal parlar d'un altre possible final del judici de fallida, que no és recollit expressament pel Decret, però que la jurisprudència ha admès. Es tracta d'un eventual conveni entre els creditors i el deutor amb la finalitat de conservar l'activitat econòmica o, si més no, extreure'n la màxima rendibilitat possible, defugint d'aquesta manera el descrèdit econòmic que pot ocasionar la fallida.
    Quant a la rehabilitació del fallit, cal dir que és una declaració del TB que posa fi a totes les interdiccions legals que s'hagin declarat a conseqüència del procediment de fallida (art. 72).
    Finalment, pel que fa a les costes, s'ha de tenir present que la Llei transitòria de procediments judicials va introduir una novetat important, ja que amb l'article 200 va suprimir el primer paràgraf de l'article 73 del Decret del 4 d'octubre de 1969, que imposava les costes processals causades, des de la presentació de la demanda d'arranjament judicial o de fallida, fins al moment de l'acabament del procediment a la persona que havia fet la sol·licitud, és a dir, el comerciant, la societat o el creditor (art. 7), llevat dels casos d'iniciativa d'ofici. D'acord amb el nou sistema establert, les costes processals són a càrrec del passiu del deutor en els expedients respectius i en el moment de la classificació dels crèdits han de figurar com a crèdits privilegiats.
    En l'aute del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra (TSJA) 1037/1998, del 14 de maig, es discutia sobre l'extensió de la declaració de fallida als dirigents de la societat. Aquest alt tribunal és rotund: la declaració de l'estat de fallida i la projecció personal als dirigents resta sotmesa al criteri personal del TB. Aquesta afirmació prové, segons que explica el TSJA, d'una interpretació coherent, harmònica i integradora dels preceptes esmentats (art. 9, 10 i 11 del Decret), amb relació a l'específica naturalesa i finalitat del procediment, regulat per a resoldre amb el màxim possible de «justícia distributiva» les situacions patrimonials desequilibrades, de manera temporal o de manera irreversible procurant el màxim tractament igualitari per a tots els creditors d'un deutor comú, tant si és una persona jurídica com una persona individual.
    En el cas que no es pugui determinar aquesta data, la suspensió de pagaments s'entén produïda a partir del moment del pronunciament, segons el que disposa el mateix precepte. Amb tot, la data de la suspensió de pagaments pot ser modificada pel TB mitjançant una decisió posterior al pronunciament declaratiu de concordat o de fallida (art. 27), sense excedir del límit dels divuit mesos que fixa l'article 9.
    Però cap precepte no subordina o condiciona el criteri del tribunal respecte a la qualificació de la situació patrimonial concurrent, segons el TSJA, a l'anàlisi prèvia d'un expert, i la part pot, segons l'esquema del possibilisme que comporta la norma, aportar per iniciativa pròpia totes les dades, dictàmens, estudis i elements de convicció a l'efecte d'il·lustrar al màxim el tribunal sobre la realitat exacta o més aproximada de la patologia econòmica que afecta, o bé la societat, o bé els seus dirigents (aute del TSJA 1037/1998, del 14 de maig).
    El nombre d'administradors i controladors és una decisió que recau en el ponent. En tot cas, l'article 12 en marca els límits, perquè estableix el nomenament d'un a tres administradors i el mateix nombre per als controladors. En cap cas, segons el que disposa el precepte esmentat, poden ser nomenats administradors o controladors parents del deutor fins al quart grau de consanguinitat o afinitat.
    Entre els efectes personals de la fallida, cal esmentar els següents: a) el fallit roman privat de l'administració i disposició dels seus béns, fins i tot dels que pugui adquirir per qualsevol títol (art. 15). Els drets i accions del deutor, relatius al seu patrimoni, són exercitats durant el temps de la fallida pels administradors (art. 15); b) s'intervé la seva correspondència (art.20), tot i que, per lògiques raons ara constitucionalitzades, s'exclouen les cartes que tinguin caràcter personal; c) el deutor o els dirigents de la societat declarada en fallida no poden ser empleats o dedicats a la gestió comercial o industrial, llevat que siguin indispensables. En aquest darrer cas, l'article 25 exigeix l'autorització prèvia del ponent que, a més a més, ha de fixar les condicions en què ho poden fer; d) el deutor comerciant declarat en fallida és privat del dret a explotar tot comerç per si mateix o per persona interposada. També es prohibeix la direcció, l'administració o el control d'una empresa comercial, individual o social.
    Els casos a què es refereix el precepte esmentat en el text són: a) haver sostret la comptabilitat de l'empresa, canviat o dissimulat una partida de l'actiu o reconegut fraudulentament deutes que no han tingut existència; b) haver exercit una activitat comercial personal, tant si és per persona interposada com sota la cobertura de persona jurídica que encobreixi les seves maniobres; c) haver utilitzat els béns socials com a béns propis; d) haver obtingut, per engany, un arranjament que seguidament hagi estat anul·lat, i e) haver comès actes de mala fe o d'imprudència inexcusable o infringint greument les regles o els usos de comerç.
    Tanmateix, en aquesta massa no entren tots els creditors del fallit. Només hi tenen cabuda els que no tenen dret d'execució separada sobre determinats béns del deutor. Així, l'article 14 exclou expressament els «creditors beneficiaris d'hipoteques, penyores o fiances, de privilegis especials mobiliaris o immobiliaris [...], excepte quan l'assegurança o garantia no sigui suficient per a comprendre la totalitat de llurs crèdits». En el mateix sentit, l'article 32 afirma que la declaració de suspensió de pagaments «suspèn totes les accions individuals, tant sobre els béns mobles com els immobles, per part dels creditors, exceptuant aquells que gaudeixin d'un privilegi especial, fiança o hipoteca sobre els mateixos béns».
    L'article 66 disposa que, acabades les operacions de liquidació i repartiment, «els creditors seran convocats pel ponent de la Secció Civil per a la celebració d'una darrera assemblea, en el curs de la qual l'administrador rendirà comptes en presència del deutor. Després d'aquesta assemblea, la unió de creditors serà dissolta de ple dret; els creditors recuperaran l'exercici individual de la seva acció».
    Convé fer algunes puntualitzacions. En primer lloc, el pagament dels creditors amb càrrec a la totalitat dels béns que integren la massa posa fi al procediment de fallida, un cop ha rendit comptes de la seva gestió en la darrera assemblea convocada pel ponent, amb independència que tots els creditors hagin estat satisfets. Ara bé, els creditors que no han estat íntegrament satisfets gaudeixen, per la part dels crèdits no pagats, de les accions procedents contra el fallit, per tal de poder-les exercitar sobre eventuals béns futurs.
    El conveni és un contracte entre els creditors i el deutor que produeix eficàcia jurídica, atès que hi ha un acord de voluntats entre les dues parts i no perquè exigeix l'homologació de l'òrgan judicial. La possibilitat del conveni es desprèn, a més, de la rehabilitació del fallit que, beneficiat d'un concordat, l'ha executat, tal com estableix l'article 71.
    Es poden beneficiar de la rehabilitació, segons el que disposa l'article 71: a) els deutors no fraudulents, justificant el compliment íntegre del conveni aprovat pels creditors. Si no hi ha conveni, el deutor ha de provar que ha satisfet totes les obligacions reconegudes en el procediment; b) els deutors que, després d'haver-se beneficiat d'un concordat, l'han executat íntegrament i poden justificar el consentiment de les tres cinquenes parts dels creditors a la seva rehabilitació o la liquidació dels deutes amb els mateixos creditors.
  • V. t.: suspensió de pagaments n f